dilluns, 8 de març del 2010

8 de marzo, día de les grans dones

Desde que Naciones Unidas lo marcó en el calendario,el 8 de Marzo se ha convertido en un día para recordar a las mujeres. Y nosotros queremos homenajear a las mujeres mayores de Simat.
Queremos aprovechar esta ocasión para recordar que en el mundo la mayoría de las personas mayores son mujeres y que tienen historias de vida muy interesantes. Vidas de sacrificio, vidas de esfuerzo, vidas de renuncias, vidas de superación y crecimiento.
María Vincent, Rosa Catalá, Carmen Altur, María Toledo, Rosa Salinas, Carmen Girau, felicidades!
Y también a las mujeres que están comenzando a vivir y creen en la importancia de los vínculos, y sobre todo de los vínculos entre generaciones: VICTORIA BRINES, ANNA Mª CATALÀ, DOMINICA CARPIO, ROSA INES FERRANDO, ELENA IGLESIAS, PILAR PALOMARES, ANA ALEMANY, MARTA BELTRAN, MARIA CORDOBA, ANNA FONS, ROSA GONZALEZ, JULIA MIGUEL, ROSANA MORA, PAULA PEREZ, NEREA PERIS, CARLA RIPOLL, AMELIA SIFRE y RAMONA TEMELIE.

dijous, 4 de març del 2010

Viatge cap a Itaca. Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixença.
Els Lestrígons i els Cíclops,
L'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, ambres i banussos
i delicats perfums de tota mena :
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a I'illa,
ric de tot el que haurás guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja haurás pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Konstantin Kavafis

el llibre. index

INDEX

i-Pròleg. Eladi Mainar, Alcalde de Simat de la Valldigna
ii-Els programes intergeneracionals. Què, cóm i per a què?. Clara Torrijos.
Universitat de València
iii-Simat: Generacions Connectades. Per què un programa intergeneracional?
Sacramento Pinazo. Universitat de València. Coordinadora del Programa Intergeneracional Generacions Connectades
iv-Veus del nostre poble. Victoria Brines. Professora de l’IES La Valldigna (en nom de tos i totes els/les professors)
v-Tres generacions. Pilar Palomares. Directora de l’IES La Valldigna
vi-Sobre aquest llibre. Sacramento Pinazo. Universitat de València
vii-AGRAÏMENTS

RETALLS DE LES HISTÒRIES DE TOTA UNA VIDA:
1. La història de Maria i Rafael. Rafael i Maria
Alumnes entrevistadores i autores del text: Anna Fons i Carla Ripoll
Professors: Vicent Peris i Rosa Inés Ferrando
2. La història d’Àngel
Alumnes entrevistadores i autores del text: Maria Cordoba i Paula Pérez
Professores: Anna Catalá i Dominica Carpio
3. La història de Vicent
Alumnes entrevistadores i autores del text: Rosana Mora i Amelia Sifre
Professor: Josep Ciscar
4. La història de Carmen A
Alumnes entrevistadores i autores del text: Marta Beltran, Julia Miguel i Cristina Ferrando
Professor: Juan Rafael Alberola
5. La història de Rosa S
Alumnes entrevistadors i autors del text: Vicent Magraner i César Vidal
Professora: Rosa Inés Ferrando
6. La història de Maria
Alumnes entrevistadors i autors del text: Rosa Gonzalez i Carles Solanes
Professores: Elena Iglesias i Anna Catalá
7. La història de Rafael C
Alumnes entrevistadors i autors del text: Sergio Galera i Jose Burguera
Professor: Josep Ciscar
8. La història de Carmen G
Alumnes entrevistadors: Nerea Peris i Ian Vidal. Autora del text: Nerea Peris
Professora: Victoria Brines
9. La història de Rosa C
Alumnes entrevistadores i autores del text: Ana Alemany i Ramona Temelie
Professores: Elena Iglesias i Anna Catalá

el llibre. cap. 1





1. LA HISTÒRIA DE MARIA I RAFAEL.
RAFAEL I MARIA
Maria i Rafael. Rafael i Maria, dues
vides lligades per experiències
comunes, per il·lusions i objectius
compartits. Dues ànimes bessones
unides per l’amor, condemnades a
patir la follia de la hipòcrita societat
sorgida de la Guerra Civil Espanyola.
La seua actitud rebel i progressista
els acompanyarà i els marcarà de
per vida.
La seua infantesa transcorregué
dins d’eixa «normalitat» amb la qual
es desenvolupava la vida de les persones
dominades, en certa mesura,
per la por. La por de dir allò que es
pensava, la por de contradir les nor-
mes imposades per la moral catòlica,
la por d’eixir-se’n de les pautes perfectament
definides per aquells que
guanyaren la guerra.
Rafael va nàixer l’any 1937, en plena
Guerra Civil, i Maria, el 1941, dos
anys després d’acabada la guerra.
Començaren l’escola al grup escolar,
després de passar per l’escola
dels «cagons» de la senyora Modesta.
Hi havia molta gent inscrita però
l’absentisme escolar era gran. Molts
xiquets i xiquetes es quedaven ajudant
els pares a casa a causa de la
gran penúria econòmica que es patia.
La gent pobra es veia obligada a ser
inevitablement analfabeta. A l’escola
ja s’evidencien les primeres discriminacions
i desigualtats entre el sexes:
aules diferents, mestres diferents i fins
i tot continguts diferents. Les xiquetes,
per exemple, havien d’aprendre a ser
unes bones mestresses de casa, per
això calia que saberen cosir. La matèria
era obligatòria per a elles.
I què en diem de la llengua emprada?
Les classes eren en castellà, la
qual cosa suposava un greu inconvenient
per a l’alumnat que tenia el
valencià com a llengua materna. De
vegades es produïen embolics molt
graciosos: anar a demanar a la mestra
unas tijeras i demanar-li unas tijoras.
Al poble es parlava el valencià, però
quan la gent es dirigia a les autoritats
religioses, civils o militars ho havien
de fer en castellà.
Però malgrat tots els entrebancs,
la xicalla sabia aprofitar els moments
d’oci per a divertir-se. Ells solien jugar
a la trompa, al rogle, a la xulla, a
l’aidem, al xim pam pet el burro que
s’esclafa no val un gallet, i com no, al
futbol, encara que sols quan el rector
els deixava el baló, ja que no era fàcil
disposar-ne d’un en aquella època.
Elles, jugaven a altres jocs més
femenins: al sambori, a botar la corda...,
però sempre separats els uns
dels altres.
Maria recorda que un mestre dugué
una xicoteta impremta amb la qual es
publicà un senzill periòdic de tirada
trimestral, Horizontes, on apareixien
les notícies més destacades del poble,
com les celebracions religioses,
que ocupaven una gran part de les
festes d’aquells temps, o les competicions
esportives. Rafael s’encarregava
d’aquesta darrera secció. Malauradament
la iniciativa durà poc, ja que el
cost era molt gran.
«Les discriminacions, no sols per
diferència de sexe, eren tan clares
que fins i tot es celebraven dos tipus
de comunions: les de “sastre”, per al
xiquets i xiquetes als quals els pares
podien fer-los un vestit especial, el típic
de les comunions actuals, i les comunions
de “capella”, per a aquelles
famílies que no es podien permetre
el luxe de gastar els pocs diners que
tenien en vestits de vida útil tan efímera.
Aquestes celebracions es feien
en dies diferents així la discriminació
era encara més palesa. Açò no havia
d’haver estat permés per l’Església...»
Acabada l’escola primària passaren
a la Parroquial per a cursar el batxillerat.
En aquells temps no hi havia tants
centres de secundària com hui en dia.
Als pobles menuts, com Simat, el batxillerat
era un ensenyament lliure. Els
exàmens, sempre finals, es feien a
Xàtiva i allà anaven com podien, moltes
vegades utilitzant un camió com a
mitjà de transport. Recorden que es
passava molt malament, ja que s’havia
de demostrar el que se sabia en
un únic examen per matèria, oral i en
presència de públic.
«Van ser unes bones èpoques,
malgrat les incomoditats i els inconvenients
de tot tipus que haguérem
de suportar. Sempre ens queden en
la memòria aquelles coses boniques,
aquells records que d’alguna manera
ens feren feliços. Açò ho compare
amb el record que tenim dels nostres
pares. Malgrat els possibles moments
tensos i difícils que de segur hem viscut
amb ells, al final sols recordes les
circumstàncies més tendres. Jo tinc
un batí de ma mare a la caseta de
les Foies, i sempre que me’l pose es
com si ella encara estiguera al meu
costat... La memòria tracta d’esborrar
allò dolent... i quasi sempre ho aplega
a transformar en bonic. Ara riguem
de la mancança d’aigua potable i desaigües
a les cases; d’haver de viure
sense les mínimes condicions de
salubritat, la qual cosa feia que malalties
com les febres malteses o el
tifus estigueren a l’ordre del dia. Les
branquetes d’espígol o el sucre cremat
eren els remeis per a dissimular
els mals olors que emanaven de les
cases amb corral, lloc aprofitat com
a femer on anaven a parar les deixalles
orgàniques de cada dia i urinari
improvisat per als mateixos propietaris...
En moltes cases hi havia pous
l’aigua dels quals era utilitzada per a
rentar la vaixella, netejar i arruixar els
carrers, que eren de terra, per evitar
la pols que amollaven. La roba es rentava
als llavadors públics. La gent solia
dutxar-se una vegada per setmana
gastant l’aigua escalfada en un perol.
L’alimentació també era molt pobra, a
base quasi exclusivament de farina de
dacsa i poc més. La llet tan sols era
consumida quan la persona estava
malalta i el racionament imposat pel
govern franquista arribà fins als anys
50 fet que agreujava encara més la
situació. Els aliments com la farina de
blat, l’oli o el sucre estaven controlats
per l’estat, que imposava unes cotes
per a la seua distribució i venda. La
farina no pogué vendre’s als forns fins
l’any 51 o 52. Els aliments com la carn
es conservaven en cambres plenes
de barres de gel que es compraven
a Tavernes. Es va patir molta fam durant
la guerra i els primers anys de la
postguerra. Encara recorde com una
cosa extraordinària el regal que em va
fer mon pare pel meu aniversari: em
va comprar de la carnisseria d’una tia
meua una llonganissa molt llarga... Ja
podeu comprendre com estaven les
coses perquè una xiqueta fóra feliç
rebent aquell regal...»
Maria i Rafael començaren a relacionar-
se de menuts.
Anaven a la mateixa colla d’amics,
així que compartien molts moments si
bé la majoria de les vegades semblava
que es comportaren entre ells com el
gat i el gos. Sempre eren d’opinions encontrades.
Quan Rafael deia una cosa,
Maria de seguida, la contrària. Mai estaven
d’acord. La discordança entre
ells va ser tan gran que Maria recorda
un fet que ens ajudarà a comprendre
com estaven les coses entre ells:
«Estant a la mili, Rafael enviava
cartes a totes les meues amigues, i
una vegada jo en vaig rebre una en
blanc... Imagineu-vos com em vaig
quedar!»
Tot açò sembla que respon molt bé
a la frase «els que es barallen, es desitgen
», ja que poc de temps després
començaren a festejar davant la sorpresa
de tothom, que no podia comprendre
què els havia passat.
«Des d’aleshores hem estat d’acord
en tot i no podem anar a cap lloc
l’un sense l’altre. Quan l’Associació
d’Ames de Casa organitza excursions
i sobren places, Rafael ve amb mi...»
Rafael estudià Magisteri, la seua
passió des de menut, i després va fer
la mili a la marina durant dos anys.
Aquells temps li porten molts bons
records dels amics que hi va fer. Maria
comenta que com ja s’ha dit adés,
«sols es recorden les coses boniques...
».
Maria estudià Infermeria per a poder
ser matrona, la seua gran il·lusió.
Després de quatre anys de festeig,
es casen i a la boda assisteixen
uns 700 convidats, cosa insòlita en
aquells dies.
Van a viure a Cedrillas, poble on
Rafael obtingué la seua primera plaça
com a mestre. Allí viuen tres anys
molt bonics i tenen el seu primer fill,
que naix nou mesos després del casament.
L’any 1969 tornen a Simat, Rafael
com a mestre i Maria com a matrona
i infermera.
Rafael recorda:
«L’escola era molt diferent de com
la coneixem ara. El curs començava
el 15 de setembre i acabava el 15 de
juliol. Des del 15 de juny fins al 15 de
juliol, i des del 15 de setembre fins a
l’1 d’octubre les classes sols es feien
de matí. La jornada lectiva setmanal
era de dilluns a dissabte amb la
vesprada del dijous primer i després
la del dissabte, festiva. Els grups els
formaven xiquets o xiquetes d’edats
compreses entre els sis i els catorze
anys, per la qual cosa els mestres
calia que utilitzaren estratègies ben
dissenyades per a poder atendre en
les millors condicions a tots els estudiants.
Normalment s’agrupaven en
tres seccions segons l’edat».
Durant eixa mateixa dècada molta
gent de Simat es veu obligada a emigrar.
Van sobretot a França. «Sabeu
que ací tenim un carrer que s’anomena
carrer de França, perquè els emigrants
de Simat quan tornaren al poble
s’hi feren la casa?»
Maria compara aquells emigrants
amb els actuals, amb els que ara vénen
a Espanya i se sent solidària amb
eixa gent que ha d’abandonar la seua
terra obligada per tants motius a buscar
unes condicions de vida millors per
als seus fills.
«Moltes vegades es parla dels
emigrants com a delinqüents. Nosaltres
creiem que hi haurà de tot, de bones
persones i de dolentes. Cal ajudar-
los a sentir-se com uns més entre
nosaltres. El record que tenim de les
famílies de Simat emigrades a França
fa que veiem les coses d’una altra
manera. La visita que Rafael i jo férem
a Arlés ens va obrir els ulls sobre la
situació tan difícil que suportà la nostra
gent a l’estranger. Ens va convidar
el rector que s’ocupava de la Missió
Espanyola al sud de França a passar
uns dies per a conéixer aquella part
del país veí. Més que un rector era un
assistent social. Estiguérem
uns deu
dies i recorreguérem amb ell diferents
masos on treballava gent de Simat.
Les seues condicions de vida eren
veritablement deplorables: habitatges
insalubres i un nivell de pobresa que
feia llàstima. La gent més pobra d’ara
era rica si els comparem amb aquelles
famílies.»
Una de les èpoques que va marcar
més les seues vides foren els anys de
la transició a la democràcia. La gent
va deixar de tenir por i començà a
manifestar allò que pensava. Les classes
dominants fins a eixos moments
es resistien a perdre el poder, i això
xocava amb les ganes del poble perquè
la seua veu per fi fóra escoltada
i tinguda en compte.
Es produïren moments de gran tensió.
De nou, dues Espanyes enfrontades
obligades, aquesta vegada sí, a
respectar-se. Encara que aquest respecte
tan necessari tardà a produir-se.
Rafael i Maria van ser assenyalats i
acusats de no seguir el camí que d’ells
s’esperava.
«Com que veníem de la Parroquial,
ningú podia creure’s que les nostres
idees foren tan progressistes... Quan
isquérem de les faldes del rector i començàrem
a llegir ens adonàrem de
moltes coses que fins a eixe moment
ni tan sols abans havíem pensat i ens
rebel·làrem... Això va fer que quan
començà la democràcia alguns coneguts
ens digueren que nosaltres havíem
dividit el poble: “heu fet que al
poble ens mirem com a fesols de careta”.
Nosaltres, criats a la Parroquial
i amb carrera, havíem de ser de dretes,
però nosaltres estàvem més per
les idees dels partits d’esquerra, encara
que mai vam militar-hi. Nosaltres
donàrem suport a la candidatura a l’alcaldia
de Simat de Marcelino. Era ja
hora que un alcalde a Simat no fóra
ric! La nostra defensa de Marcelino
ens portà greus inconvenients i enemistats,
però nosaltres no renunciàrem
als ideals de justícia, igualtat i solidaritat
que estàvem convençuts que
aplicaria Marcelino en cas de guanyar
les eleccions. Ens enviaren anònims
insultants, amenaces, menyspreus...,
però nosaltres continuàrem posant
la muixeranga. Tot allò ja ha passat
i aquelles males històries s’han oblidat.
Actualment, amb una democràcia
consolidada, les aigües s’han calmat
i tots ens respectem».
Els anys transcorren al galop. La
vida passa veloçment i Rafael i Maria,
després de criar tres fills, es queden
a soles. Els fills han abandonat
la llar familiar i dissenyen el seu futur
sempre amb el suport de l’amor dels
seus pares... Ara són els néts els qui
els omplin de goig i alegria. D’alguna
manera els fan reviure la seua joventut
que ha fugit tan de pressa...
Però, tots dos, sempre units, de
segur continuaran alçant la seua veu
per reclamar més justícia i més solidaritat.
Mai baixaran la guàrdia perquè
aquests principis tant humans, arriben
a ser una realitat...

el llibre. cap. 2



2. LA HISTÒRIA D’ÀNGEL
El 7 de març de 1933 va nàixer el
nostre protagonista Àngel, al Pla
de Corrals (terme de Simat). L’any
1938, a l’edat de cinc anys, perdé son
pare en la guerra. El van ferir a Sogorb
i va escriure una carta a la dona
perquè anara a buscar-lo, però ella no
va arribar a veure’l en vida perquè ja
l’havien soterrat a Callosa del Segura.
Aquest fet va canviar radicalment
la seua vida perquè la mare no podia
fer-se càrrec dels seus dos fills, Àngel
i Juan, i Àngel va haver d’anar a viure
amb la seua àvia. Quan tenia 8 anys,
es va posar a treballar de pastor, fins
als 12 anys, que entrà a treballar a la
pedrera i pogué tornar a viure amb la
mare i el germà. De menut va patir
fam, no va poder anar a l’escola i no
va gaudir de cap joguet ni va celebrar
cap dia festiu perquè no tenien diners
«però un dia de Reis ma uela em va
fer una tortaeta en un garbellet d’arròs
». Però entre els veïns s’ajudaven
molt. «Ma mare va caure malalta i jo
era l’únic que treballava de pastoret i
les dones anaven casa per casa arreplegant
per a nosaltres.»
De menuts es divertien jugant a
conill amagat, esparda al rei, futbol,
pilota... i també «a la nit anàvem a
fer enfadar a una uela que hi havia
allí, més pudenta... Agarràvem una
corda i a la punta, fil de cosir, i el
nugàvem al picaporta i començàvem
a tocar “tac, tac, tac” i eixia ella tirant
bromera per la boca. Un altre
dia un amic va agarrar un cabàs de
cendra i plomes i quan va obrir la
dona li tirà el cabàs dins de casa...
i “te diré tango”». Però als 12 anys,
quan entrà a treballar a la pedrera,
començà a guanyar diners i va deixar
de patir fam.
Al Pla de Corrals no hi havia ni aigua
ni llum, anaven a peu a la Font
Roja a per aigua. Era un poblet d’uns
250 habitants, on hi havia molts animals
per llaurar la terra. Als 18 anys
va anar un any a l’escola, amb quatre
xics més, i es va ensenyar a llegir
i escriure. Anaven després de sopar i
s’hi estaven una horeta i mitja en casa
de la mestra.
Eixe mateix any es posà a festejar
amb Maria Benavent, primera i única
novia que ha tingut.
Als 22 anys se n’anà a la mili a
Palma de Mallorca. Allí va descobrir
les cuixes de les turistes franceses i
alemanyes, cosa que no havia pogut
veure mai a València perquè les espanyoles
no podien ensenyar-les. «A
Mallorca anàvem a la platja, perquè
les espanyoles tenien por d’ensenyar
les cuixes i tot això, però les estrangeres
no.»
Durant aquests anys, a Espanya
hi havia la dictadura de Franco i la
gent no s’atrevia a enfrontar-se ni a la
guàrdia civil ni al rector. Aquests eren
els que manaven al poble, fins al punt
que el rector de Barxeta va prohibir el
ball en les festes del Pla durant tres
o quatre anys perquè deia que apretaven
massa a les xiques. «Hi hagué
un rector de Barxeta que no volia que
férem ball i diguérem: aleshores tampoc
anem a la processó, ni a missa
ni a res. Els rectors d’ara no són com
els d’abans.» Quant a la relació de la
gent del Pla amb la guàrdia civil, era
bastant bona perquè aquests anaven
a jugar al dominó, que estava prohibit,
quan estaven de servei, i els avisaven
si venia algun cap.
El vot existia però no tenia cap valor
perquè sempre guanyava Franco.
«Quan Franco ja votàvem, però allò ni
era vot ni era res, ells feien el que volien,sempre
guanyava Franco»; fins que
acabà la dictadura i s’instaurà la llibertat
d’expressió. «Aleshores ja podies
contestar a la guàrdia civil o al rector si
alguna cosa no et pareixia bé, cosa que
abans ni pensar-ho. També era l’època
de l’estraperlo. Per exemple, a Sueca
feien arròs i al Pla, oli. I això estava tot
controlat pel govern i no podies anar a
comprar perquè t’ho llevaven. Aleshores,
per les muntanyes, con podíem,
anàvem a Sueca i canviàvem l’oli per
arròs, i el tabac també estava prohibit
i anàvem a Albalat de la Ribera.»
Quant a les relacions de parella,
hi havia molta repressió, però la gent
s’arreglava com podia per aprofitar els
moments de distracció de la persona
que vigilava la parella (normalment
la sogra o un germà) i tenir intimitat.
«Anar-me’n jo amb la meua núvia? Ni
pensar-ho, la sogra havia de vindre
sempre darrere. Però mira, sempre hi
havia estonetes que t’aprofitaves; encara
no es girava la sogra de cul…».
Aquelles dones que es quedaven prenyades
eren molt mal mirades però,
com que no hi havia cap possibilitat
d’avortar, acabaven casant-se amb el
nuvi i tenint el fill. Si una dona volia
avortar, havia d’anar-se’n a l’estranger
o fer-ho d’amagat perquè, si la pillaven,
podia costar-li la presó.
En aquella època, la gent jove es
divertia jugant a futbol, a frontó, a pilota
i a les cartes. Els diumenges llogaven
un acordió i ballava tot el poble.
«Quan els amics festejàvem, els
diumenges llogàvem un acordió i ballàvem
tots junts: uelos, ueles, joventut,
tots sopàvem junts en una taula;
jo igual ballava amb una jove que amb
la meua sogra i ens divertíem molt.» A
banda d’això, esperaven les festes per
fer ball, cordà i bous. Però mai els fal-
tava el divertiment, perquè fins i tot en
el treball trobaven la manera de passar-
ho bé. Una d’aquestes vegades,
treballant en la pedrera, un company
va agarrarun
cartutx de dinamita i el
soterrà, després li prengué foc i tots
acabaren bruts d’arena. Aquell episodi
hauria pogut acabar tràgicament si els
haguera colpejat una pedra. Una altra
volta, a un altre company se li va ocórrer
defecar davall del sac que utilitzava
un altre company per a fer una becadeta
mentre descansaven en el treball.
Àngel es posà a festejar amb Maria
perquè un amic seu festejava amb
una amiga d’ella, encara que ell mai
hauria pensat que acabaria casantse
amb ella perquè era una xica molt
arisca. Durant el festeig es barallaren
un parell de vegades «una d’eixes
vegades Maria va esgarrar una foto,
després li va saber mal i l’apegà una
altra vegada» i també tingueren algun
episodi de gelosia a causa d’un xica
que estiuejava al costat de sa casa,
però tot acabà bé i es casaren.
El casament va ser al Pla, ell amb
vestit negre i ella de blanc, i el convit
al bar de la tia Raquel, amb dos-cents
convidats, dolços, xocolate i paella. El
viatge de noces va ser a València, on
passaren tres o quatre dies. Anaven
a la Malvarrosa a menjar-se una paelleta
i a la plaça de bous per veure alguns
espectacles.
Àngel tingué tres fills: Àngel, Montse
i Evangelina. Però, segons ell, la
joventut dels seus fills ha estat molt
diferent de la seua perquè ells han
tingut molts capricis i ell no tenia diners
per a permetre’s res, ni tan sols
per a comprar-se una bicicleta; «per
a la primera bicicleta que vaig tindre
jo, em vaig barallar amb ma mare.
Ma mare no volia perquè no teníem
diners», ho va haver de fer d’amagades
i pagar-se-la de les hores extres
que feia, perquè el jornal li’l donava a
sa mare. A més, no va tenir cotxe fins
als 40 anys i els fills n’han tingut així
que s’han tret el carnet.
Àngel passà la seua infància i joventut
al Pla de Corrals, fins que tancaren
l’escola perquè hi havia pocs
xiquets i hagueren d’abaixar a viure a
Simat per escolaritzar els seus fills. A
Simat, ha continuat treballant a la pedrera
fins als 65 anys, en què es va
jubilar; «al principi em va saber molt
malament deixar de treballar, però
després ja ho vaig portar bé». Té una
bona pensió de jubilació perquè ha
cotitzat 44 anys a la Seguretat Social
i dos anys que va treballar a Alemanya,
quan ja estava casat.
«La Seguretat Social és una cosa
que va posar Franco i molt ben posada.
» Tanmateix, ell no ha deixat mai
de treballar en el seus camps i traent
llenya, «perquè no puc estar a casa
sense fer res». Amb la jubilació, la
relació que té amb els fills i néts és
molt bona; pot jugar amb els néts perquè
passa més temps a casa. Ara té
les mateixes aficions que abans, com
caçar i veure partits de pilota i futbol,
però pot dedicar-los més temps. Així
mateix, encara que ara viu a Simat,
puja moltes vegades al Pla perquè hi
té molts records i li agrada molt anar
a la seua caseta, on té quatre gossos
caçadors i terra per llaurar.
El nostre protagonista, si mira enrere,
recorda amb tristor els anys
d’infantesa per la mort de son pare i
la fam que va patir fins que es posà
a treballar, però després s’alegra de
com li ha anat tot en el futur. Va trobar
l’amor de la seua vida, ha tingut
tres fills que l’enorgulleixen, ha fet tot
el que ha volgut, i encara té salut i
ànim per a gaudir de la seua jubilació
al costat de la seua dona, els fills, els
sis néts i un rebesnét. Ha tingut una
vida plena d’experiències i s’ha llaurat
un futur «millor del que m’imaginava
fa molts anys».

el llibre. cap. 3



3. LA HISTÒRIA DE VICENT
Vicent Donet és un home fet de
música. Afable, agradable en la
conversa i una mica –com dirien els
americans– self made man. És ell
qui, des del primer moment, agafa la
batuta.
Ara jo us salude i després comenceu
a preguntar? No es tracta... No és
així? Hola Rosana, com estàs?
–Hola Vicent.
–Hola Amèlia, com estàs?
–Hola, molt bé.
–Bo, anem a veure com...

Immediatament comencen a escoltar-
se els primers sons d’eixa peça
musical, que ha estat la seua vida.
Les primeres notes se li van afegir
durant una infantesa, com la de molts
xiquets i xiquetes d’aquella època,
dura. Poca escola, massa treball, i
massa prompte. Ben aviat havies de
buscar-te el menjar perquè com diu
ell «sempre anaves curt de... he, he...
de panxeta». Unes taronges recollides
en un bancal, uns moniatos que estaven
bollint per als porcs, una mica
de llet que acabava de munyir un vaquer,
uns nespres... Res furtat». Vicent
confessa que no li agrada eixa
paraula per a definir el que feien. Era
gana, simplement gana, molta gana.
D’un xuplit es fotia mig poal de llet. I
és que, la coca de dacsa que li donaven
a casa quan anava a treballar,
i que havia de durar tot el dia, abans
d’eixir del poble ja havia volat.
Les següents notes les va posar
l’aigua. A casa s’hi estava poc. La
vida es feia al carrer. I el carrer tenia
un punt de referència indiscutible:
allà on brollava la vida, on brollava
l’aigua. Era la Font Gran. «Sí, per la
Font. Sempre ha sigut la Font.» Els
jocs, la neteja... quasi tot transcorria
allí. Les bregues eren entre dues colles,
cadascuna defensant un territori
assenyalat per una deu. Font Major i
Font Menor. Com ell mateix reconeix
sempre hi havia «liets entre els xiquets
i les xiquetes». Res estrany, d’altra
banda. També l’aigua de les basses
on anaven a nadar a l’estiu.
També per als jocs no es necessitava
més que l’aire lliure. A la trompa
i al canut es jugava al carrer; al futbol
en un bancal de garrofers, a tirar-se
pedres al cinglet... Tanmateix, encara
que alguns jocs de pilota també es
feien al carrer, ja hi havia un trinquet.
Llibertat total. «Per a jugar no teníem
hora. Eixíem a l’hora que volíem i no
ens deien els pares: “a tal hora en
casa”. Quan ens n’anàvem ja sabien
per on estàvem.» Ara bé, Vicent reconeix
que mai no ha estat massa amant
ni de jocs ni de bars.
Però també, com en una enorme
atracció de cavallets, la gent passeja
amunt i avall de la Font Gran. Passeja
tota la vida. Des que són xiquets
fins que són vells, eixa serà una de
les eternes distraccions de la vida de
Vicent. El nostre protagonista ens ho
assenyala quan, amb poques paraules,
ens explica com és un dia qualsevol
en la seua vida:
«Doncs la vida meua de jovenet
era així, jo veia la casa... doncs a les
cases ni teníem banys pràcticament,
quasi que no teníem aigua, era tot...
ens anàvem a...allí a la Font Gran que
allí ja xorrava l’aigua i tots sampavem
el pilonet de sabó i la tovalleta... ens
n’anàvem a rentar-nos les cames, i...
a la font, i així passàvem els dies... i
després ens vestíem i llavors teníem
també el costum dels xavals i les xavales
a la Font Gran... la diversió era
passejar els xics i les xiques amunt i...
Font Gran amunt i Font Gran avall. Ni
anàvem als bars ni anàvem a cap lloc,
fins que era l’hora de sopar. I quan era
l’hora de sopar ens n’anàvem a sopar
i fins l’endemà, que ens n’anàvem a
treballar també.
Vicent va passejar fins i tot quan
va tenir els fills. Quan li preguntem si
ell va estar present als parts no s’ho
pensa dues vegades per a contestar.
Immediatament ens confirma que «jo
no, jo estava sempre fora, escales
amunt, escales avall, pujant i baixant,
esperant que nasqueren. Perquè jo
això no ho puc veure».
De fet els peus i els carros són el
mitjà per a desplaçar-se més usual,
sobretot els primers. A peu es va a
treballar, a estudiar, a divertir-se, a
casar-se... Alguna vegada la colla de
Vicent, xiquets i xiquets, acompanyats
–com sempre– per una persona major,
agafaven el carro i el burret de Joanet
d’Esplugues, i anaven a la platja de
Tavernes. És clar, els desplaçaments
necessàriament eren reduïts. Exceptuant
quan va anar a Alemanya, Vicent
només havia viatjat amb tren a Tarragona.
Eixe va ser el viatge de noces. I
perquè tenien uns familiars allí que els
van hostatjar. Que si no, ni en somnis.
I, com no, la mili. Vicent va tenir
sort i va ser excedent de contingent.
Però encara així va haver d’anar tres
mesos a Paterna, a fer la instrucció.
En aquells temps Simat no era
massa gran, però per passar els dies
encara necessitaven menys. La Pista
Mahiques va posar el ritme a la
música. A la Pista es ballava i Vicent
–xavalet–
hi anava. A vegades no tenien
diners ni per a entrar però quan
guanyaven
algun gallet extra, sovint
era per a això. Perquè la pista duia
«els millors conjunts de la província».
Però a la Pista també s’anava a patinar.
I a la nit cine d’estiu. Entrepà sota
el braç, un refresquet i a veure una
pel·lícula. Vicent reconeix que a ell, el
cinema, ni fu ni fa, però com que no
hi havia res més... I per fi, a la Pista
va fer el convit de la seua boda Vicent
Donet. D’aquesta manera la Pista Mahiques
esdevenia un univers complet.
Encara tardaria un temps a arribar la
televisió que emplenaria quasi completament
tot el temps d’oci. Vicent
recorda que «la primera tele que es
va muntar a Simat va ser a casa del
Coto, al carrer de l’Església i, quan
hi havia alguna cosa que la gent volia
vore, anaven tots a vore la tele a
casa d’ell. És clar, no hi havia cap altra
en tot el poble».
Amb totes aquestes notes anava
conformant-se el que, com diu ell, es
convertirà en el seu gran vici: la música.
La música serà el seu gran somni.
Un somni recurrent, sempre present.
Si la resta de la vida va afegir notes i
silencis, la música definitivament posarà
la clau. Vicent només havia d’interpretar
la peça. Serà la seua llengua
preferida perquè, a l’escola, poc
va aprendre. El material: una llibreta
i una llapissera. El resultat: aprendre
només a llegir i a escriure i prou. Una
escola que més que música feia soroll;
soroll en castellà i, a sobre, amb
mala bava. Com que era esquerrà –
surdo– li lligaven eixa mà per a obligar-
lo a escriure amb la dreta. I si no,
càstig. El resultat és que ara és esquerrà
per a tot menys per a escriure.
Però els peus sempre ben a terra.
Era necessari guanyar-se la vida, i
amb la música –desgraciadament– no
va poder fer-ho. Calia, sense oblidar
l’afició, eixir de l’atzucac i treballar. I
Vicent ho va fer sense remugar. Sí
que algunes vegades se li pot observar
un cert deix de recança. No arriba
a maleir la mala sort perquè ell tam-
poc és home de maleir. És simplement
que –i te raó– la seua vida hauria pogut
prendre dreceres diferents.
Així en un cert moment, quan li pregunten
que si pensa que, si haguera
tingut l’oportunitat hauria pogut arribar
a ser algú gran, conta l’anècdota
d’aquell Lluís el Coeter. Aquest últim,
també de Simat, se’n va anar a Madrid
i fa ver la mili recomanat pel mestre
Amorós i, quan va acabar la mili, va
passar a la Banda Municipal de Valladolid
i d’allí a ser un professional
del Teatre Liceu de Barcelona. I d’eixa
forma, conta Vicent, «tota la vida
ha estat ell Don Lluís, l’amo del Teatre
Liceu de Barcelona, fins l’altre dia…
encara viu… és el Coeter». I afig poc
després, per tancar la qüestió:
«Doncs les mateixes condicions tenia
jo que tenia ell, les mateixes condicions
tenia jo que tenia ell.. aleshores,
jo hauria arribat on va arribar ell.
El mestre Amorós, segons deien els
xicons, deia que sí, que tenia iguals
condicions o més que ell».
Però com que no va poder ser, calia
treballar. Ja de menut, amb 10 o 12
anys, les espardenyes ben lligades, i a
la Plana. A la Plaça o al Casino cada
dia es reuneixen els homes i els lloguen,
per a collir taronja, cavar, etc.
Vicent confessa que ell sempre ha treballat
per a un amo. De jove el jornal
el dóna a casa. Algun dineret extra
–quan sega l’herba per exemple– és
per a divertir-se o per a comprar-se
roba o unes sabates. Fins que no va
ser ben major no en va tenir, de sabates.
Després de 8 anys a Alemanya
les paraules de Vicent ressonen
com a timbals a les orelles d’aquesta
societat que s’ha quedat sorda: «al
poble abans immigrants no hi havia.
Els que emigràvem érem nosaltres a
l’estranger, a França a la verema o a
Alemanya per més temps. I allà ens
tractaven bé.
A ell, que treballava en una fàbrica,
fins i tot, quan es va casar, li van fer
una casa perquè es duguera la dona.
I sense pagar un gallet. Ell no ho diu
però totes les fotografies ens indiquen
que, per a ell i la dona, tot el que veien
els semblava com d’una altra galàxia,
com un somni que havien aconseguit.
El famós escarabat, la casa, els castells,
etc. Tot era digne de ser admirat
i de ser fotografiat. A vegades s’ha
qualificat els valencians de meninfots.
Més aviat som desmemoriats.
En definitiva només va fer allò que
els pares, els avis, i al seu torn, els
seus pares i avis, també havien fet.
Com en una infinita carrera de re-
lleus cadascú continuava el camí que
els avantpassats havien encetat. Els
seus pares havien treballat. Son pare
als camps del tio Rafael de Ramona.
Sa mare, Pura la Gaspara, en allò
que podia. A vegades per al metge
D. Rafael. Una vegada, aquest metge,
li va donar unes sabates a Vicent,
però eren menudes. Feia igual. Vicent
va posar els peus dins, va arrupir els
dits i a lluir sabates. No era qüestió
de menysprear res. Els 7 duros que
guanyava el pare de jornal no eren
prou per a tot: menjar, vestir, escola,
etc. Primer calia bastir la necessitat
bàsica, menjar. I ja hem vist com de
vegades, ni això. La resta, cadascú
maldava per buscar-s’ho.
Vicent, com sempre, ens ho conta
amb eixes paraules que empra ell. Paraules
senzilles però clares, sinceres,
amb una càrrega molt forta d’expressivitat
i de sentiment.
–“Recorde que jo sabates, fins ben
fadrí, no n’havia portat mai. No n’havia
portat mai. Tot eren espardenyetes. I
una volta, un metge que hi havia ací,
que li deien D. Rafael. Ma mare anava
a fer feina a ca D. Rafael... i D. Rafael
li va donar unes sabates roges a
ma mare. Dic, mira eixes sabates són
bones per a mi, però em venien una
mica curtes i jo només per portar sabates
anava amb el dit arrupit i patint
però jo portava sabates perquè em
digueren: mira porta...
–Porta sabates.
–Com que sempre anava amb espardenyes...
Les sabates les portava
qui podia”.
En un altre moment, tot i contestant
a la qüestió sobre la roba que duia,
afig que «la vestimenta que duia era
la que podia i aquesta era fluixeta i
lletgeta».
Les festes marcaven un punt d’inflexió.
No hi havia bous aquells temps.
Les festes sobretot consistien en un
seguit de paradetes per a comprar
tot allò que s’havia anhelat al llarg
de l’any. En tot cas tampoc podia ser
massa: un anellet per la xiqueta, una
joguina pel xiquet, alguna peça de
roba, un rellotge... El carrer Major era
tot ple d’eixes paradetes. I el jovent a
ballar a la Pista mentre les dones més
majors anaven pegant voltes observant-
los. En eixes festes, a les falles,
o quan l’ocasió ho demanava, Vicent
li va tocar participar, més com a actor
que com a observador. Ell feia la seua
part tocant el trombó en la banda. Una
banda que, com els ulls del Guadiana,
apareixia i desapareixia. Primer
la banda del mestre Amorós. Quan
aquest se’n va anar a Gandia es va
acabar la banda. I encara que Vicent
no va arribar a entrar en aquesta, el
vici ja el tenia ben agafat. Va entrar
en la que va formar Antonio Company.
Aquesta ja va durar quatre anys.
Però de nou es va tornar a desfer.
Ara, no obstant això, el capoll ja estava
fet i d’ell, més prompte o més
tard, havia d’eixir la nova banda. Fou
una metamorfosi lenta ja que ara van
haver de passar vint anys. Però finalment
el naixement es va produir. Fou
obra de Juan Polache juntament amb
la il·lusió d’homes com Vicent que estigueren
sempre esperant que algú els
reclamara tots eixos sons que havien
estat acumulant-se al llarg de tota la
vida i totes les experiències. I Vicent
no va refusar la crida. Va estar tocant
fins fa quatre anys.
Ara ell dirigeix una altra orquestra.
És el president de la llar de jubilats, i
amb ells ara sí que viatja, recollint nous
sons que li permeten fer més música,
que és el que a ell de veres li agrada.

el llibre. cap. 4



4. LA HISTÒRIA DE CARMEN A.
Ja en la primera reunió entre majors
i joves, ens va cridar l’atenció
una dona major que anava acompanyada
per una xiqueta molt menuda.
El contrast entre aquesta dona major
i la menudeta era gran però al mateix
temps es veia molta tendresa. Aquesta
persona és Carmen Altur. Posteriorment,
en anar coneixent-la més, ens
adonarem que aquesta imatge tan curiosa
no era casual, ja que en reunions
i entrevistes posteriors hem tornat
a veure-la acompanyada, quasi sempre,
per la seua néta Ester. I és que
al llarg de la seua vida Carmen s’ha
ocupat dels seus amb total dedicació.
De ben menudeta, amb aproximadament
8 o 9 anys, ja guanyava el
menjar cuidant un xiquet mentre els
seus pares anaven a treballar. A canvi,
però, solament rebia un tros de coca
de dacsa.
«Recorde que de joveneta cuidava
un xiquet que vivia a la Vall. Els
seus pares tenien terres, collita... i a
canvi que els tinguera el xiquet em
donaven per a berenar una coca de
mestall, que hui en diem la coca de
dacsa. Així que, jo cuidava el xiquet,
berenava allí i no em pagaven res.
Fins que me’n vaig anar a posar-me
en amo per guanyar diners.»
Actualment trobem estrany que una
xiqueta de 8 o 9 anys es pose a treballar
i no vaja a l’escola, però la situació
de l’època, obligava a treballar
a tots els membres de les famílies
sense recursos. Ens costa imaginar
les dificultats per les quals passaren
Carmen i la seua família, com tants
altres, en els anys de la postguerra
espanyola. La prioritat en aquell moment
era única i exclusivament portar
menjar a casa, cosa que no era gens
fàcil en els temps que corrien.
Carmen va nàixer a Tavernes de la
Valldigna l’any 1942. Allí visqué amb
la seua família fins que es va casar
als 21 anys. Recorda que, de menuda,
al seu poble com a la resta d’Espanya,
el menjar estava racionat; és a
dir, cada família tenia assignada unes
quantitats fixes d’arròs, sucre, oli... per
al seu consum. Era una època on el
menjar escassejava i, per tant, es feia
molt difícil d’aconseguir-ne. Aquestes
dures condicions portaren a Carmen
a treballar des de ben menudeta per
ajudar la seua família:
«Patir fam, antigament, se’n patia
molta, perquè va vindre el racionament
del menjar. Ja t’ho dic, abans
era amb cupons. Recorde que quan
jo era molt joveneta, anava al forn, i
ma mare em donava uns cupons per
a pagar...»
A més de treballar fora de casa,
Carmen també era l’encarregada, com
a germana major, de cuidar tres germans
menuts, ja que els seus pares
passaven tot el dia fora de casa.
Ens conta que li agradava anar a
l’escola, encara que no va poder anarhi
molt ja que les necessitats familiars
demanaven la seua presència a casa.
De tant en tant anava d’amagades a
l’escola, però sa mare la treia perquè
cuidara dels seus germans.
Ens conta una anècdota d’aquells
anys durs que rememora amb certa
nostàlgia. Mentre ens explica aquest
record, la seua ment viatja a aquella
època, ja borrosa per la llunyania en
el temps, i se li dibuixa un somriure
als llavis:
«Com que jo era la major, ma mare
em va enviar a per aigua a la Font del
Canut que estava al ravalet de la Vall.
Jo li deia que no volia anar, que anara
Pepa, que era la meua germana.
Finalment li vaig dir que si hi anava,
trencaria el cànter. Hi vaig anar i, quina
casualitat, quan vaig descarregar el
cànter se’m trenca. Llavors ma mare
em va dir que l’havia trencat a posta
i que entrara a casa. Aleshores li vaig
dir que fins que no vinguera mon pare
no entraria a casa. Quan aquest va
arribar, ma mare li contà el que havia
passat. Mon pare em va cridar i em
va manar que entrara a casa, perquè
li explicara el que havia ocorregut. Li
vaig contestar que no perquè tenia
por que em pegara i vaig fugir. Va
córrer darrere de mi acaçant-me des
de la Font del Canut, on jo vivia, fins
al passeig i quasi em va agafar. Mon
pare venia darrere i em deia que no
volia pegar-me, però que per no creure’l
li les pagaria totes juntes. Mentre
corríem, ell no parava de cridar
“vine!, vine!”. Quan arribàrem al passeig,
m’agafà i me’n va donar prou...
És l’única vegada que m’ha pegat».
Aquells eren anys de pobresa i dificultats;
no obstant això, la gent gaudia
de les festes i del bon temps. Conta
Carmen, amb enyorança, com vivia
la seua família les pasqües i l’estiu a
Tavernes. Recorda molt lúcidament
com va transcórrer la seua infantesa,
l’etapa de la vida que deixa els records
més entranyables i perdurables
en les persones.
«Quan venia Pasqua ma mare, a
casa, pastava la massa i feia els sarvatxos,
les mones i l’arnadí, i nosaltres
ho portàvem tot al forn on ho coïen.
Després havíem de tornar-hi per
a pagar i endur-nos-els a casa. El que
també féiem quan venia Pasqua era
l’arròs al forn amb panses, cigrons i
mandonguilles d’abadejo; que això és
típic a la Vall. Arròs al forn, això és
el que féiem a Pasqua allí, a la Vall.
Anàvem a berenar als sequers i a jugar
a la corda. Ens vestíem totes amb
espardenyetes, ens féiem un davantal
totes igual ja que procuràvem fer-nos
les coses totes igualetes. Ens déiem
la quadrilla de l’estrella perquè en portàvem
una feta amb un cartonet. Anàvem
totes amb el jersei tot negre, amb
el barretet i coses d’eixes... Això és el
que era típic a Pasqua.
Quan venia la festa de Sant Llorenç,
que això també s’ha perdut un
poc, es feia una romeria i anàvem a
peu a l’ermita dedicada al sant que
hi havia a la muntanyeta de Borderia,
a mà esquerra anant cap a la platja.
Quan era joveneta, anàvem també a
la platja... Tot això em ve al cap ara.
Anàvem amb el carro. Mon pare, allà
a la mar, ens feia una barraca on passàvem
quasi tot l’estiu. Mon pare anava
a agafar petxines i nosaltres estiuejàvem
en la barraca, perquè antigament
el que hi havia a vora mar eren
barraques. Abans, a la platja només hi
havia dues tires de xalets i prou; no hi
havia res més. Allí coincidíem amb els
amics i anàvem a nadar i a jugar. El
que hui és el passeig eren tot tarongers.
Només hi havia que dos o tres
filades de xalets que eren dels més
rics de la Vall. També estaven els més
rics de Simat que tenien dos o tres
xalets, i la resta eren barraques. Qui
podia tenia una bona barraca, com
la de Botones. Nosaltres... bé... mon
pare agarrava quatre canyes i quatre
teles, ens tirava una manta i au!, allí
dormíem, en l’arena.»
Aquesta situació de dificultat familiar
durà molt de temps, i al voltant
dels 15 anys, Carmen es va veure
obligada a anar-se’n a Alcoi a treballar:
«Sí, jo me’n vaig anar. Devia tindre
15 anys quan me’n vaig anar a
Alcoi a treballar perquè guanyava un
poquet més que al poble, i allà vaig
estar quasi cinc anys treballant en
amo. Cuidava una xiqueta que quasi
era més fadrina que jo. Eren molt
rics, per a portar la casa hi havia tres
criades: estava la cuinera, l’altra xica
que feia la feina i jo que estava per
a cuidar la xiqueta. La portava a l’escola,
la portava a casa, m’encarregava
que la seua habitació estiguera
neta, i això és el que feia jo. Els diners
que guanyava, els enviava a ma
mare perquè ho necessitaven a casa.
Més tard, em vaig cansar de treballar
allí ja que volia guanyar més diners.
La meua amiga de la Vall, que també
estava treballant a Alcoi, se n’havia
anat a París i em va aconseguir un
lloc de treball allí. Però abans d’anarme’n
vaig conéixer Vicent.»
Carmen ens contà com va conéixer
Vicent, el que posteriorment esdevindria
el seu marit. És d’aquelles històries
tan comunes en eixa època, i que
hui ens pareixen, si més no, curioses.
Són històries marcades per les circumstàncies,
que provocaren l’emigració
de molts valencians en busca de
millors condicions de treball per a guanyar-
se la vida i mantenir la família.
«Anàvem els diumenges a la Pista
del Nano a ballar, ens posàvem en
filera assegudes i els xics passaven i
demanaven ballar a la xica que més
goig els feia. Si la xica acceptava,
ballaven i començaven a conéixerse.
Així és com vaig conéixer el meu
marit Vicent. Al poc de temps, jo me’n
vaig anar a treballar a París i ell se’n
va anar a Alemanya.»
Li vam preguntar com van arribar
a ser nuvis, ja que segons ens va dir
no arribaren a festejar abans d’anarse’n,
i ens ho va contar.
«El meu home i jo ens vam conéixer
com ja us he explicat. Poc després,
Vicent, se’n va anar a treballar
a Alemanya i jo me’n vaig anar a París.
Però no hi havia res, sols havíem
ballat i prou. Quan ell se n’anà a Alemanya
i jo a França, encara no festejàvem.
Però resulta que ell es va interessar
i volia saber de mi. Mitjançant
una cosina d’ell va aconseguir l’adreça
on jo vivia. Em va escriure, i jo, mig
en broma li vaig contestar.
Quasi tota la nostra relació va ser
per carta. Al principi, ell parlava d’una
bona amistat, ja que estàvem lluny, i
era agradable rebre cartes d’una amiga.
Aleshores jo també li vaig contes-
tar el mateix. Posteriorment per carta
em va demanar d’eixir i li vaig dir que
no, que això no es feia així. Durant les
vacances, quan tornàrem al poble, em
va demanar de posar-nos a festejar i
jo li vaig dir que sí. Ell ja havia tingut
una altra relació amb una xica de la
Vall. L’exnúvia quan ho va saber, li va
dir si volia trencar amb mi i tornar a
festejar amb ella. Vicent li va respondre
que no. En acabar-se les vacances,
tornàrem a França i Alemanya
respectivament. Aleshores, l’exnúvia
li va escriure i li va enviar un retrat.
Pel que es veu, ell, per seguir-li el joc,
li’n va enviar un altre. Però, casualitats
de la vida, l’exnúvia i jo vivíem una al
costat de l’altra. En aquella ocasió el
carter es va enganyar de portal i va
deixar la carta a la bústia equivocada,
i va ser quan jo vaig agafar la carta
de l’altra. La meua amiga, aquesta
que estava ací ara, i jo l’obrírem i la
vam llegir...»
Quan Carmen i Vicent tornen de
l’estranger, el país estava recuperantse
econòmicament, eren els anys seixanta.
Aquests anys signifiquen per
a ella una època de molts canvis. És
quan es casa amb Vicent i es posen
a viure a Simat, el poble del seu marit.
Carmen recorda amb emoció com
va ser la seua boda.
«Quan ens casàrem, la meitat de
la boda la pagà el meu marit i l’altra
meitat jo. Em vaig casar a la Vall i el
banquet el vam fer ací, a la Pista de
Simat. El convit abans consistia en xocolate,
ensaïmades i merenga. En el
viatge de noces, vam anar a Madrid
perquè el meu marit tenia una tia allí.
Anàrem a dormir a un hotel perquè no
volíem quedar-nos a sa casa ja que
hi havia massa gent; però a menjar
anàvem a ca sa tia. Vam estar huit
dies a Madrid.»
Després del viatge de noces es posen
a viure a casa de la seua sogra, a
Simat. El primer contacte amb la gent
de Simat va ser agradable, a més a
més el carrer on vivia ella era molt
familiar. El poble li va paréixer molt
bonic i la cosa que més li va agradar
va ser la Font Gran, on es feien tota
classe de festejos. Les festes patronals
de Simat eren diferents de les
actuals, sobretot per la fira que abans
era molt més gran. Una de les coses
que més li cridà l’atenció foren eixes
intenses nits de festa que s’allargaven
fins a la matinada, que li fan exclamar
encara «els simaters són festerets».
Una altra diferència que va observar
Carmen és que la gent de Simat a
l’estiu no anava a la platja sinó a les
Foies, al Pla de Corrals...
Els fills vingueren al poc de casats.
Com que Carmen i el seu marit Vicent
treballaven fora de casa, no podien
atendre’ls i al principi tingueren
ajuda de la sogra de Carmen per a
cuidar-los.
«Tinc tres fills: la major Mari Carmen,
el segon Vicente i el menut Raúl.
Amb els dos primers fills, Vicent anava
i tornava a Alemanya on passava
llargues temporades. Així estiguérem
fins que va nàixer Raúl.»
Passaren els anys i la família conegué
millors temps. Els seus fills tingueren
més i millors oportunitats que
ella; es feren majors, es casaren, li
donaren néts...
Posteriorment, ocorregueren diversos
fets, que la marcaren fins a l’actualitat,
i que Carmen recorda amb
tristesa. Un d’aquests fets està relacionat
amb un greu accident que va patir:
«Un dia, quan el meu marit treballava
al cementeri, vaig voler anar a ajudar-
lo a arreglar les flors. Vaig agafar
la moto, perquè nosaltres vivíem a l’altra
part del poble, i de camí, un cotxe
em va atropellar. Vaig estar quasi tres
mesos hospitalitzada i al voltant d’un
any gitada, fent repòs, sense poder
posar la cama a terra, perquè tenia
tres o quatre operacions al genoll. Em
donaren la jubilació als 55 anys, ja que
per culpa del genoll no puc fer moltes
faenes. Abans de tindre l’accident
anava a treballar a diversos llocs, però
després de l’accident m’he dedicat a
cuidar els meus fills i els meus néts.»
L’altre succés, sens dubte el més
dramàtic, és la mort, l’any 1999, de la
persona que havia compartit amb ella
el seu projecte de vida: el seu marit
Vicent. Això provocà una gran tristesa
a tots el membres de la família i
a Carmen en especial. Els néts que
arribaren a conéixer-lo li tenien molta
estima i ploraren molt la seua desaparició.
«El meu home, pobre, no va poder
conéixer tots els néts, ja que la meua
filla encara era menuda quan va faltar.
La seua alegria eren els seus néts i
nétes. Quan la meua néta Beatriz era
xicoteta, el meu home se’n venia corrent
a casa a l’hora d’esmorzar per
veure-la i la pujava al cotxe. Ella devia
tindre dos anys quan va faltar el
seu avi i encara el recorda. Jordi era
més fadrí i per tant té més records.
Recorda com el seu avi li deia que
li compraria un rifle per anar els dos
junts a disparar i a caçar amb ell. El
nét va sentir molt que faltara el seu
avi. Quan li ho vam dir va plorar moltíssim
ja que estava molt unit a ell...»
Carmen i Vicent havien planificat
fer un viatge per a la seua jubilació,
però els designis del destí els van negar
aquest merescut premi a tota una
vida d’esforç i de dedicació a la família.
Eixe moment tan esperat no arribà
mai. Vicent morí abans de jubilar-se i
Carmen no va poder fer aquell somiat
viatge amb el seu marit que tanta il·
lusió feia als dos.
La nostra amiga Carmen no sols
ens ha obert les portes de sa casa, de
bat a bat, sinó que, a més a més, ha
compartit amb nosaltres allò més personal:
la història de la seua vida. Carmen
ens ha emocionat mentre ens relatava
les seues vivències, i rememorava
el llarg i difícil camí que ha anant
recorrent. La seua història, ens ha fet
prendre consciència del valor de l’esforç,
perquè Carmen, com tants altres,
és el testimoni
viu d’una època
que s’ha
superat amb
treball i constància.
En el temps
que hem passat
amb ella,
h em p o g u t
comprovar que
sempre ha sigut
una persona
molt treballadora,
que
amb esforç ha
tirat endavant
la seua família
a la qual encara hui dedica tots els
seus anhels. Perquè la major alegria
de Carmen són els seus fills, els néts
i, especialment, la rebesnéta que ha
tingut fa molt poc de temps i que tanta
il·lusió li ha fet. Quan ens parla d’ells
li notem que s’emociona i que li envaeix
una alegria que il·lumina el seu
rostre. I és que, per a ella, la família
ha sigut, és i serà la seua vida.

el llibre.cap 5



5. LA HISTÒRIA DE ROSA S.
Rosa ens obri la porta de sa casa
amb una alegria i un dinamisme
que ens sorprén i, a mesura que van
passat els dies ens adonem que ella
és així. És una dona alegre, dinàmica i
divertida que mira la part positiva de la
vida i en gaudeix tot el que pot. La vida
de vegades li ha jugat alguna mala
passada però ella sempre li troba la
part bona i ha sabut eixir més reforça-
da. Com diu Rosa «la millor enciclopèdia
que hi ha en la vida són els anys».
Es podria dir que la seua vida és
com la de tantes dones de la seua
època, però hi ha alguns aspectes
que la diferencien.
Als 5 anys va ser adoptada, ella
sempre ho ha sabut. Però els seus
pares adoptius es van morir pensant
que ella no ho sabia. Els seus primers
records es remonten als anys
que va passar en un orfenat d’Osca
regit per mongetes. A la nit esperava
que totes les xiquetes que compartien
la seua sort s’adormiren. En eixe moment
anava a buscar la germana que
les cuidava a la nit, per ajupir-se al
seu costat on s’adormia i encara que
l’endemà es despertava en el seu llit;
totes les nit que podia repetia. Com
diu Rosa «oi, era una xiqueta molt
menuda i necessitava afecte com tots
els xiquets».
Recorda quan els seus pares adoptius
anaren a buscar-la. Li portaren un
vestit nou i en arribar a Simat li van
fer una foto enfront de casa, asseguda
en una cadira. Fotografia que encara
conserva.
A partir d’eixe moment la seua
vida va canviar. La seua infantesa va
transcórrer sense cap sobresalt. Va
anar a l’escola del Grupo fins als 12
anys. L’ensenyament era prou limitat
«els mestres no sabien molt, ens ensenyaven
a llegir i escriure i les quatre
regles i ja era suficient». Passava
molt de temps jugant amb les seues
amigues al carrer, a la muntanya (a
la cova de Patricio), a la Vaca, a veure
com anaven a beure els ases i les
vaques. Jugaven a conills a amagar,
al sambori, a boletes, a acaçar, a amiguets
i amiguetes…
Al poble hi havia dues escoles: el
Grupo i la Parroquial. La Parroquial
estava al costat de l’esglèsia i de la
casa del rector i era de pagament, allí
anaven els rics.
Els seus pares no és que foren
rics, però tenien terra i feien collites:
naps, creïlles, tomaques, moniatos,
cacauets… i anaven al Prado de
Tavernes a vendre-les. Ella anava a
ajudar el seu pare en les faenes de
l’horta i després a vendre-les, gràcies
a això no van passar gana en aquella
època.
«Jo, sempre els dic als meus fills:
si la cosa de la taronja va malament i
perdeu diners no vengueu les terres,
les deixeu perdre, total és pagar la
contribució una vegada a l’any que la
terra és un patrimoni molt bo, sempre
està esperant i si en vinguera una de
roïn, Déu no vulga, sempre tendríeu
on tirar mà».
Recorda com sa mare i el seu pare,
per a tenir contents l’escola i el metge,
li posaven al sarró algun producte
dels que feien. «Jo era filla única i
els meus pares volien que em miraren
bé i es portaren bé amb mi. Aleshores
els metges i els mestres no guanyaven
com ara i patien fam, sempre s’ha
dit “pateixes més fam que un mestre
d’escola”.
En aquells anys la gent que no
tenia terra passava molta fam i havia
d’anar a furtar. Recorde un home
que tenia família i no tenia per a donar
de menjar als fills. Cada dia havia
d’anar a furtar i molts dies la Guàrdia
Civil l’agarrava i li pegava una pallissa
de mort, però ell continuava, no li
quedava més remei, fins que l’alcalde
que hi havia aleshores, que es deia
Baldomero, se’n va apiadar i li va donar
unes terres perquè poguera ferse
collites.»
Als 12 anys sa mare ja li havia
comprat el dot, per si més tard no podia,
i ella s’ho va brodar tot. Entre les
faenes de casa i ajudant el seu pare
en les faenes de l’horta va passar la
seua adolescència.
«El poble era molt diferent de com
és ara, els carrers eren de terra i quan
plovia tot era un clot i un fangar, no hi
havia ni aigua potable ni clavegueram.
Les dones havien d’anar a per aigua a
la font i en totes les cases hi havia un
excusat al corral. Es llavava la roba en
els rentadors públics. El poble arribava
fins al carrer del Toro. El carrer de
la Pista, eren tarongers i totes les cases
del carrer Major obrien portella a
aquest carrer. Estaven els magatzems
de Tonico i d’Honorato que donaven
faena, molta gent de Benifairó venia a
treballar a Simat. Els treballadors rebien
poc pel seu treball però tot costava
menys. La vida era difícil.
A partir del anys 60 la fisonomia
del poble va anar canviant, van empedrar
els carrers, es va millorar l’enllumenat
passant als 220 vats… La
vida va anar millorant però encara hi
havia persones que patien.»
Als 17 anys va tenir el primer amor,
però els pares es van posar pel mig
i no ho van consentir. Li van dir que
aquell xic era massa major per a ella,
que no era el que li convenia. No es
va qüestionar l’autoritat paterna en
aquell moment però ara pensa “la
meua vida podria haver sigut millor,
encara que mai es pot saber”.
Van passar els anys amb la inconciència
que dóna la joventut. En sa
casa no van ser mai polítics ni sabien
el que passava a l’Estat espanyol
ni al món.
«Només sé que molts no volien a
Franco. De vegades els meus pares
comentaven coses sobre els rojos,
que no volien a Franco. Aquestes persones
estaven tancades en la presó.
Quan va començar la guerra jo tenia
cinc mesos però pense que en aquella
època van haver-hi moltes confusions,
els uns mataven els altres i després
els altres mataven els primers. Tots
es van fer molt de mal, d’una part i
de l’altra. Jo no he sigut mai política,
sempre he sigut de qui millor ho faça.
En la meua joventut hi havia poques
diversions, ens gitaven quan
s’ajocaven les gallines, no teníem tele
però teníem una ràdio gran que a mi
m’agradava escoltar. Quan els meus
pares es gitaven jo volia escoltar la
ràdio però el meu pare no parava de
dir-me que em gitara.»
En el seu temps lliure anava a passejar
amb les amigues al carrer Major,
li hauria agradat anar a ballar a la Pista,
però estava mal vist que una xica
de bé anara a ballar. També tenia una
colla d’amics amb els quals es divertia
bastant.
«La xica que era divertida i anava
a ballar la tractaven de tal, com si
anara buscant “córrer l’andola”. L’església
tenia molt de poder en aquells
temps, deia el que s’havia de fer, el
que estava bé i el que estava malament,
pobre d’aquell que no passara
per la pedra. Jo, aleshores era beateta,
ara ja no ho sóc.»
Sense adonar-se, va veure com un
xicot del poble començava a posarse
al seu costat en els passejos, es
feren nuvis i es van casar. Rosa tenia
23 anys quan es va casar i, com
que era filla única, la boda va ser una
mica lluïda. Es va casar de blanc, la
qual cosa no podien fer totes. Van fer
el convit en la Pista: ensaïmades i xocolate
com tot el món, però la seua
boda ve ser la primera en què hi hagué
pastissets de tomaca.
«Arribaves al matrimoni sense saber
res de sexe, les mares no ens explicaven
res, era un tema de què no
es podia parlar. Tot era pecat. L’església
manava molt.»
De viatge de noces se’n van anar
a Barcelona i d’allí el seu marit volia
anar a Madrid, però ella li va dir que
volia anar primer a Osca i després ja
anirien a Madrid. No era un destí triat
a l’atzar, Rosa volia buscar els seus
orígens i si podia, trobar la seua família.
Estava decidida.
Anys arrere havia trobat unes cartes,
que els seus pares tenien molt
ben guardades, on explicaven tot el
que necessitava per a poder trobar
l’orfenat on s’havia criat. Seguint les
indicacions que anaven dient-li segons
arribava als llocs que buscava
va conéixer els seus orígens. Va saber
qui eren els seus pares i va trobar
els seus germans. Va arribar fins
i tot a conéixer sa mare de llet, a qui
va anar a buscar al poblet on vivia.
Segons li van explicar, era temps de
guerra i la gent patia molt. Aquesta
dona tenia l’home en la guerra i com
que havia de guanyar per poder ali-
mentar els seus fills, donava el pit als
més menuts de l’orfenat i les mongetes
li pagaven.

Aquesta trobada va tenir un gust
agredolç, mentre alguns dels seus familiars
van sentir la mateixa emoció
que ella en l’encontre, uns altres no
van voler saber-ne res. A hores d’ara
continua la relació amb alguns d’ells,
i es visiten a l’estiu.
Encara que, com diu Rosa, «amb
qui més relació té, com és normal, és
amb els meus cosins del poble, amb
qui m’he relacionat tota la vida».
Els fills van venir de seguida, en volia
dos i en va tenir quatre, no hi havia
els mètodes anticonceptius d’ara. Els
quatre van nàixer a Gandia en una clínica
privada, que es deia Clínica Pellicer.
Com que el seu marit tenia jornal
cada dia, s’ho van poder pagar.
Abans les dones parien a casa
i sols anaven a la Seguretat Social
quan el part era difícil, però anaven a
València que a Gandia no hi havia res.
Quan es va casar es va dedicar a la
família. No tenia temps per a res més,
es passava el dia llavant i fent la faena
de la casa i esperant l’home per a obsequiar-
lo. Es podia considerar afortunada
perquè hi havia altres dones
que havien d’anar a jornal i després
fer totes les faenes de casa. La faena
de la dona era per a la dona i l’home
no ajudava en res. «Quan van aparéixer
les primeres rentadores me’n
vaig comprar una i em pensava que
estava rica i això que encara havia de
rentar la roba. Allò pareixia una xocolatera,
tota rodant i després havies de
desenrotllar la roba, però alguna cosa
feia. La rentadora bona no vindria fins
fa trenta anys, quan la meua filla menuda
en devia tindre huit.»
En els primers anys de matrimoni
vivien a l’horta perquè el seu marit era
l’encarregat d’una finca que es diu El
Pator. Els xiquets eren encara menuts
per anar a jugar al poble i es van decidir
a comprar una televisió.
«Era en blanc i negre i va ser de
les primeres del poble. Quan van comprar
la televisió jo em pensava que tenia
tot allò del món. Sols tenien tele
el bar de la plaça, Rafael el ric i els
pares de qui hui és estanquer. Ens va
costar vint-i-cinc mil pessetes, que era
un dineral.»
Estant en El Pator també es va
comprar la primera nevera.
Així van transcórrer trenta anys de
la seua vida, criant els seus fills i sempre
pendent d’ells.
«Es van criar sans i sols vaig tindre
un disgust amb el tercer xiquet. Vaig
notar que quan es va posar a anar
anant que anava un poc de costadet
i és que tenia la columna desviada.
Me’l van escaiolar tot i després va portar
un aparell fins als 7 o 8 anys, que
ja estava bé. Vaig passar prou amb ell.
Ens vam comprar un 600 i així els
podíem portar a l’escola a l’hivern i
així que no es gelaren amb la moto.»
Uns quants anys després ja passaren
a viure al poble i els xiquets ja podien
jugar amb altres de la seua edat.
I així durant trenta anys. La seua ocupació
era la casa i els fills.
Encara que seguien sense saber
res de política, el seu marit va ser regidor
de cultura als anys setenta.
Les tres filles han estudiat una carrera
a València. El seu fill, en el seu
moment, no va voler fer i va continuar
els passos del seu pare com a encarregat
de la finca, però ja de major
es va decidir a estudiar i ja ha acabat
la carrera.
Després d’una vida dedicada a la
casa i als fills, quan els va veure ja
amb els estudis acabats i amb la vida
més o menys solucionada, va pensar
que ara era el moment que el seu marit
i ella començaren a viure un poc
més per a ells dos.
Rosa li va proposar fer un viatge a
Palma amb gent del poble. El seu marit
no va voler anar-hi però li va proposar
que anara ella. A Rosa, com que
li abellia anar-se’n, hi va anar i quan
va tornar del viatge el seu marit ja se
n’havia anat de casa. Han passat vint
anys des d’aleshores i malgrat viure
en el mateix poble no s’han tornat a
veure.
Rosa i el seu marit es van separar
al cap de trenta anys de matrimoni,
no per una mala convivència, sinó
més bé per veure la vida de manera
diferent, per intransigència i per una
alta dosi de masclisme.
Al principi de separar-se va haver
de treballar perquè la seua filla
menor
encara estava estudiant i feien
falta diners.
La vida encara li deparava un altre
colp, li detectaren un càncer de pit i,
és clar, va deixar de treballar.
Rosa es va saber organitzar la
vida, buscant-se ocupació i amigues
amb les mateixes inquietuds que ella.
Li agrada anar a caminar, ballar els
dissabtes en la llar dels jubilats i viatjar.
És una dona alegre que ha recuperat
el caràcter que tenia abans de
casar-se.
Ara es diverteix més que quan era
jove, que no podia anar a cap lloc ni
fer res perquè tot estava mal vist. Per
a ella la jubilació és l’alegria de la vida.
Rosa fa un balanç positiu de la
seua vida i està contenta d’anar complint
anys. No està penedida de res i
d’allò que està més orgullosa és dels
seus fills i ara dels seus néts.

el llibre. cap. 6



6. LA HISTÒRIA DE MARIA
La infantesa de Maria ha sigut en
alguns aspectes comuna a la dels
xiquets de la nostra època, però en altres
les diferències són molt grans pel
moment històric que li va tocar viure.
Com feia Maria de menudeta, nosaltres
també hem jugat a boletes agenollats
a terra en el pont de la Font Gran,
hem botat a la corda, hem cantat algunes
de les cançons que ella coneixia...
La nostra època, però, ha sigut ben
diferent de la que ella ha viscut. Hem
tingut la sort de viure uns temps privilegiats
en els quals les campanyes
com «Un joguet, una il·lusió» estan
pensades únicament per als xiquets
de famílies sense recursos. La majoria
tenim un muntó de coses amb les
quals jugar. Maria ens conta que quan
ella era menuda «sols els rics podien
jugar amb joguets».
A diferència de hui en dia, en què
l’escolaritat és obligatòria fins als 16
anys, en general els xiquets estaven
poc a l’escola. Maria hi va anar més
o menys uns dos anys (dels 8 als 10).
Tot i el poc temps que va anar-hi, encara
recorda donya Rosa, la mestra,
i els seus ensenyaments, i afirma taxativa:
«Però l’escola no era com ara,
abans s’ensenyava educació i respecte
». Molts dels xiquets de la seua època,
que per necessitat van haver de
deixar l’escola, ara no saben escriure
ni llegir bé. No és el cas de Maria que
explica orgullosa que «a penes sé llegir
i escriure, però sé llegir i parlar el
francés, l’italià, l’espanyol i el valencià.
I a llegir m’he ensenyat jo sola».
De tot el que visqué durant la seua
infantesa Maria recorda un fet especialment
traumàtic per a ella i per a tots
els seus amics i amigues: la Guerra
Civil. Ella tenia 12 anys quan esclatà
la guerra i aquest fet va marcar un
abans i un després en la seua vida.
Son pare, com moltes persones de
Simat (fins i tot rics), se’n va anar voluntari
al front. Ella reviu encara amb
dolor el dia en què estava jugant a
boletes en el pont i veié com un oncle
seu anava a sa casa. De seguida
Maria intuí la gravetat del moment,
deixà de jugar i arrancà a córrer cap
a casa. «Mon tio estava allí explicant
a ma mare que mon pare estava mort,
però que estava enterrat.» Després
va saber que «una bala perduda li va
entrar per la boca i li va eixir per la
nuca». El seu pare va morir el 3 d’abril
de 1937, i va ser la primera persona
de Simat morta en el front. Com que
fou una de les primeres víctimes de la
guerra, la família tingué el consol de
saber amb exactitud el lloc on va ser
soterrat. A ella, li consta que les despulles
de son pare es troben a Pozoblanco,
Córdoba.
La guerra capgirà completament la
rutina de totes les famílies, i la de Maria
no en fou cap excepció. Ella recorda
perfectament eixos temps tan dramàtics
i tan difícils. «Ma mare era una
dona molt valenta que intentava ajudar
les dones pobretes de l’horta perquè
feren vaga perquè els rics els pagaren
més diners, ja que cobraven molt poquet.
Ella sempre anava davant de tots
en les manifestacions, sense gens de
por; i va acabar ficant-se una miqueta
massa endins.» Eixe caràcter decidit
i resolt de la mare provocà la partida
de son pare. «Mon pare se’n va anar
a la guerra per això, ell va dir “si vénen
els feixistes, et mataran a tu i em
mataran a mi per ser el teu home”.»
A nosaltres, que hem participat en
concentracions i manifestacions per
aconseguir el nostre institut i que ho
hem reivindicat sense violència, ens
resulta difícil imaginar que persones
que intentaven construir un món més
just foren castigades amb la pena de
la presó. Quina sort més gran la nostra,
haver nascut en democràcia i no
haver patit el que han de ser les vivències
més tristes i dures per a qualsevol
ésser humà, la guerra! Per sort,
en la nostra societat, la majoria comprén
que s’han d’evitar els conflictes
i s’ha de dialogar per a buscar el benefici
de tothom.
Finalment, com tots sabem, les tropes
franquistes venceren els republicans.
Maria recorda com poc després
«...quan va entrar Franco i es va apoderar
de tot, a ma mare i a unes quantes
més les tancaren en la presó d’Alzira,
i els tallaren els cabells a totes.
I ens vam quedar els tres xiquets solets:
el meu Mario, el meu Cèsar i jo».
Maria rememora amb tristesa els
anys de la postguerra i ens conta les
peripècies que passaren ella i els seus
germans sense la mare, ja que en un
primer moment la tancaren a la presó
i després fou hospitalitzada perquè
es va posar malalta. Per a visitar sa
mare, Maria havia de treballar molt dur
perquè el bitllet del tren costava una
pesseta. Per a guanyar eixos diners,
treballava a l’horta espigolant cacaus
que després venia a la gent del poble.
Això li permetia visitar sa mare a Alzira
dues vegades per setmana. Tot el
sofriment patit trastornà sa mare fins
al punt que de vegades no reconeixia
ni la seua pròpia filla. Per a millorar
les seues condicions, Maria li portava
tot el pa que podia. «Allí, al menjador,
em donaven un trosset de pa, i jo li´l
donava a una dona que vivia al costat
de ma casa i ella feia uns panets;
un per al seu home que estava en la
presó, i un altre per a ma mare.»
Fou una època molt dura, ja que
Maria i els seus germans no tenien
ningú a casa que tinguera cura d’ells.
Ella recorda agraïda que «les dones
riques del poble es portaren molt bé
amb nosaltres, més que amb tots els
de Simat, perquè veien que jo no tenia
la culpa; jo era un monyicot. Van
obrir un menjador al local dels socialistes,
just enfront del Bar Vaca, i a mi
i als meus germanets ens donaven esmorzar,
dinar i sopar... Vaig estar en el
menjador fins que vaig prendre la comunió,
i les riques em feren una bata
blanca per a prendre la comunió».
Quan van traslladar sa mare a la
presó de Santa Clara a València, ella
també se’n va anar: «em vaig posar
en amo a ca Anita, a València, al carrer
Ciril Amorós». Les visites, però,
s’hagueren d’espaiar perquè allí tot
estava més controlat i les restringien
molt més que en el centre anterior.
Amb molt de pesar, la jove Maria hagué
de renunciar a veure sa mare tan
sovint.
Mentre ella estava en amo, tancaren
els seus germans en un asil. A
ella, però, com que era més major, li
permeteren quedar-se a ca l’ama amb
la condició de presentar-se a signar a
la caserna de la guàrdia civil tots els
dijous. Quan tenia el dia lliure, aprofitava
per anar al mercat de Russafa on
comprava moniatos que després duia
als seus germanets. En acabar, agafava
el tramvia per tal de veure sa mare.
El calvari de sa mare a la presó
va durar tres anys. Amb satisfacció i
alegria, ens comenta que va ser de
les primeres a eixir i a tornar al poble:
«Quan ella va tornar a Simat, jo
me’n vaig tornar amb ella, però vaig
viure a ca mon tio Federico. Jo no
volia estar amb ma mare perquè ella
no estava bé del tot i, a més, s’havia
tornat a casar».
Un temps després, Maria, lluitadora
com els seus pares, es va assabentar
que en una casa a Sueca necessitaven
«una criadeta», i allà que se’n va
anar! Es posà en amo per segona vegada
als 16 anys en casa d’un metge.
El metge fou traslladat a Vic, Barcelona,
i ella se n’anà amb la família. D’eixe
temps, recorda amb enyorança les
visites d’uns joves de Simat que estaven
fent el servei militar prop d’allí.
El metge no s’adaptà al nou poble i la
família se’n tornà a Sueca. Aleshores
Maria va tornar a Simat.
Al poble, Maria, que es posà en
amo a ca Remedios la Ponedora, va
conéixer el seu home, que treballava
en una casa pròxima a la de la seua
ama. Es van posar a festejar quan
ella tenia 18 anys. En aquella època
el festeig consistia a eixir a la porta
del carrer a xarrar, o a passejar algunes
vesprades pel carrer Major quan
acabaven de treballar. Es casà als 20
anys, el tercer dia de Nadal, a les sis
del matí, «...i de negre». El vestit que
duia li’l va fer la tia Carmen i la missa
li la va pagar el tio Rafaelet, l’amo del
monestir, perquè ella estava treballant
de criada en aquesta casa.
L’anècdota del seu casament és
que dues parelles més li demanaren
permís per a aprofitar la cerimònia per
a casar-se ells també, ja que no teni-
en diners per a pagar-se la missa. El
convit fou l’habitual d’aquells temps:
«Recorde que justet el dia de la meua
boda estava la muntanyeta del Toro
nevada i a cal Guaro van fer una xocolatada
amb panets per a les famílies
i ja està. Abans no es feien aquestes
coses que es fan ara tan grans».
El seu viatge de noces va consistir a
anar al Pla de Corrals a arreplegar
olives. L’economia no donava quasi
ni per a menjar, com es podia fer un
viatge de noces?
Eren temps durs i no hi havia molts
moments per a l’oci. Ella lamenta no
haver ballat de fadrina perquè estava
mal vist si no anaves acompanyat de
parelles casades. Dissortadament, de
casada tampoc ho féu perquè el seu
marit, Juan, no sabia ballar. On sí que
anava sovint era al cine, malgrat que
hi entrava sola ja que «el meu home
deixava l’entrada pagada i ell se’n
anava a la muntanya a dur menjar als
que estaven amagats per allí. Anava
a casa dels familiars i arreplegava
menjar i després anava a la muntanya
a repartir-ho». En un primer moment,
ella ignorava aquesta activitat
del marit, finalment Juan li ho conta.
Així comprengué el motiu pel qual una
d’aquestes famílies els va donar una
quantitat important de menjar quan
es van casar. Però no tot foren agraïments:
un dels homes que havia estat
amagat, donà diners al seu marit per
la seua ajuda, i al cap d’un temps la
dona va anar a reclamar-li’ls.
Durant el seu primer embaràs,
s’assabentà que el segon marit de
sa mare la maltractava i malgrat el
seu estat, «compradora», en diu ella,
no dubtà a presentar-se allí per a defendre-
la. «Vaig anar a ca ma mare,
i quan ell va vindre de treballar, no el
vaig deixar entrar a casa. Aleshores
ell se’n va anar a buscar la guàrdia
civil, però la guàrdia civil em va donar
la raó, perquè aquesta casa era
de mon pare.» Al cap de poc saberen
que sa mare també esperava una criatura,
però el marit d’aquesta no volia
reconéixer-la com a filla. Ironies de la
vida, la xiqueta s’assemblava moltíssim
a son pare, així que un dia Maria
decidí portar-la al pare. Aquest, en
veure-la, li va pregar que el deixara
tornar a casa. Ella, commoguda per
les seues llàgrimes, el perdonà i demanà
a sa mare que el deixara tornar
amb la condició que no es repetiren
els maltractaments.
Durant el primer embaràs ho va
passar molt malament ja que ho vomitava
tot. El metge li va explicar que
necessitava una alimentació millor si
no volia posar en perill la vida de la
xiqueta. Una veïna va tenir llàstima
d’ella i li donava un pollastre de tant
en tant. Com podem comprovar, la
vida a Simat era molt dura per a la
família de Maria. Treballaven de sol
a sol però no aconseguien guanyar
ni per a menjar. «A l’hivern no teníem
diners, i a l’estiu treballàvem per a
pagar el que ens havíem menjat l’hivern
anterior.» El treball dur i la desnutrició
la dugueren a les portes de la
mort després del naixement dels seus
bessons. «Vaig estar a punt de morirme,
va vindre el rector i tot. Tots es
pensaven que m’havia mort, però va
haver-hi un miracle i em vaig salvar.»
Decidits a millorar les condicions
de la família, Juan i Maria emigren a
França. En un primer moment vivien
al camp, però després la fàbrica on
treballava el seu marit els donà un pis
i s’hi traslladaren. Allí tingué tres fills
més i crià tota la seua família amb dedicació
plena i amb menys penúries,
ja que tots els mesos rebia una pensió
de l’estat per quedar-se a casa cuidant
dels fills. Això ajudà molt l’economia
familiar i li fa exclamar que allí «jo em
sentia la més rica del món! Perquè a
Espanya encara no hi havia ni teles,
ni neveres, ni res de res, i jo allí tenia
totes eixes coses». També actualment
els seus ingressos li arriben de França,
ja que rep una pensió de viudetat
pels anys que Juan hi va treballar.
Ella lamenta que l’estat espanyol no
reconega el seu treball ací perquè en
aquells temps la majoria d’empreses
espanyoles no cotitzaven a la Seguretat
Social pels seus treballadors.
Molts dels esdeveniments importants
de la història recent d’Espanya,
els ha viscut Maria fora del seu poble,
però no per això deixava de seguir-los
amb interés. A França estava molt bé
informada perquè, com ella mateixa
explica «jo tenia una televisió i m’assabentava
de les coses que ocorrien
a Espanya, com l’intent de colp d’estat...
i també vaig veure com l’home
arribava a la Lluna».
Maria i Juan han viscut a França
alegries i tristeses, han criat els seus
fills, han tirat endavant la família, han
vist nàixer i créixer els seus néts... Allí
reposen també les despulles de Juan,
el seu company de tants anys de treballs
i de lluita, que no pogué véncer
el càncer fulminant que li arrancà sobtadament
la vida.
Malgrat tot, Maria és una persona
optimista i vital per naturalesa, que
ha sabut sobreposar-se a les penúries
i desgràcies. Ara, amb els fills
criats, es troba totalment integrada
en el seu poble; per això quan els
membres de la llar dels jubilats li
proposaren formar part de la junta,
ella no ho dubtà. «La veritat és que
em van vindre a buscar ells. Jo no
ho vaig pensar mai, però quan em
van buscar, no m’hi vaig poder negar.
» Després de tants patiments Maria,
la Cuba (el sobrenom amb què
tot Simat la coneix, heretat de l’avi
que havia combatut en la guerra de
Cuba), fa ara el que més li ha agra·
dat sempre: eixir a ballar, llegir, ferse
el cafenet amb les amigues, anar
a missa, anar-se’n d’esmorzar, fer
excursions, escoltar música... Això
sí, la seua cançó preferida és l’Himne
de València, perquè, malgrat que
a la seua terra ha viscut moments
molt difícils, ella sempre ha encarat
la vida amb optimisme i no ha oblidat
mai les seues arrels.

el libre. cap. 7



7. LA HISTÒRIA DE RAFAEL C.
«Jo Rafael Cucarella Salinas,
veí de Simat, vaig nàixer el 19
de febrer de 1933 i, encara que els
meus estudis no han sigut molt extensos
–tant de bo haguera pogut seguir
estudiant–, intentaré narrar-vos
de la millor manera possible, mitjançant
aquesta aventura, i de mà de
aquestes veus joves, la història de
la meua vida. Espere que mitjançant
aquesta narració haja pogut transmetre
tota la meua experiència i saviesa.
»
Aquest habitant del nostre poble, va
començar a anar a l’escola als 6 anys,
encara que durà allí poc de temps;
només fins als 8, ja que amb aquesta
edat el tragueren d’allí per començar
a treballar.
Primer va treballar anant amb les
dones a recollir olives i «al que fora»;
desprès el seu padrastre feia tomacar
i ell anava a femar el solc. Amb
el meu germà, a la nit, quan acabaven
el jornal, anaven a tapar el solc
que ell havia femat. Aquestes foren
les seues tasques habituals fins que
va començar anar a collir a l’horta. Ja
més endavant va anar a treballar de
forner per a Antonio el Moliner i li feia
les rosquilletes i totes eixes coses i la
cuita de les dones. En un moment determinat
s’ho va deixar per a tornar a
l’horta, ja que un jornal valia 20 duros.
Després del parèntesi que per a
tots els joves suposava la mili, i una
vegada finalitzada aquesta, van anar
a buscar-lo per a treballar de nou de
forner, ara al forn de Pitxó «que eixe
era un altre» i allí degué estar al voltant
de sis anys. També aquest treball
se’l deixà per anar-se’n tres mesos a
França, on va estar en un lloc carregant
camions amb sacs de farina de
100 quilos. Com ens diu ell, «allí vaig
patir el dia que més he treballat de
ma vida: vaig treballar 22 hores i solament
en vaig descansar 2; durant
aquest temps vaig ser capaç de carregar
uns 70.000 quilos tot i guanyant
en eixe dia quasi 50 francs, més que
en tot un mes treballant de forner a
Espanya!».
Quan va tornar de França, i com
si la vida volguera donar veracitat al
mite presocràtic de l’etern retorn –la
serp que es mossega la cua– va anar
a parat una altra volta al treball de la
terra fins que, finalment, ja van venir
de la Vall a buscar-lo per anar a treballar
a la panificadora on treballà fins
a jubilar-se. Ara és el secretari de la
llar dels jubilats. Com veiem, l’objectiu
era treballar; en què, on i per a qui, no
era massa important i la gent tampoc
se’n feia massa cabòria, d’això.
Com ja hem dit abans, entre una
faena i una altra, va estar en la mili.
El servei militar sempre va estar una
fita important en la vida de la gran majoria
de joves d’aquells temps.
Sempre hi havia un abans i un després
d’eixa data. Rafael va anar a fer-la
a Bètera, però sols va estar tres mesos,
feia guàrdies i treballava ja que va tenir
la sort de ser «excedent de cupo» i en
eixos temps, els excedents de contingent
–com legalment s’anomenaven–
sol feien tres mesos i només feien
guàrdies. I conta ell que per a assignar
la faena que havia de fer cadascú va
anar un sergent primer i va preguntar
«”Qui vol ser jardiner?” I de seguida jo
d’un bot em vaig avançar als altres i així
em nomenaren jardiner. Calia espavilar-
se!». Al voltant d’aquest tema ens
conta una anècdota: el fet fou que un
dia estava netejant un jardí i va anar
un coronel i no se n’adona que no tenia
barret, i el saluda, i això no es podia
fer, però el sergent rigué i li va dir
que no passava res i per a disculparse
amb ell li regala un paquet de tabac
Bisonte i li digué «Hala per a tu!».
De la seua infantesa ens explica
que un dels primers records va ser als
12 anys quan, com molts altres, es va
fer músic i anava al mestre Amorós
que llavors estava allí de mestre. Ell
tocava el saxo tenor i amb la banda
d’aquest va estar fins que se’n va anar
a la mili. Però un bon dia es va desfer
l’escola de música i els feren dur els
instruments a l’ajuntament i, malauradament,
a la música ja no va tornar.
I de menut? «Doncs la marxa de
tots el xiquets però, a diferència d’ara,
sense diners.
Quan érem menuts jugàvem a pique
que és el pic i pala, que en diuen
ara a Benifairó, jugàvem a les boletes,
jugàvem als cartons, que eren
les imatges que duien les caixes de
mistos, les quals retallàvem i eren cromos,
que diríeu ara vosaltres. També
jugàvem al canut que es jugava amb
un canut de canya i unes telles de ferro.
Posaven diners a sobre el canut
i el canut parat; i aleshores tiràvem
la tella i intentàvem pegar al canut, i
els diners que més propet queien de
la tella els guanyaves; és un joc molt
paregut al que ara seria la petanca.»
Quan era menudet recorda que li regalaren
una rajoleta i també un barret
de soldat, que se’n recorda que una
volta jugava amb un muntó de terra i
la rajoleta feia de burret i el barret de
saria que es allò que els fiquen als cavalls
i als bous per a carregar-los. «Ja
ho veieu: abans m’entretenia amb no
res i amb molt poc ens conformàvem. I
el primer regal foren quatre caramels.»
Què havia de fer els caps de setmana,
si com diu Rafael, «no tenia ni
un duro»? Més majorets ja anaven a
ballar, però de menut els caps de setmana
quedava amb els amics i anaven
pertot arreu a jugar. Ara bé, abans
no tenien caps de setmana ja que, així
que hi havia una mica de faena, calia
anar a treballar.
Sovint anaven a l’estació a berenar
la mona i allí anaven dos: un que
tocava l’acordió i l’altre el saxo alt, i
ballaven.
«Algunes vegades també anàvem
a les Foies i al Pla de Corrals i a la
Fontarda que s’està fresquet.»
Quan li preguntem com anaven vestits
ens explica que caminàvem amb
espardenyetes d’espart o de goma –
però d’eixes de goma dura, com si
foren de roda de camió que això els
feia pols el peu i ple de bambolles–,
o també d’eixes de careta i talonera. I
d’aquesta manera anaven a la muntanya
i tot, ja que no hi havia res més.
«A més, amb sacs de tela tallàvem un
tros, ens enrotllàvem els peus i ja teníem
calcetins. I després teníem uns
pantalons normals, de pana de soldat,
que els compràvem al muntó, que
en deien; i les camises per a tots els
dies eren molt fluixetes i de molt mala
qualitat, ja que les bones se les podien
pagar pocs. Per al diumenge es
reservava una muda però poca cosa,
no com ara que tenim l’armari ple.»
La comunió, com molts altres xiquets
i xiquetes, sí que la va prendre,
però als 11 anys! «I anàvem a exami-
nar-nos i tot per a prendre la comunió
i féiem examen de doctrina.»
Un altre tema que també va deixar
empremta en la memòria dels nostres
majors fou la llibreta de racionament –
la cartilla de racionamiento, que es deia
aleshores–. Quan li preguntem sobre
aquest assumpte, respon «Clar, clar.
Vaja si les he gastades, i passar fam,
més que un lladre». Segons Rafael, les
cartilles funcionaven de la següent manera:
«tu anaves amb la cartilla al forn
i et donaven un poc de farina, i cada
15 dies podies traure aliment amb la
cartilla. Donaven principalment farina,
sucre i arròs per a 15 dies. Una vegada,
diu, el rector va dur llet en pols i repartia
llet en pols a cada família. Per
a la resta l’estraperlo, ja que hi havia
gent que anava amb un sac de tabac i
en tornava amb arròs, dacsa, llegums,
verdures, carn (poques voltes). Després
ja es va normalitzar l’assumpte,
ja que els forns ja feien pa i ja, doncs
com ara». I és que foren temps molt
durs. Difícilment ens podem fer una
idea de tot el que hagueren de passar.
Si no era prou el que acaba de contar,
les següents paraules de Rafael acaben
de posar la pedra de toc de tot
aquell terrabastall que va suposar la
Guerra Civil. El cas és que, en parlar
de la seua família, i amb un acte de total
confiança que agraïm, Rafael ens
conta que a son pare li deien Jaime i
a sa mare Amparo, i que a son pare el
mataren després de la guerra, quan
ell tenia sols sis anys. Aleshores, al
cap d’un temps, sa mare es va tornar
a casar. La fam aguditzava l’enginy. Ell
mateix ens fa cinc cèntims amb un fet
anecdòtic. I així ens conta que «un dia,
quan jo era músic, i jo era jovenet, tocava
el clarinet i duia l’estoig. I va donar
la casualitat que prop de mi hi havia
una garba de cacau que era tot un
cupó per a enviar-lo a Alemanya i què
vaig fer? Vaig agafar i vaig fer un foradet
amb el dit perquè els sacs eren de
tela i anava agafant-ne i ficant-los dins
l’estoig i vaig tornar a casa amb el clarinet
en la ma i l’estoig ple de cacauets».
Per allà on passaven, com dirien en
aquells moments, «no deixaven estaca
en paret». I així, una volta també,
per pasqua granada, a les Foies, prop
del Sirer, van anar a menjar cireres i
quan aplegaren a les Foies veieren
un cirerer i les cireres totes roges i,
sense pensar-s’ho dues vegades, se’n
pujaren dalt i començaren a menjar
cireres. El fet era que resultava que
eren d’un que li deien Jeremietes i els
pillaren i començaren a perseguir-lo.
Ells van baixar per un lloc que es diu
la Pedra Rocá que encara es veu hui
en dia. És un tros de cingle gitat pel
costat on hi havia un lloc que es dia el
passet per on baixaves davall del cingle.
«Però ens van conéixer i ens van
denunciar cara el mestre de música. I
d’aquesta manera, dilluns, quan anem
a classe el mestre diu: “bo, qui va anar
a menjar cireres a les Foies ahir?” I
ens alcem tres dels que havíem
anat
i en eixe moment, quan ja esperàvem
el càstig, ens solta: “un bon berenar
és el que us haurien d’haver donat,
així com us van acaçar”».
Canvia de tema. «Érem amics tots.
La nostra colla era mixta però a l’escola
sempre anàvem separats xics i
xiques i els mestres dels xics eren
homes i el de les xiques dones. No
volien que ens ajuntarem».
El que més recorda dels amics són
dos viatges, un a Castelló i un altre a
Benidorm. Del segon, ens conta una
grandíssima anècdota, la qual dona
a entendre que aquest viatge va ser
pensat i fet. Anaren en moto fins allí
i com que no tenien molts diners es
quedaren en un descampat al costat
d’un riuet, a dormir. Però durant tota
la nit el nostre viatger va haver de suportar
les picades dels mosquits.
Al cap de prou de temps, es casa
amb una de les seues amigues de la
infantesa.
No tingueren descendència. De viatge
de noces anaren a València. Calia
buscar casa «encara que –com ens explica–
la casa no era res de l’altre món,
mentre en tingueres una sobrava». Tenia
una casa amb corral, però animals
no. «Bé, alguns conills vam tindre una
volta però dels altres, cap; no teníem
ases, ni vaques, ni bous, encara que
sí que hi havia gent que en tenia». Les
habitacions estaven dalt i la cuina i el
saló estaven baix, no era una casa molt
gran “però ens apanyàvem”. Fins i tot
el llit era de fulles de la dacsa, de la
panotxa, després de borra.Només
al
final va ser de llana. I a la mili els llits
eren igual. Eren de palla amb tres taulons
de fusta davall els quals aguantaven
el somier”.
En consonància amb la casa igualment
ens explica que el poble era molt
diferent. La part de baix del poble no
estava, la Pista devia ser el primer
que es va fer. Així abans, del poble
només existia el que hi ha del carrer
Major cap amunt, tota la resta s’ha fet
de nou. Prop del monestir hi havia algunes
cases però, el que més hi havia
eren magatzems. «I l’escola jo he
sentit dir que abans estava al cementeri.
I la part del musical i els jubilats,
tot això eren tarongers; i on està la
Guàrdia Civil estava on està ara però
abans era tot un descampat i no tenia
cases al voltant.»
Li preguntem pel monestir. I ell ens
explica: «que jo recorde, és que anaven
a fer guano allí dins de l’església
i anaven a fer alls i melons dins l’església
que feia de magatzem i taronges
i de tot feien allí i que el convent
era privat i jo fins després de la mili no
havia vist el convent per dins.»
Rafael ens continua descrivint el Simat
d’aquells moments. Gràcies a les
seues paraules albirem un món ja totalment
desaparegut. Un món en què
l’aigua –la del riu, la de les séquies, la
de les basses, la de les fonts– era omnipresent.
«A Simat podríem dir que
els arbres més extensos i coneguts
eren els xops de la Vaca que encara
estan. Abans, on ara estan els xops,
és per on passava el riu, i els xops estaven
dins de la Vaca. També hi havia
un enorme eucaliptus prop del riu prop
d’on està el pontet que sols és per a
vianants. Quan ens avorríem, anàvem
tots els amics a nadar a la Vinya, on
hi havia una piscina, també quan vas
cap a la Fontarda n’hi havia una altra,
i anant pel Raconet n’hi ha un motor
i també nadàvem en la bassa d’allí,
darrere de l’ermita de santa Anna. I al
riu també nadàvem en un clot on els
homes no arribaven a tocar terra, ja
que era molt fondo. També hi ha un
lloc on també he nadat i que es deia
l’Hortet de l’Assut, ja que per allí passava
la séquia de Benifairó; o també
al Clot de la Font, on anàvem el Dia
de la Sang, a la Font del Sirer, a la
Font Roja i als brolls.
«A tots eixos llocs anàvem a peu.
Nosaltres anàvem a peu a ballar al Pla
de Corrals. Ballàvem i ens en tornàvem
a Simat a dormir. I també, si calia anava
a ballar fins a la Barraca. Després
ja feren la Pista ací i feien cine i ball.
Parlant de pujar al Pla de Corrals,
diré que la carretera més transitada
a Simat era la del Mig l’Horta, ja que
aplegava fins a Tavernes i això era el
camí gran de carro. Jo he anat a treballar
allí per fer el camí de terra per
als burros, ja que al principi no aplegava
fins a la Vall, sols arribava fins a
Benifairó. Però també per a moure’s
utilitzàvem la bicicleta. No teníem res
més, però per anar al cine i tot això
a peu. Però, a més a més hi havia
gent que tenia un carro i un burro.
Però això ho gastaven més que res
per anar al margalló.»
Abans a Simat, per fi –ens conta
Rafael– hi havia moltes coses: el casino
que estava a la plaça (un d’ells
perquè n’hi havia 3, 4 o 5 bars; i els
cines, 2 per a ser exactes.
També hi havia un camp de futbol,
darrere del convent, al bell mig d’un
bancal de garrofers. Quatre pals i feia
de porteria i el baló era de pell i pesava
50 voltes més que ara. Allí jugava
Rafael amb el seus amics moltes ve-
gades. Unes altres vegades s’ajuntava
per festes de Simat.
«Ens ajuntàvem els amics i recorde
que es feia una fira; més fira de la que
es fa ara. Hi havia voltes que anava
des de la farmàcia fins a ca La Merina.
Tot ple de tendetes d’eixes però
no hi havia diners i si volies una cosa
moltes voltes els pares no te la podien
ni comprar, no com ara, que sempre
els xiquets es firen alguna cosa. Pel
que fa als bous, he de dir que jo no
vaig conéixer els bous fins ja majoret,
devia tindre 24 anys més o menys».
Com no, quan tocaven les festes
de Benifairó ningú hi fallava. També
a Pasqua, feien dinarets i els rams
se’ls feien ells mateixos i anaven a celebrar-
ho a les Foies o al Pla. I totes
les altres festes s’ajuntaven la quadrilleta
i una paelleta o un soparet sempre
queia.
Es tracta d’una vida que, com
veiem,contribuiex
a perfilar un paisatge
humà que es va dibuixant mitjançant
les vides de tots i totes els/les
nostres majors. Una vida que se solapa
amb la dels altres, però que també
presenta les seues originalitats. Una
vida, que si bé s’engrana amb la dels
altres tot i conformant un món comú,
s’individualitza i adquereix el seu valor
en funció de les experiències exclusives
de Rafael.