el llibre. cap. 4

4. LA HISTÒRIA DE CARMEN A.
Ja en la primera reunió entre majors
i joves, ens va cridar l’atenció
una dona major que anava acompanyada
per una xiqueta molt menuda.
El contrast entre aquesta dona major
i la menudeta era gran però al mateix
temps es veia molta tendresa. Aquesta
persona és Carmen Altur. Posteriorment,
en anar coneixent-la més, ens
adonarem que aquesta imatge tan curiosa
no era casual, ja que en reunions
i entrevistes posteriors hem tornat
a veure-la acompanyada, quasi sempre,
per la seua néta Ester. I és que
al llarg de la seua vida Carmen s’ha
ocupat dels seus amb total dedicació.
De ben menudeta, amb aproximadament
8 o 9 anys, ja guanyava el
menjar cuidant un xiquet mentre els
seus pares anaven a treballar. A canvi,
però, solament rebia un tros de coca
de dacsa.
«Recorde que de joveneta cuidava
un xiquet que vivia a la Vall. Els
seus pares tenien terres, collita... i a
canvi que els tinguera el xiquet em
donaven per a berenar una coca de
mestall, que hui en diem la coca de
dacsa. Així que, jo cuidava el xiquet,
berenava allí i no em pagaven res.
Fins que me’n vaig anar a posar-me
en amo per guanyar diners.»
Actualment trobem estrany que una
xiqueta de 8 o 9 anys es pose a treballar
i no vaja a l’escola, però la situació
de l’època, obligava a treballar
a tots els membres de les famílies
sense recursos. Ens costa imaginar
les dificultats per les quals passaren
Carmen i la seua família, com tants
altres, en els anys de la postguerra
espanyola. La prioritat en aquell moment
era única i exclusivament portar
menjar a casa, cosa que no era gens
fàcil en els temps que corrien.
Carmen va nàixer a Tavernes de la
Valldigna l’any 1942. Allí visqué amb
la seua família fins que es va casar
als 21 anys. Recorda que, de menuda,
al seu poble com a la resta d’Espanya,
el menjar estava racionat; és a
dir, cada família tenia assignada unes
quantitats fixes d’arròs, sucre, oli... per
al seu consum. Era una època on el
menjar escassejava i, per tant, es feia
molt difícil d’aconseguir-ne. Aquestes
dures condicions portaren a Carmen
a treballar des de ben menudeta per
ajudar la seua família:
«Patir fam, antigament, se’n patia
molta, perquè va vindre el racionament
del menjar. Ja t’ho dic, abans
era amb cupons. Recorde que quan
jo era molt joveneta, anava al forn, i
ma mare em donava uns cupons per
a pagar...»
A més de treballar fora de casa,
Carmen també era l’encarregada, com
a germana major, de cuidar tres germans
menuts, ja que els seus pares
passaven tot el dia fora de casa.
Ens conta que li agradava anar a
l’escola, encara que no va poder anarhi
molt ja que les necessitats familiars
demanaven la seua presència a casa.
De tant en tant anava d’amagades a
l’escola, però sa mare la treia perquè
cuidara dels seus germans.
Ens conta una anècdota d’aquells
anys durs que rememora amb certa
nostàlgia. Mentre ens explica aquest
record, la seua ment viatja a aquella
època, ja borrosa per la llunyania en
el temps, i se li dibuixa un somriure
als llavis:
«Com que jo era la major, ma mare
em va enviar a per aigua a la Font del
Canut que estava al ravalet de la Vall.
Jo li deia que no volia anar, que anara
Pepa, que era la meua germana.
Finalment li vaig dir que si hi anava,
trencaria el cànter. Hi vaig anar i, quina
casualitat, quan vaig descarregar el
cànter se’m trenca. Llavors ma mare
em va dir que l’havia trencat a posta
i que entrara a casa. Aleshores li vaig
dir que fins que no vinguera mon pare
no entraria a casa. Quan aquest va
arribar, ma mare li contà el que havia
passat. Mon pare em va cridar i em
va manar que entrara a casa, perquè
li explicara el que havia ocorregut. Li
vaig contestar que no perquè tenia
por que em pegara i vaig fugir. Va
córrer darrere de mi acaçant-me des
de la Font del Canut, on jo vivia, fins
al passeig i quasi em va agafar. Mon
pare venia darrere i em deia que no
volia pegar-me, però que per no creure’l
li les pagaria totes juntes. Mentre
corríem, ell no parava de cridar
“vine!, vine!”. Quan arribàrem al passeig,
m’agafà i me’n va donar prou...
És l’única vegada que m’ha pegat».
Aquells eren anys de pobresa i dificultats;
no obstant això, la gent gaudia
de les festes i del bon temps. Conta
Carmen, amb enyorança, com vivia
la seua família les pasqües i l’estiu a
Tavernes. Recorda molt lúcidament
com va transcórrer la seua infantesa,
l’etapa de la vida que deixa els records
més entranyables i perdurables
en les persones.
«Quan venia Pasqua ma mare, a
casa, pastava la massa i feia els sarvatxos,
les mones i l’arnadí, i nosaltres
ho portàvem tot al forn on ho coïen.
Després havíem de tornar-hi per
a pagar i endur-nos-els a casa. El que
també féiem quan venia Pasqua era
l’arròs al forn amb panses, cigrons i
mandonguilles d’abadejo; que això és
típic a la Vall. Arròs al forn, això és
el que féiem a Pasqua allí, a la Vall.
Anàvem a berenar als sequers i a jugar
a la corda. Ens vestíem totes amb
espardenyetes, ens féiem un davantal
totes igual ja que procuràvem fer-nos
les coses totes igualetes. Ens déiem
la quadrilla de l’estrella perquè en portàvem
una feta amb un cartonet. Anàvem
totes amb el jersei tot negre, amb
el barretet i coses d’eixes... Això és el
que era típic a Pasqua.
Quan venia la festa de Sant Llorenç,
que això també s’ha perdut un
poc, es feia una romeria i anàvem a
peu a l’ermita dedicada al sant que
hi havia a la muntanyeta de Borderia,
a mà esquerra anant cap a la platja.
Quan era joveneta, anàvem també a
la platja... Tot això em ve al cap ara.
Anàvem amb el carro. Mon pare, allà
a la mar, ens feia una barraca on passàvem
quasi tot l’estiu. Mon pare anava
a agafar petxines i nosaltres estiuejàvem
en la barraca, perquè antigament
el que hi havia a vora mar eren
barraques. Abans, a la platja només hi
havia dues tires de xalets i prou; no hi
havia res més. Allí coincidíem amb els
amics i anàvem a nadar i a jugar. El
que hui és el passeig eren tot tarongers.
Només hi havia que dos o tres
filades de xalets que eren dels més
rics de la Vall. També estaven els més
rics de Simat que tenien dos o tres
xalets, i la resta eren barraques. Qui
podia tenia una bona barraca, com
la de Botones. Nosaltres... bé... mon
pare agarrava quatre canyes i quatre
teles, ens tirava una manta i au!, allí
dormíem, en l’arena.»
Aquesta situació de dificultat familiar
durà molt de temps, i al voltant
dels 15 anys, Carmen es va veure
obligada a anar-se’n a Alcoi a treballar:
«Sí, jo me’n vaig anar. Devia tindre
15 anys quan me’n vaig anar a
Alcoi a treballar perquè guanyava un
poquet més que al poble, i allà vaig
estar quasi cinc anys treballant en
amo. Cuidava una xiqueta que quasi
era més fadrina que jo. Eren molt
rics, per a portar la casa hi havia tres
criades: estava la cuinera, l’altra xica
que feia la feina i jo que estava per
a cuidar la xiqueta. La portava a l’escola,
la portava a casa, m’encarregava
que la seua habitació estiguera
neta, i això és el que feia jo. Els diners
que guanyava, els enviava a ma
mare perquè ho necessitaven a casa.
Més tard, em vaig cansar de treballar
allí ja que volia guanyar més diners.
La meua amiga de la Vall, que també
estava treballant a Alcoi, se n’havia
anat a París i em va aconseguir un
lloc de treball allí. Però abans d’anarme’n
vaig conéixer Vicent.»
Carmen ens contà com va conéixer
Vicent, el que posteriorment esdevindria
el seu marit. És d’aquelles històries
tan comunes en eixa època, i que
hui ens pareixen, si més no, curioses.
Són històries marcades per les circumstàncies,
que provocaren l’emigració
de molts valencians en busca de
millors condicions de treball per a guanyar-
se la vida i mantenir la família.
«Anàvem els diumenges a la Pista
del Nano a ballar, ens posàvem en
filera assegudes i els xics passaven i
demanaven ballar a la xica que més
goig els feia. Si la xica acceptava,
ballaven i començaven a conéixerse.
Així és com vaig conéixer el meu
marit Vicent. Al poc de temps, jo me’n
vaig anar a treballar a París i ell se’n
va anar a Alemanya.»
Li vam preguntar com van arribar
a ser nuvis, ja que segons ens va dir
no arribaren a festejar abans d’anarse’n,
i ens ho va contar.
«El meu home i jo ens vam conéixer
com ja us he explicat. Poc després,
Vicent, se’n va anar a treballar
a Alemanya i jo me’n vaig anar a París.
Però no hi havia res, sols havíem
ballat i prou. Quan ell se n’anà a Alemanya
i jo a França, encara no festejàvem.
Però resulta que ell es va interessar
i volia saber de mi. Mitjançant
una cosina d’ell va aconseguir l’adreça
on jo vivia. Em va escriure, i jo, mig
en broma li vaig contestar.
Quasi tota la nostra relació va ser
per carta. Al principi, ell parlava d’una
bona amistat, ja que estàvem lluny, i
era agradable rebre cartes d’una amiga.
Aleshores jo també li vaig contes-
tar el mateix. Posteriorment per carta
em va demanar d’eixir i li vaig dir que
no, que això no es feia així. Durant les
vacances, quan tornàrem al poble, em
va demanar de posar-nos a festejar i
jo li vaig dir que sí. Ell ja havia tingut
una altra relació amb una xica de la
Vall. L’exnúvia quan ho va saber, li va
dir si volia trencar amb mi i tornar a
festejar amb ella. Vicent li va respondre
que no. En acabar-se les vacances,
tornàrem a França i Alemanya
respectivament. Aleshores, l’exnúvia
li va escriure i li va enviar un retrat.
Pel que es veu, ell, per seguir-li el joc,
li’n va enviar un altre. Però, casualitats
de la vida, l’exnúvia i jo vivíem una al
costat de l’altra. En aquella ocasió el
carter es va enganyar de portal i va
deixar la carta a la bústia equivocada,
i va ser quan jo vaig agafar la carta
de l’altra. La meua amiga, aquesta
que estava ací ara, i jo l’obrírem i la
vam llegir...»
Quan Carmen i Vicent tornen de
l’estranger, el país estava recuperantse
econòmicament, eren els anys seixanta.
Aquests anys signifiquen per
a ella una època de molts canvis. És
quan es casa amb Vicent i es posen
a viure a Simat, el poble del seu marit.
Carmen recorda amb emoció com
va ser la seua boda.
«Quan ens casàrem, la meitat de
la boda la pagà el meu marit i l’altra
meitat jo. Em vaig casar a la Vall i el
banquet el vam fer ací, a la Pista de
Simat. El convit abans consistia en xocolate,
ensaïmades i merenga. En el
viatge de noces, vam anar a Madrid
perquè el meu marit tenia una tia allí.
Anàrem a dormir a un hotel perquè no
volíem quedar-nos a sa casa ja que
hi havia massa gent; però a menjar
anàvem a ca sa tia. Vam estar huit
dies a Madrid.»
Després del viatge de noces es posen
a viure a casa de la seua sogra, a
Simat. El primer contacte amb la gent
de Simat va ser agradable, a més a
més el carrer on vivia ella era molt
familiar. El poble li va paréixer molt
bonic i la cosa que més li va agradar
va ser la Font Gran, on es feien tota
classe de festejos. Les festes patronals
de Simat eren diferents de les
actuals, sobretot per la fira que abans
era molt més gran. Una de les coses
que més li cridà l’atenció foren eixes
intenses nits de festa que s’allargaven
fins a la matinada, que li fan exclamar
encara «els simaters són festerets».
Una altra diferència que va observar
Carmen és que la gent de Simat a
l’estiu no anava a la platja sinó a les
Foies, al Pla de Corrals...
Els fills vingueren al poc de casats.
Com que Carmen i el seu marit Vicent
treballaven fora de casa, no podien
atendre’ls i al principi tingueren
ajuda de la sogra de Carmen per a
cuidar-los.
«Tinc tres fills: la major Mari Carmen,
el segon Vicente i el menut Raúl.
Amb els dos primers fills, Vicent anava
i tornava a Alemanya on passava
llargues temporades. Així estiguérem
fins que va nàixer Raúl.»
Passaren els anys i la família conegué
millors temps. Els seus fills tingueren
més i millors oportunitats que
ella; es feren majors, es casaren, li
donaren néts...
Posteriorment, ocorregueren diversos
fets, que la marcaren fins a l’actualitat,
i que Carmen recorda amb
tristesa. Un d’aquests fets està relacionat
amb un greu accident que va patir:
«Un dia, quan el meu marit treballava
al cementeri, vaig voler anar a ajudar-
lo a arreglar les flors. Vaig agafar
la moto, perquè nosaltres vivíem a l’altra
part del poble, i de camí, un cotxe
em va atropellar. Vaig estar quasi tres
mesos hospitalitzada i al voltant d’un
any gitada, fent repòs, sense poder
posar la cama a terra, perquè tenia
tres o quatre operacions al genoll. Em
donaren la jubilació als 55 anys, ja que
per culpa del genoll no puc fer moltes
faenes. Abans de tindre l’accident
anava a treballar a diversos llocs, però
després de l’accident m’he dedicat a
cuidar els meus fills i els meus néts.»
L’altre succés, sens dubte el més
dramàtic, és la mort, l’any 1999, de la
persona que havia compartit amb ella
el seu projecte de vida: el seu marit
Vicent. Això provocà una gran tristesa
a tots el membres de la família i
a Carmen en especial. Els néts que
arribaren a conéixer-lo li tenien molta
estima i ploraren molt la seua desaparició.
«El meu home, pobre, no va poder
conéixer tots els néts, ja que la meua
filla encara era menuda quan va faltar.
La seua alegria eren els seus néts i
nétes. Quan la meua néta Beatriz era
xicoteta, el meu home se’n venia corrent
a casa a l’hora d’esmorzar per
veure-la i la pujava al cotxe. Ella devia
tindre dos anys quan va faltar el
seu avi i encara el recorda. Jordi era
més fadrí i per tant té més records.
Recorda com el seu avi li deia que
li compraria un rifle per anar els dos
junts a disparar i a caçar amb ell. El
nét va sentir molt que faltara el seu
avi. Quan li ho vam dir va plorar moltíssim
ja que estava molt unit a ell...»
Carmen i Vicent havien planificat
fer un viatge per a la seua jubilació,
però els designis del destí els van negar
aquest merescut premi a tota una
vida d’esforç i de dedicació a la família.
Eixe moment tan esperat no arribà
mai. Vicent morí abans de jubilar-se i
Carmen no va poder fer aquell somiat
viatge amb el seu marit que tanta il·
lusió feia als dos.
La nostra amiga Carmen no sols
ens ha obert les portes de sa casa, de
bat a bat, sinó que, a més a més, ha
compartit amb nosaltres allò més personal:
la història de la seua vida. Carmen
ens ha emocionat mentre ens relatava
les seues vivències, i rememorava
el llarg i difícil camí que ha anant
recorrent. La seua història, ens ha fet
prendre consciència del valor de l’esforç,
perquè Carmen, com tants altres,
és el testimoni
viu d’una època
que s’ha
superat amb
treball i constància.
En el temps
que hem passat
amb ella,
h em p o g u t
comprovar que
sempre ha sigut
una persona
molt treballadora,
que
amb esforç ha
tirat endavant
la seua família
a la qual encara hui dedica tots els
seus anhels. Perquè la major alegria
de Carmen són els seus fills, els néts
i, especialment, la rebesnéta que ha
tingut fa molt poc de temps i que tanta
il·lusió li ha fet. Quan ens parla d’ells
li notem que s’emociona i que li envaeix
una alegria que il·lumina el seu
rostre. I és que, per a ella, la família
ha sigut, és i serà la seua vida.

el llibre.cap 5

5. LA HISTÒRIA DE ROSA S.
Rosa ens obri la porta de sa casa
amb una alegria i un dinamisme
que ens sorprén i, a mesura que van
passat els dies ens adonem que ella
és així. És una dona alegre, dinàmica i
divertida que mira la part positiva de la
vida i en gaudeix tot el que pot. La vida
de vegades li ha jugat alguna mala
passada però ella sempre li troba la
part bona i ha sabut eixir més reforça-
da. Com diu Rosa «la millor enciclopèdia
que hi ha en la vida són els anys».
Es podria dir que la seua vida és
com la de tantes dones de la seua
època, però hi ha alguns aspectes
que la diferencien.
Als 5 anys va ser adoptada, ella
sempre ho ha sabut. Però els seus
pares adoptius es van morir pensant
que ella no ho sabia. Els seus primers
records es remonten als anys
que va passar en un orfenat d’Osca
regit per mongetes. A la nit esperava
que totes les xiquetes que compartien
la seua sort s’adormiren. En eixe moment
anava a buscar la germana que
les cuidava a la nit, per ajupir-se al
seu costat on s’adormia i encara que
l’endemà es despertava en el seu llit;
totes les nit que podia repetia. Com
diu Rosa «oi, era una xiqueta molt
menuda i necessitava afecte com tots
els xiquets».
Recorda quan els seus pares adoptius
anaren a buscar-la. Li portaren un
vestit nou i en arribar a Simat li van
fer una foto enfront de casa, asseguda
en una cadira. Fotografia que encara
conserva.
A partir d’eixe moment la seua
vida va canviar. La seua infantesa va
transcórrer sense cap sobresalt. Va
anar a l’escola del Grupo fins als 12
anys. L’ensenyament era prou limitat
«els mestres no sabien molt, ens ensenyaven
a llegir i escriure i les quatre
regles i ja era suficient». Passava
molt de temps jugant amb les seues
amigues al carrer, a la muntanya (a
la cova de Patricio), a la Vaca, a veure
com anaven a beure els ases i les
vaques. Jugaven a conills a amagar,
al sambori, a boletes, a acaçar, a amiguets
i amiguetes…
Al poble hi havia dues escoles: el
Grupo i la Parroquial. La Parroquial
estava al costat de l’esglèsia i de la
casa del rector i era de pagament, allí
anaven els rics.
Els seus pares no és que foren
rics, però tenien terra i feien collites:
naps, creïlles, tomaques, moniatos,
cacauets… i anaven al Prado de
Tavernes a vendre-les. Ella anava a
ajudar el seu pare en les faenes de
l’horta i després a vendre-les, gràcies
a això no van passar gana en aquella
època.
«Jo, sempre els dic als meus fills:
si la cosa de la taronja va malament i
perdeu diners no vengueu les terres,
les deixeu perdre, total és pagar la
contribució una vegada a l’any que la
terra és un patrimoni molt bo, sempre
està esperant i si en vinguera una de
roïn, Déu no vulga, sempre tendríeu
on tirar mà».
Recorda com sa mare i el seu pare,
per a tenir contents l’escola i el metge,
li posaven al sarró algun producte
dels que feien. «Jo era filla única i
els meus pares volien que em miraren
bé i es portaren bé amb mi. Aleshores
els metges i els mestres no guanyaven
com ara i patien fam, sempre s’ha
dit “pateixes més fam que un mestre
d’escola”.
En aquells anys la gent que no
tenia terra passava molta fam i havia
d’anar a furtar. Recorde un home
que tenia família i no tenia per a donar
de menjar als fills. Cada dia havia
d’anar a furtar i molts dies la Guàrdia
Civil l’agarrava i li pegava una pallissa
de mort, però ell continuava, no li
quedava més remei, fins que l’alcalde
que hi havia aleshores, que es deia
Baldomero, se’n va apiadar i li va donar
unes terres perquè poguera ferse
collites.»
Als 12 anys sa mare ja li havia
comprat el dot, per si més tard no podia,
i ella s’ho va brodar tot. Entre les
faenes de casa i ajudant el seu pare
en les faenes de l’horta va passar la
seua adolescència.
«El poble era molt diferent de com
és ara, els carrers eren de terra i quan
plovia tot era un clot i un fangar, no hi
havia ni aigua potable ni clavegueram.
Les dones havien d’anar a per aigua a
la font i en totes les cases hi havia un
excusat al corral. Es llavava la roba en
els rentadors públics. El poble arribava
fins al carrer del Toro. El carrer de
la Pista, eren tarongers i totes les cases
del carrer Major obrien portella a
aquest carrer. Estaven els magatzems
de Tonico i d’Honorato que donaven
faena, molta gent de Benifairó venia a
treballar a Simat. Els treballadors rebien
poc pel seu treball però tot costava
menys. La vida era difícil.
A partir del anys 60 la fisonomia
del poble va anar canviant, van empedrar
els carrers, es va millorar l’enllumenat
passant als 220 vats… La
vida va anar millorant però encara hi
havia persones que patien.»
Als 17 anys va tenir el primer amor,
però els pares es van posar pel mig
i no ho van consentir. Li van dir que
aquell xic era massa major per a ella,
que no era el que li convenia. No es
va qüestionar l’autoritat paterna en
aquell moment però ara pensa “la
meua vida podria haver sigut millor,
encara que mai es pot saber”.
Van passar els anys amb la inconciència
que dóna la joventut. En sa
casa no van ser mai polítics ni sabien
el que passava a l’Estat espanyol
ni al món.
«Només sé que molts no volien a
Franco. De vegades els meus pares
comentaven coses sobre els rojos,
que no volien a Franco. Aquestes persones
estaven tancades en la presó.
Quan va començar la guerra jo tenia
cinc mesos però pense que en aquella
època van haver-hi moltes confusions,
els uns mataven els altres i després
els altres mataven els primers. Tots
es van fer molt de mal, d’una part i
de l’altra. Jo no he sigut mai política,
sempre he sigut de qui millor ho faça.
En la meua joventut hi havia poques
diversions, ens gitaven quan
s’ajocaven les gallines, no teníem tele
però teníem una ràdio gran que a mi
m’agradava escoltar. Quan els meus
pares es gitaven jo volia escoltar la
ràdio però el meu pare no parava de
dir-me que em gitara.»
En el seu temps lliure anava a passejar
amb les amigues al carrer Major,
li hauria agradat anar a ballar a la Pista,
però estava mal vist que una xica
de bé anara a ballar. També tenia una
colla d’amics amb els quals es divertia
bastant.
«La xica que era divertida i anava
a ballar la tractaven de tal, com si
anara buscant “córrer l’andola”. L’església
tenia molt de poder en aquells
temps, deia el que s’havia de fer, el
que estava bé i el que estava malament,
pobre d’aquell que no passara
per la pedra. Jo, aleshores era beateta,
ara ja no ho sóc.»
Sense adonar-se, va veure com un
xicot del poble començava a posarse
al seu costat en els passejos, es
feren nuvis i es van casar. Rosa tenia
23 anys quan es va casar i, com
que era filla única, la boda va ser una
mica lluïda. Es va casar de blanc, la
qual cosa no podien fer totes. Van fer
el convit en la Pista: ensaïmades i xocolate
com tot el món, però la seua
boda ve ser la primera en què hi hagué
pastissets de tomaca.
«Arribaves al matrimoni sense saber
res de sexe, les mares no ens explicaven
res, era un tema de què no
es podia parlar. Tot era pecat. L’església
manava molt.»
De viatge de noces se’n van anar
a Barcelona i d’allí el seu marit volia
anar a Madrid, però ella li va dir que
volia anar primer a Osca i després ja
anirien a Madrid. No era un destí triat
a l’atzar, Rosa volia buscar els seus
orígens i si podia, trobar la seua família.
Estava decidida.
Anys arrere havia trobat unes cartes,
que els seus pares tenien molt
ben guardades, on explicaven tot el
que necessitava per a poder trobar
l’orfenat on s’havia criat. Seguint les
indicacions que anaven dient-li segons
arribava als llocs que buscava
va conéixer els seus orígens. Va saber
qui eren els seus pares i va trobar
els seus germans. Va arribar fins
i tot a conéixer sa mare de llet, a qui
va anar a buscar al poblet on vivia.
Segons li van explicar, era temps de
guerra i la gent patia molt. Aquesta
dona tenia l’home en la guerra i com
que havia de guanyar per poder ali-
mentar els seus fills, donava el pit als
més menuts de l’orfenat i les mongetes
li pagaven.

Aquesta trobada va tenir un gust
agredolç, mentre alguns dels seus familiars
van sentir la mateixa emoció
que ella en l’encontre, uns altres no
van voler saber-ne res. A hores d’ara
continua la relació amb alguns d’ells,
i es visiten a l’estiu.
Encara que, com diu Rosa, «amb
qui més relació té, com és normal, és
amb els meus cosins del poble, amb
qui m’he relacionat tota la vida».
Els fills van venir de seguida, en volia
dos i en va tenir quatre, no hi havia
els mètodes anticonceptius d’ara. Els
quatre van nàixer a Gandia en una clínica
privada, que es deia Clínica Pellicer.
Com que el seu marit tenia jornal
cada dia, s’ho van poder pagar.
Abans les dones parien a casa
i sols anaven a la Seguretat Social
quan el part era difícil, però anaven a
València que a Gandia no hi havia res.
Quan es va casar es va dedicar a la
família. No tenia temps per a res més,
es passava el dia llavant i fent la faena
de la casa i esperant l’home per a obsequiar-
lo. Es podia considerar afortunada
perquè hi havia altres dones
que havien d’anar a jornal i després
fer totes les faenes de casa. La faena
de la dona era per a la dona i l’home
no ajudava en res. «Quan van aparéixer
les primeres rentadores me’n
vaig comprar una i em pensava que
estava rica i això que encara havia de
rentar la roba. Allò pareixia una xocolatera,
tota rodant i després havies de
desenrotllar la roba, però alguna cosa
feia. La rentadora bona no vindria fins
fa trenta anys, quan la meua filla menuda
en devia tindre huit.»
En els primers anys de matrimoni
vivien a l’horta perquè el seu marit era
l’encarregat d’una finca que es diu El
Pator. Els xiquets eren encara menuts
per anar a jugar al poble i es van decidir
a comprar una televisió.
«Era en blanc i negre i va ser de
les primeres del poble. Quan van comprar
la televisió jo em pensava que tenia
tot allò del món. Sols tenien tele
el bar de la plaça, Rafael el ric i els
pares de qui hui és estanquer. Ens va
costar vint-i-cinc mil pessetes, que era
un dineral.»
Estant en El Pator també es va
comprar la primera nevera.
Així van transcórrer trenta anys de
la seua vida, criant els seus fills i sempre
pendent d’ells.
«Es van criar sans i sols vaig tindre
un disgust amb el tercer xiquet. Vaig
notar que quan es va posar a anar
anant que anava un poc de costadet
i és que tenia la columna desviada.
Me’l van escaiolar tot i després va portar
un aparell fins als 7 o 8 anys, que
ja estava bé. Vaig passar prou amb ell.
Ens vam comprar un 600 i així els
podíem portar a l’escola a l’hivern i
així que no es gelaren amb la moto.»
Uns quants anys després ja passaren
a viure al poble i els xiquets ja podien
jugar amb altres de la seua edat.
I així durant trenta anys. La seua ocupació
era la casa i els fills.
Encara que seguien sense saber
res de política, el seu marit va ser regidor
de cultura als anys setenta.
Les tres filles han estudiat una carrera
a València. El seu fill, en el seu
moment, no va voler fer i va continuar
els passos del seu pare com a encarregat
de la finca, però ja de major
es va decidir a estudiar i ja ha acabat
la carrera.
Després d’una vida dedicada a la
casa i als fills, quan els va veure ja
amb els estudis acabats i amb la vida
més o menys solucionada, va pensar
que ara era el moment que el seu marit
i ella començaren a viure un poc
més per a ells dos.
Rosa li va proposar fer un viatge a
Palma amb gent del poble. El seu marit
no va voler anar-hi però li va proposar
que anara ella. A Rosa, com que
li abellia anar-se’n, hi va anar i quan
va tornar del viatge el seu marit ja se
n’havia anat de casa. Han passat vint
anys des d’aleshores i malgrat viure
en el mateix poble no s’han tornat a
veure.
Rosa i el seu marit es van separar
al cap de trenta anys de matrimoni,
no per una mala convivència, sinó
més bé per veure la vida de manera
diferent, per intransigència i per una
alta dosi de masclisme.
Al principi de separar-se va haver
de treballar perquè la seua filla
menor
encara estava estudiant i feien
falta diners.
La vida encara li deparava un altre
colp, li detectaren un càncer de pit i,
és clar, va deixar de treballar.
Rosa es va saber organitzar la
vida, buscant-se ocupació i amigues
amb les mateixes inquietuds que ella.
Li agrada anar a caminar, ballar els
dissabtes en la llar dels jubilats i viatjar.
És una dona alegre que ha recuperat
el caràcter que tenia abans de
casar-se.
Ara es diverteix més que quan era
jove, que no podia anar a cap lloc ni
fer res perquè tot estava mal vist. Per
a ella la jubilació és l’alegria de la vida.
Rosa fa un balanç positiu de la
seua vida i està contenta d’anar complint
anys. No està penedida de res i
d’allò que està més orgullosa és dels
seus fills i ara dels seus néts.

el llibre. cap. 6

6. LA HISTÒRIA DE MARIA
La infantesa de Maria ha sigut en
alguns aspectes comuna a la dels
xiquets de la nostra època, però en altres
les diferències són molt grans pel
moment històric que li va tocar viure.
Com feia Maria de menudeta, nosaltres
també hem jugat a boletes agenollats
a terra en el pont de la Font Gran,
hem botat a la corda, hem cantat algunes
de les cançons que ella coneixia...
La nostra època, però, ha sigut ben
diferent de la que ella ha viscut. Hem
tingut la sort de viure uns temps privilegiats
en els quals les campanyes
com «Un joguet, una il·lusió» estan
pensades únicament per als xiquets
de famílies sense recursos. La majoria
tenim un muntó de coses amb les
quals jugar. Maria ens conta que quan
ella era menuda «sols els rics podien
jugar amb joguets».
A diferència de hui en dia, en què
l’escolaritat és obligatòria fins als 16
anys, en general els xiquets estaven
poc a l’escola. Maria hi va anar més
o menys uns dos anys (dels 8 als 10).
Tot i el poc temps que va anar-hi, encara
recorda donya Rosa, la mestra,
i els seus ensenyaments, i afirma taxativa:
«Però l’escola no era com ara,
abans s’ensenyava educació i respecte
». Molts dels xiquets de la seua època,
que per necessitat van haver de
deixar l’escola, ara no saben escriure
ni llegir bé. No és el cas de Maria que
explica orgullosa que «a penes sé llegir
i escriure, però sé llegir i parlar el
francés, l’italià, l’espanyol i el valencià.
I a llegir m’he ensenyat jo sola».
De tot el que visqué durant la seua
infantesa Maria recorda un fet especialment
traumàtic per a ella i per a tots
els seus amics i amigues: la Guerra
Civil. Ella tenia 12 anys quan esclatà
la guerra i aquest fet va marcar un
abans i un després en la seua vida.
Son pare, com moltes persones de
Simat (fins i tot rics), se’n va anar voluntari
al front. Ella reviu encara amb
dolor el dia en què estava jugant a
boletes en el pont i veié com un oncle
seu anava a sa casa. De seguida
Maria intuí la gravetat del moment,
deixà de jugar i arrancà a córrer cap
a casa. «Mon tio estava allí explicant
a ma mare que mon pare estava mort,
però que estava enterrat.» Després
va saber que «una bala perduda li va
entrar per la boca i li va eixir per la
nuca». El seu pare va morir el 3 d’abril
de 1937, i va ser la primera persona
de Simat morta en el front. Com que
fou una de les primeres víctimes de la
guerra, la família tingué el consol de
saber amb exactitud el lloc on va ser
soterrat. A ella, li consta que les despulles
de son pare es troben a Pozoblanco,
Córdoba.
La guerra capgirà completament la
rutina de totes les famílies, i la de Maria
no en fou cap excepció. Ella recorda
perfectament eixos temps tan dramàtics
i tan difícils. «Ma mare era una
dona molt valenta que intentava ajudar
les dones pobretes de l’horta perquè
feren vaga perquè els rics els pagaren
més diners, ja que cobraven molt poquet.
Ella sempre anava davant de tots
en les manifestacions, sense gens de
por; i va acabar ficant-se una miqueta
massa endins.» Eixe caràcter decidit
i resolt de la mare provocà la partida
de son pare. «Mon pare se’n va anar
a la guerra per això, ell va dir “si vénen
els feixistes, et mataran a tu i em
mataran a mi per ser el teu home”.»
A nosaltres, que hem participat en
concentracions i manifestacions per
aconseguir el nostre institut i que ho
hem reivindicat sense violència, ens
resulta difícil imaginar que persones
que intentaven construir un món més
just foren castigades amb la pena de
la presó. Quina sort més gran la nostra,
haver nascut en democràcia i no
haver patit el que han de ser les vivències
més tristes i dures per a qualsevol
ésser humà, la guerra! Per sort,
en la nostra societat, la majoria comprén
que s’han d’evitar els conflictes
i s’ha de dialogar per a buscar el benefici
de tothom.
Finalment, com tots sabem, les tropes
franquistes venceren els republicans.
Maria recorda com poc després
«...quan va entrar Franco i es va apoderar
de tot, a ma mare i a unes quantes
més les tancaren en la presó d’Alzira,
i els tallaren els cabells a totes.
I ens vam quedar els tres xiquets solets:
el meu Mario, el meu Cèsar i jo».
Maria rememora amb tristesa els
anys de la postguerra i ens conta les
peripècies que passaren ella i els seus
germans sense la mare, ja que en un
primer moment la tancaren a la presó
i després fou hospitalitzada perquè
es va posar malalta. Per a visitar sa
mare, Maria havia de treballar molt dur
perquè el bitllet del tren costava una
pesseta. Per a guanyar eixos diners,
treballava a l’horta espigolant cacaus
que després venia a la gent del poble.
Això li permetia visitar sa mare a Alzira
dues vegades per setmana. Tot el
sofriment patit trastornà sa mare fins
al punt que de vegades no reconeixia
ni la seua pròpia filla. Per a millorar
les seues condicions, Maria li portava
tot el pa que podia. «Allí, al menjador,
em donaven un trosset de pa, i jo li´l
donava a una dona que vivia al costat
de ma casa i ella feia uns panets;
un per al seu home que estava en la
presó, i un altre per a ma mare.»
Fou una època molt dura, ja que
Maria i els seus germans no tenien
ningú a casa que tinguera cura d’ells.
Ella recorda agraïda que «les dones
riques del poble es portaren molt bé
amb nosaltres, més que amb tots els
de Simat, perquè veien que jo no tenia
la culpa; jo era un monyicot. Van
obrir un menjador al local dels socialistes,
just enfront del Bar Vaca, i a mi
i als meus germanets ens donaven esmorzar,
dinar i sopar... Vaig estar en el
menjador fins que vaig prendre la comunió,
i les riques em feren una bata
blanca per a prendre la comunió».
Quan van traslladar sa mare a la
presó de Santa Clara a València, ella
també se’n va anar: «em vaig posar
en amo a ca Anita, a València, al carrer
Ciril Amorós». Les visites, però,
s’hagueren d’espaiar perquè allí tot
estava més controlat i les restringien
molt més que en el centre anterior.
Amb molt de pesar, la jove Maria hagué
de renunciar a veure sa mare tan
sovint.
Mentre ella estava en amo, tancaren
els seus germans en un asil. A
ella, però, com que era més major, li
permeteren quedar-se a ca l’ama amb
la condició de presentar-se a signar a
la caserna de la guàrdia civil tots els
dijous. Quan tenia el dia lliure, aprofitava
per anar al mercat de Russafa on
comprava moniatos que després duia
als seus germanets. En acabar, agafava
el tramvia per tal de veure sa mare.
El calvari de sa mare a la presó
va durar tres anys. Amb satisfacció i
alegria, ens comenta que va ser de
les primeres a eixir i a tornar al poble:
«Quan ella va tornar a Simat, jo
me’n vaig tornar amb ella, però vaig
viure a ca mon tio Federico. Jo no
volia estar amb ma mare perquè ella
no estava bé del tot i, a més, s’havia
tornat a casar».
Un temps després, Maria, lluitadora
com els seus pares, es va assabentar
que en una casa a Sueca necessitaven
«una criadeta», i allà que se’n va
anar! Es posà en amo per segona vegada
als 16 anys en casa d’un metge.
El metge fou traslladat a Vic, Barcelona,
i ella se n’anà amb la família. D’eixe
temps, recorda amb enyorança les
visites d’uns joves de Simat que estaven
fent el servei militar prop d’allí.
El metge no s’adaptà al nou poble i la
família se’n tornà a Sueca. Aleshores
Maria va tornar a Simat.
Al poble, Maria, que es posà en
amo a ca Remedios la Ponedora, va
conéixer el seu home, que treballava
en una casa pròxima a la de la seua
ama. Es van posar a festejar quan
ella tenia 18 anys. En aquella època
el festeig consistia a eixir a la porta
del carrer a xarrar, o a passejar algunes
vesprades pel carrer Major quan
acabaven de treballar. Es casà als 20
anys, el tercer dia de Nadal, a les sis
del matí, «...i de negre». El vestit que
duia li’l va fer la tia Carmen i la missa
li la va pagar el tio Rafaelet, l’amo del
monestir, perquè ella estava treballant
de criada en aquesta casa.
L’anècdota del seu casament és
que dues parelles més li demanaren
permís per a aprofitar la cerimònia per
a casar-se ells també, ja que no teni-
en diners per a pagar-se la missa. El
convit fou l’habitual d’aquells temps:
«Recorde que justet el dia de la meua
boda estava la muntanyeta del Toro
nevada i a cal Guaro van fer una xocolatada
amb panets per a les famílies
i ja està. Abans no es feien aquestes
coses que es fan ara tan grans».
El seu viatge de noces va consistir a
anar al Pla de Corrals a arreplegar
olives. L’economia no donava quasi
ni per a menjar, com es podia fer un
viatge de noces?
Eren temps durs i no hi havia molts
moments per a l’oci. Ella lamenta no
haver ballat de fadrina perquè estava
mal vist si no anaves acompanyat de
parelles casades. Dissortadament, de
casada tampoc ho féu perquè el seu
marit, Juan, no sabia ballar. On sí que
anava sovint era al cine, malgrat que
hi entrava sola ja que «el meu home
deixava l’entrada pagada i ell se’n
anava a la muntanya a dur menjar als
que estaven amagats per allí. Anava
a casa dels familiars i arreplegava
menjar i després anava a la muntanya
a repartir-ho». En un primer moment,
ella ignorava aquesta activitat
del marit, finalment Juan li ho conta.
Així comprengué el motiu pel qual una
d’aquestes famílies els va donar una
quantitat important de menjar quan
es van casar. Però no tot foren agraïments:
un dels homes que havia estat
amagat, donà diners al seu marit per
la seua ajuda, i al cap d’un temps la
dona va anar a reclamar-li’ls.
Durant el seu primer embaràs,
s’assabentà que el segon marit de
sa mare la maltractava i malgrat el
seu estat, «compradora», en diu ella,
no dubtà a presentar-se allí per a defendre-
la. «Vaig anar a ca ma mare,
i quan ell va vindre de treballar, no el
vaig deixar entrar a casa. Aleshores
ell se’n va anar a buscar la guàrdia
civil, però la guàrdia civil em va donar
la raó, perquè aquesta casa era
de mon pare.» Al cap de poc saberen
que sa mare també esperava una criatura,
però el marit d’aquesta no volia
reconéixer-la com a filla. Ironies de la
vida, la xiqueta s’assemblava moltíssim
a son pare, així que un dia Maria
decidí portar-la al pare. Aquest, en
veure-la, li va pregar que el deixara
tornar a casa. Ella, commoguda per
les seues llàgrimes, el perdonà i demanà
a sa mare que el deixara tornar
amb la condició que no es repetiren
els maltractaments.
Durant el primer embaràs ho va
passar molt malament ja que ho vomitava
tot. El metge li va explicar que
necessitava una alimentació millor si
no volia posar en perill la vida de la
xiqueta. Una veïna va tenir llàstima
d’ella i li donava un pollastre de tant
en tant. Com podem comprovar, la
vida a Simat era molt dura per a la
família de Maria. Treballaven de sol
a sol però no aconseguien guanyar
ni per a menjar. «A l’hivern no teníem
diners, i a l’estiu treballàvem per a
pagar el que ens havíem menjat l’hivern
anterior.» El treball dur i la desnutrició
la dugueren a les portes de la
mort després del naixement dels seus
bessons. «Vaig estar a punt de morirme,
va vindre el rector i tot. Tots es
pensaven que m’havia mort, però va
haver-hi un miracle i em vaig salvar.»
Decidits a millorar les condicions
de la família, Juan i Maria emigren a
França. En un primer moment vivien
al camp, però després la fàbrica on
treballava el seu marit els donà un pis
i s’hi traslladaren. Allí tingué tres fills
més i crià tota la seua família amb dedicació
plena i amb menys penúries,
ja que tots els mesos rebia una pensió
de l’estat per quedar-se a casa cuidant
dels fills. Això ajudà molt l’economia
familiar i li fa exclamar que allí «jo em
sentia la més rica del món! Perquè a
Espanya encara no hi havia ni teles,
ni neveres, ni res de res, i jo allí tenia
totes eixes coses». També actualment
els seus ingressos li arriben de França,
ja que rep una pensió de viudetat
pels anys que Juan hi va treballar.
Ella lamenta que l’estat espanyol no
reconega el seu treball ací perquè en
aquells temps la majoria d’empreses
espanyoles no cotitzaven a la Seguretat
Social pels seus treballadors.
Molts dels esdeveniments importants
de la història recent d’Espanya,
els ha viscut Maria fora del seu poble,
però no per això deixava de seguir-los
amb interés. A França estava molt bé
informada perquè, com ella mateixa
explica «jo tenia una televisió i m’assabentava
de les coses que ocorrien
a Espanya, com l’intent de colp d’estat...
i també vaig veure com l’home
arribava a la Lluna».
Maria i Juan han viscut a França
alegries i tristeses, han criat els seus
fills, han tirat endavant la família, han
vist nàixer i créixer els seus néts... Allí
reposen també les despulles de Juan,
el seu company de tants anys de treballs
i de lluita, que no pogué véncer
el càncer fulminant que li arrancà sobtadament
la vida.
Malgrat tot, Maria és una persona
optimista i vital per naturalesa, que
ha sabut sobreposar-se a les penúries
i desgràcies. Ara, amb els fills
criats, es troba totalment integrada
en el seu poble; per això quan els
membres de la llar dels jubilats li
proposaren formar part de la junta,
ella no ho dubtà. «La veritat és que
em van vindre a buscar ells. Jo no
ho vaig pensar mai, però quan em
van buscar, no m’hi vaig poder negar.
» Després de tants patiments Maria,
la Cuba (el sobrenom amb què
tot Simat la coneix, heretat de l’avi
que havia combatut en la guerra de
Cuba), fa ara el que més li ha agra·
dat sempre: eixir a ballar, llegir, ferse
el cafenet amb les amigues, anar
a missa, anar-se’n d’esmorzar, fer
excursions, escoltar música... Això
sí, la seua cançó preferida és l’Himne
de València, perquè, malgrat que
a la seua terra ha viscut moments
molt difícils, ella sempre ha encarat
la vida amb optimisme i no ha oblidat
mai les seues arrels.

el libre. cap. 7

7. LA HISTÒRIA DE RAFAEL C.
«Jo Rafael Cucarella Salinas,
veí de Simat, vaig nàixer el 19
de febrer de 1933 i, encara que els
meus estudis no han sigut molt extensos
–tant de bo haguera pogut seguir
estudiant–, intentaré narrar-vos
de la millor manera possible, mitjançant
aquesta aventura, i de mà de
aquestes veus joves, la història de
la meua vida. Espere que mitjançant
aquesta narració haja pogut transmetre
tota la meua experiència i saviesa.
»
Aquest habitant del nostre poble, va
començar a anar a l’escola als 6 anys,
encara que durà allí poc de temps;
només fins als 8, ja que amb aquesta
edat el tragueren d’allí per començar
a treballar.
Primer va treballar anant amb les
dones a recollir olives i «al que fora»;
desprès el seu padrastre feia tomacar
i ell anava a femar el solc. Amb
el meu germà, a la nit, quan acabaven
el jornal, anaven a tapar el solc
que ell havia femat. Aquestes foren
les seues tasques habituals fins que
va començar anar a collir a l’horta. Ja
més endavant va anar a treballar de
forner per a Antonio el Moliner i li feia
les rosquilletes i totes eixes coses i la
cuita de les dones. En un moment determinat
s’ho va deixar per a tornar a
l’horta, ja que un jornal valia 20 duros.
Després del parèntesi que per a
tots els joves suposava la mili, i una
vegada finalitzada aquesta, van anar
a buscar-lo per a treballar de nou de
forner, ara al forn de Pitxó «que eixe
era un altre» i allí degué estar al voltant
de sis anys. També aquest treball
se’l deixà per anar-se’n tres mesos a
França, on va estar en un lloc carregant
camions amb sacs de farina de
100 quilos. Com ens diu ell, «allí vaig
patir el dia que més he treballat de
ma vida: vaig treballar 22 hores i solament
en vaig descansar 2; durant
aquest temps vaig ser capaç de carregar
uns 70.000 quilos tot i guanyant
en eixe dia quasi 50 francs, més que
en tot un mes treballant de forner a
Espanya!».
Quan va tornar de França, i com
si la vida volguera donar veracitat al
mite presocràtic de l’etern retorn –la
serp que es mossega la cua– va anar
a parat una altra volta al treball de la
terra fins que, finalment, ja van venir
de la Vall a buscar-lo per anar a treballar
a la panificadora on treballà fins
a jubilar-se. Ara és el secretari de la
llar dels jubilats. Com veiem, l’objectiu
era treballar; en què, on i per a qui, no
era massa important i la gent tampoc
se’n feia massa cabòria, d’això.
Com ja hem dit abans, entre una
faena i una altra, va estar en la mili.
El servei militar sempre va estar una
fita important en la vida de la gran majoria
de joves d’aquells temps.
Sempre hi havia un abans i un després
d’eixa data. Rafael va anar a fer-la
a Bètera, però sols va estar tres mesos,
feia guàrdies i treballava ja que va tenir
la sort de ser «excedent de cupo» i en
eixos temps, els excedents de contingent
–com legalment s’anomenaven–
sol feien tres mesos i només feien
guàrdies. I conta ell que per a assignar
la faena que havia de fer cadascú va
anar un sergent primer i va preguntar
«”Qui vol ser jardiner?” I de seguida jo
d’un bot em vaig avançar als altres i així
em nomenaren jardiner. Calia espavilar-
se!». Al voltant d’aquest tema ens
conta una anècdota: el fet fou que un
dia estava netejant un jardí i va anar
un coronel i no se n’adona que no tenia
barret, i el saluda, i això no es podia
fer, però el sergent rigué i li va dir
que no passava res i per a disculparse
amb ell li regala un paquet de tabac
Bisonte i li digué «Hala per a tu!».
De la seua infantesa ens explica
que un dels primers records va ser als
12 anys quan, com molts altres, es va
fer músic i anava al mestre Amorós
que llavors estava allí de mestre. Ell
tocava el saxo tenor i amb la banda
d’aquest va estar fins que se’n va anar
a la mili. Però un bon dia es va desfer
l’escola de música i els feren dur els
instruments a l’ajuntament i, malauradament,
a la música ja no va tornar.
I de menut? «Doncs la marxa de
tots el xiquets però, a diferència d’ara,
sense diners.
Quan érem menuts jugàvem a pique
que és el pic i pala, que en diuen
ara a Benifairó, jugàvem a les boletes,
jugàvem als cartons, que eren
les imatges que duien les caixes de
mistos, les quals retallàvem i eren cromos,
que diríeu ara vosaltres. També
jugàvem al canut que es jugava amb
un canut de canya i unes telles de ferro.
Posaven diners a sobre el canut
i el canut parat; i aleshores tiràvem
la tella i intentàvem pegar al canut, i
els diners que més propet queien de
la tella els guanyaves; és un joc molt
paregut al que ara seria la petanca.»
Quan era menudet recorda que li regalaren
una rajoleta i també un barret
de soldat, que se’n recorda que una
volta jugava amb un muntó de terra i
la rajoleta feia de burret i el barret de
saria que es allò que els fiquen als cavalls
i als bous per a carregar-los. «Ja
ho veieu: abans m’entretenia amb no
res i amb molt poc ens conformàvem. I
el primer regal foren quatre caramels.»
Què havia de fer els caps de setmana,
si com diu Rafael, «no tenia ni
un duro»? Més majorets ja anaven a
ballar, però de menut els caps de setmana
quedava amb els amics i anaven
pertot arreu a jugar. Ara bé, abans
no tenien caps de setmana ja que, així
que hi havia una mica de faena, calia
anar a treballar.
Sovint anaven a l’estació a berenar
la mona i allí anaven dos: un que
tocava l’acordió i l’altre el saxo alt, i
ballaven.
«Algunes vegades també anàvem
a les Foies i al Pla de Corrals i a la
Fontarda que s’està fresquet.»
Quan li preguntem com anaven vestits
ens explica que caminàvem amb
espardenyetes d’espart o de goma –
però d’eixes de goma dura, com si
foren de roda de camió que això els
feia pols el peu i ple de bambolles–,
o també d’eixes de careta i talonera. I
d’aquesta manera anaven a la muntanya
i tot, ja que no hi havia res més.
«A més, amb sacs de tela tallàvem un
tros, ens enrotllàvem els peus i ja teníem
calcetins. I després teníem uns
pantalons normals, de pana de soldat,
que els compràvem al muntó, que
en deien; i les camises per a tots els
dies eren molt fluixetes i de molt mala
qualitat, ja que les bones se les podien
pagar pocs. Per al diumenge es
reservava una muda però poca cosa,
no com ara que tenim l’armari ple.»
La comunió, com molts altres xiquets
i xiquetes, sí que la va prendre,
però als 11 anys! «I anàvem a exami-
nar-nos i tot per a prendre la comunió
i féiem examen de doctrina.»
Un altre tema que també va deixar
empremta en la memòria dels nostres
majors fou la llibreta de racionament –
la cartilla de racionamiento, que es deia
aleshores–. Quan li preguntem sobre
aquest assumpte, respon «Clar, clar.
Vaja si les he gastades, i passar fam,
més que un lladre». Segons Rafael, les
cartilles funcionaven de la següent manera:
«tu anaves amb la cartilla al forn
i et donaven un poc de farina, i cada
15 dies podies traure aliment amb la
cartilla. Donaven principalment farina,
sucre i arròs per a 15 dies. Una vegada,
diu, el rector va dur llet en pols i repartia
llet en pols a cada família. Per
a la resta l’estraperlo, ja que hi havia
gent que anava amb un sac de tabac i
en tornava amb arròs, dacsa, llegums,
verdures, carn (poques voltes). Després
ja es va normalitzar l’assumpte,
ja que els forns ja feien pa i ja, doncs
com ara». I és que foren temps molt
durs. Difícilment ens podem fer una
idea de tot el que hagueren de passar.
Si no era prou el que acaba de contar,
les següents paraules de Rafael acaben
de posar la pedra de toc de tot
aquell terrabastall que va suposar la
Guerra Civil. El cas és que, en parlar
de la seua família, i amb un acte de total
confiança que agraïm, Rafael ens
conta que a son pare li deien Jaime i
a sa mare Amparo, i que a son pare el
mataren després de la guerra, quan
ell tenia sols sis anys. Aleshores, al
cap d’un temps, sa mare es va tornar
a casar. La fam aguditzava l’enginy. Ell
mateix ens fa cinc cèntims amb un fet
anecdòtic. I així ens conta que «un dia,
quan jo era músic, i jo era jovenet, tocava
el clarinet i duia l’estoig. I va donar
la casualitat que prop de mi hi havia
una garba de cacau que era tot un
cupó per a enviar-lo a Alemanya i què
vaig fer? Vaig agafar i vaig fer un foradet
amb el dit perquè els sacs eren de
tela i anava agafant-ne i ficant-los dins
l’estoig i vaig tornar a casa amb el clarinet
en la ma i l’estoig ple de cacauets».
Per allà on passaven, com dirien en
aquells moments, «no deixaven estaca
en paret». I així, una volta també,
per pasqua granada, a les Foies, prop
del Sirer, van anar a menjar cireres i
quan aplegaren a les Foies veieren
un cirerer i les cireres totes roges i,
sense pensar-s’ho dues vegades, se’n
pujaren dalt i començaren a menjar
cireres. El fet era que resultava que
eren d’un que li deien Jeremietes i els
pillaren i començaren a perseguir-lo.
Ells van baixar per un lloc que es diu
la Pedra Rocá que encara es veu hui
en dia. És un tros de cingle gitat pel
costat on hi havia un lloc que es dia el
passet per on baixaves davall del cingle.
«Però ens van conéixer i ens van
denunciar cara el mestre de música. I
d’aquesta manera, dilluns, quan anem
a classe el mestre diu: “bo, qui va anar
a menjar cireres a les Foies ahir?” I
ens alcem tres dels que havíem
anat
i en eixe moment, quan ja esperàvem
el càstig, ens solta: “un bon berenar
és el que us haurien d’haver donat,
així com us van acaçar”».
Canvia de tema. «Érem amics tots.
La nostra colla era mixta però a l’escola
sempre anàvem separats xics i
xiques i els mestres dels xics eren
homes i el de les xiques dones. No
volien que ens ajuntarem».
El que més recorda dels amics són
dos viatges, un a Castelló i un altre a
Benidorm. Del segon, ens conta una
grandíssima anècdota, la qual dona
a entendre que aquest viatge va ser
pensat i fet. Anaren en moto fins allí
i com que no tenien molts diners es
quedaren en un descampat al costat
d’un riuet, a dormir. Però durant tota
la nit el nostre viatger va haver de suportar
les picades dels mosquits.
Al cap de prou de temps, es casa
amb una de les seues amigues de la
infantesa.
No tingueren descendència. De viatge
de noces anaren a València. Calia
buscar casa «encara que –com ens explica–
la casa no era res de l’altre món,
mentre en tingueres una sobrava». Tenia
una casa amb corral, però animals
no. «Bé, alguns conills vam tindre una
volta però dels altres, cap; no teníem
ases, ni vaques, ni bous, encara que
sí que hi havia gent que en tenia». Les
habitacions estaven dalt i la cuina i el
saló estaven baix, no era una casa molt
gran “però ens apanyàvem”. Fins i tot
el llit era de fulles de la dacsa, de la
panotxa, després de borra.Només
al
final va ser de llana. I a la mili els llits
eren igual. Eren de palla amb tres taulons
de fusta davall els quals aguantaven
el somier”.
En consonància amb la casa igualment
ens explica que el poble era molt
diferent. La part de baix del poble no
estava, la Pista devia ser el primer
que es va fer. Així abans, del poble
només existia el que hi ha del carrer
Major cap amunt, tota la resta s’ha fet
de nou. Prop del monestir hi havia algunes
cases però, el que més hi havia
eren magatzems. «I l’escola jo he
sentit dir que abans estava al cementeri.
I la part del musical i els jubilats,
tot això eren tarongers; i on està la
Guàrdia Civil estava on està ara però
abans era tot un descampat i no tenia
cases al voltant.»
Li preguntem pel monestir. I ell ens
explica: «que jo recorde, és que anaven
a fer guano allí dins de l’església
i anaven a fer alls i melons dins l’església
que feia de magatzem i taronges
i de tot feien allí i que el convent
era privat i jo fins després de la mili no
havia vist el convent per dins.»
Rafael ens continua descrivint el Simat
d’aquells moments. Gràcies a les
seues paraules albirem un món ja totalment
desaparegut. Un món en què
l’aigua –la del riu, la de les séquies, la
de les basses, la de les fonts– era omnipresent.
«A Simat podríem dir que
els arbres més extensos i coneguts
eren els xops de la Vaca que encara
estan. Abans, on ara estan els xops,
és per on passava el riu, i els xops estaven
dins de la Vaca. També hi havia
un enorme eucaliptus prop del riu prop
d’on està el pontet que sols és per a
vianants. Quan ens avorríem, anàvem
tots els amics a nadar a la Vinya, on
hi havia una piscina, també quan vas
cap a la Fontarda n’hi havia una altra,
i anant pel Raconet n’hi ha un motor
i també nadàvem en la bassa d’allí,
darrere de l’ermita de santa Anna. I al
riu també nadàvem en un clot on els
homes no arribaven a tocar terra, ja
que era molt fondo. També hi ha un
lloc on també he nadat i que es deia
l’Hortet de l’Assut, ja que per allí passava
la séquia de Benifairó; o també
al Clot de la Font, on anàvem el Dia
de la Sang, a la Font del Sirer, a la
Font Roja i als brolls.
«A tots eixos llocs anàvem a peu.
Nosaltres anàvem a peu a ballar al Pla
de Corrals. Ballàvem i ens en tornàvem
a Simat a dormir. I també, si calia anava
a ballar fins a la Barraca. Després
ja feren la Pista ací i feien cine i ball.
Parlant de pujar al Pla de Corrals,
diré que la carretera més transitada
a Simat era la del Mig l’Horta, ja que
aplegava fins a Tavernes i això era el
camí gran de carro. Jo he anat a treballar
allí per fer el camí de terra per
als burros, ja que al principi no aplegava
fins a la Vall, sols arribava fins a
Benifairó. Però també per a moure’s
utilitzàvem la bicicleta. No teníem res
més, però per anar al cine i tot això
a peu. Però, a més a més hi havia
gent que tenia un carro i un burro.
Però això ho gastaven més que res
per anar al margalló.»
Abans a Simat, per fi –ens conta
Rafael– hi havia moltes coses: el casino
que estava a la plaça (un d’ells
perquè n’hi havia 3, 4 o 5 bars; i els
cines, 2 per a ser exactes.
També hi havia un camp de futbol,
darrere del convent, al bell mig d’un
bancal de garrofers. Quatre pals i feia
de porteria i el baló era de pell i pesava
50 voltes més que ara. Allí jugava
Rafael amb el seus amics moltes ve-
gades. Unes altres vegades s’ajuntava
per festes de Simat.
«Ens ajuntàvem els amics i recorde
que es feia una fira; més fira de la que
es fa ara. Hi havia voltes que anava
des de la farmàcia fins a ca La Merina.
Tot ple de tendetes d’eixes però
no hi havia diners i si volies una cosa
moltes voltes els pares no te la podien
ni comprar, no com ara, que sempre
els xiquets es firen alguna cosa. Pel
que fa als bous, he de dir que jo no
vaig conéixer els bous fins ja majoret,
devia tindre 24 anys més o menys».
Com no, quan tocaven les festes
de Benifairó ningú hi fallava. També
a Pasqua, feien dinarets i els rams
se’ls feien ells mateixos i anaven a celebrar-
ho a les Foies o al Pla. I totes
les altres festes s’ajuntaven la quadrilleta
i una paelleta o un soparet sempre
queia.
Es tracta d’una vida que, com
veiem,contribuiex
a perfilar un paisatge
humà que es va dibuixant mitjançant
les vides de tots i totes els/les
nostres majors. Una vida que se solapa
amb la dels altres, però que també
presenta les seues originalitats. Una
vida, que si bé s’engrana amb la dels
altres tot i conformant un món comú,
s’individualitza i adquereix el seu valor
en funció de les experiències exclusives
de Rafael.

el llibre. cap. 8

8. LA HISTÒRIA DE CARMEN G.
–Ja estic a casa!
Marta deixà la motxilla en l’habitació
i mentre es llevava les esportives,
pensava en la interessant xarrada d’eixe
matí.
–Com ha anat, filla? –preguntà la
mare traent el cap per la porta de la
cuina.
–Hola, mare! Ha sigut genial! Hem
parlat d’un muntó de coses! Ens ha con-
tat moltes anècdotes, i a més, ens ha cantat
unes quantes cançons!
La mare somrigué mentre es rentava
les mans al davantal i eixia de la cuina.
–No em digues! Quin luxe, doncs! Veritat
que la mare tenia raó quan et deia
que les seues cançons eren molt boniques
i mai passaven de moda?
–Sí, sí! És cert! Tu la coneixes, no?
–Sí, quan érem joves la vaig entrevistar
una vegada.
–De veritat? No m’ho puc creure! Això
no m’ho havies dit mai! Conta–m’ho tot
fil per randa!
La mare rigué divertida i s’assegué al
sofà amb la jove.
–Què vols que et conte, nena? –Marta
no s’ho pensà dos segons.
–Tot! Parla’m d’ella, mamà! Des del
principi!
L’emoció palpable de la jove atrapava
l’altra, que sentia a poc a poc com retrocedia
fins als seus anys de joventut.
–D’acord, Marteta. El dinar ja està
fet, així que mentre esperem al pare
t’ho contaré. Tot començà un matí d’hivern,
a Barcelona, la ciutat de l’art...
* * *
El sol brillava suaument, coberta
la seua llum per una capa de boira
matinera. Els carrers començaven a
despertar i fins a ella arribava l’aroma
del café acabat de fer i de les torrades
amb melmelada. Al seu voltant,
els estudiants seien tranquil·lament a
la gespa, llegien un llibre o simplement
es relaxaven. Ella es dirigí a l’interior
de l’edifici, necessitava uns llibres de
la biblioteca.
En acabar l’última classe del matí,
anà cap a l’auditori. No tenia classe
fins la vesprada, ja que havien suspés
les classes per l’esdeveniment. No podia
evitar sentir curiositat i expectació.
Com seria? Havia sentit parlar d’ells,
és clar, però mai havia vist una actuació
seua.
Quan mitja hora després s’omplí
l’auditori i s’apagaren els llums, els
estudiants estaven ja realment emocionats.
Aleshores, aparegueren damunt
l’escenari dos xics i una xica.
Un d’ells avançà amb un micròfon a
la mà i començà a parlar.
–Hola a tothom. Suposo que alguns
ja em coneixereu o haureu sentit
parlar de mi. Per als que no, em
dic Josep Maria Espinàs, i juntament
amb Remei Margarit i Francesc Pi de
la Serra –anomenà mentre assenyalava
els seus companys– i cinc més
formem Els Setze Jutges1, un grup
de cantants en català. El nom prové
d’aquell embarbussament que tots coneixem
i que nosaltres hem pres com
una mena de reivindicació per la nostra
llengua, ja que sols els que parlem
català podem pronunciar-lo correctament
–i com a demostració, recità el
conegut embarbussament amb rapidesa–.
Heu vist? Tan fàcil com fer
pantans avui –una riallada general recorregué
l’auditori–. Els Setze Jutges
som un grup obert; així que si algú té
bona veu, sap tocar la guitarra i composa
cançons en català, serà molt
ben rebut entre nosaltres. Si us interessa,
acosteu-vos després i us donarem
l’adreça on us heu de dirigir.
Bé, doncs, després d’aquesta petita
introducció, comencem!
* * *
Quan acabà l’actuació dels tres
cantants, Mari Carmen es trobava
embargada per l’emoció. Havia sigut
magnífic! La resta d’assistents també
havien quedat meravellats i ho comentaven
entusiasmats.
S’apropà tímidament als cantants,
que xarraven amb una de les organitzadores
al costat de l’escenari.
–Hola! –saludà–. Em dic Mari Carmen
Girau. M’ha agradat molt la vostra
actuació i això que feu, i he estat
pensant que tal vegada podria unir-me
a vosaltres. S’ha de fer alguna cosa
especial?
Remei somrigué i li respongué:
–Realment, no. Som un grup obert;
així que l’única cosa que demanem
és, com hem dit, que cadascú escrigui
les seves pròpies cançons i, és clar,
que siguin en català. No hi ha cap tipus
de censura i pots parlar del que
sigui, però cada membre és responsable
del que diu. Mira, si et decideixes
a unir-te a nosaltres –conclogué
mentre treia un tros de paper i un bolígraf
i anotava una adreça– passa’t
per aquí algun dissabte de matí i ja
veurem què hi fas, d’acord?
Mari Carmen assentí complaguda i
agafà el que l’altra li estenia.
–D’acord, moltíssimes gràcies.
–A tu, i no dubtis a venir si t’abe-
lleix. –Ella assentí, s’acomiadà amb la
mà i se n’anà pensarosa.
* * *
Havien passat tres dies des d’aquella
vesprada tan decisiva en la vida
de Mari Carmen, i després de pensar-
s’ho molt, havia pres una decisió
important .
Es dirigí resolta cap al lloc que li
havien escrit. No sabia què hi trobaria,
però estava realment emocionada.
Quan tocà a la porta, les mans li
tremolaven i un somriure involuntari li
recorria el rostre. Obrí un desconegut
que se la quedà mirant amb el dubte
als ulls.
–Hola, què hi volies alguna cosa?
Ella assentí i li explicà el motiu de
la seua visita.
–Ah, ja! Ja m’ho han comentat.
Sóc Lluís Serrahima, el marit de Remei
Margarit. Passa, passa al saló –
la dirigí fins a una habitació ampla i
lluminosa.
Allí hi havia alguns membres dels
Setze Jutges reunits al voltant d’una
taula, amb uns quants papers a sobre.
Quan la veié entrar, Remei s’alçà
i la presentà.
–Ei, ateneu tots, aquesta és la Mari
Carme. Us hem parlat d’ella, i pel que
sembla, s’ha decidit a venir. Mari Carme,
abans de res, t’hem de demanar
que ens cantis alguna cançó.
Ella, una mica nerviosa començà a
cantar una famosa ranxera que coneixia
de menuda. Els jutges es miraren
entre si, i quan acabà, Francesc Pi de
la Serra parlà:
–Ha estat molt bé, Maria del Carme;
però no ens serveix, ja que nosaltres
cantem en català. Tu ets de
València, oi que sí? Que no coneixes
cap cançó en valencià?
Es mossegà el llavi. A casa no era
habitual escoltar música valenciana i
ara mateix no podia recordar-ne cap
en la seua llengua. De sobte li vingué
a la memòria la cançó de bressol que
sa tia de Simat li havia ensenyat de
menuda, i començà a cantar. La seua
veu dolça inundà la sala a poc a poc,
i quan acabà la interpretació, Remei
somreia satisfeta.
–Molt bé, molt bé! No se’t dóna
gens malament, però has de tenir en
compte que una no n’és prou, i que
has de compondre les teves pròpies
cançons. Aleshores, podries dur-nos
alguna més que hagis compost tu? –
Mari Carmen assentí.
–D’acord. Intentaré dur-vos-en d’ací
a una o dues setmanes.
Els presents assentiren i la convidaren
a un café mentre li parlaven
dels pròxims projectes dels Setze.
* * *
El dissabte següent, Mari Carmen
es presentà al mateix lloc amb tres
cançons més d’autoria pròpia. S’havia
passat la setmana tancada al pis
escrivint i escrivint música, i ara per fi
veuria si el seu esforç havia valgut la
pena. Estava quasi tan nerviosa com
la primera vegada, però també anava
més segura. Quan començà a cantar,
la seua serenitat i determinació es
transmeteren en cada nota.
–Perfecte. Així ja hi ha suficient –digueren–.
Mira, d’aquí a dos dies tenim
una actuació a Rubí. Què et sembla
si véns i et presentem oficialment com
el nostre nou membre? –Ella assentí,
il·lusionada.
* * *
Estaven a la plaça del poble i un
munt de joves i no tan joves s’havien
reunit per gaudir de l’espectacle. Mari
Carmen estava nerviosa, molt nerviosa.
Era la primera vegada que cantava
davant de tanta gent i no podia evitar
pensar què passaria si no li eixia
la veu. Però els seus altres dos companys
–sempre actuaven de tres en
tres– l’animaren i la calmaren.
–Si et quedes en blanc, estem nosaltres
aquí, no et preocupis –li deien
mentre li pegaven palmadetes a l’espatla.
Ella assentia no del tot convençuda
però sí un poc més tranquil·la.
L’hora de començar ja estava pròxima
i, amb la guitarra fortament subjecta
i la resolució que la caracteritzaven,
entrà de la mà dels seus companys a
l’inici d’una època que, tot i no ser-ne
conscients, formaria part de la història
col·lectiva de tot un poble.
Aquella nit, el concert dels Setze
Jutges a Rubí, el primer de Mari Carmen
com a membre oficial del grup,
fou un èxit rotund.
* * *
Des d’aquell primer concert, no havia
parat de viatjar d’un poble a l’altre,
de fer música i de compartir moments
inoblidables amb la resta dels jutges.
Hi havia dies més intensos que altres,
o més fructífers que altres, i aquell va
ser un d’ells. A Poble Nou feia setmanes
que esperaven l’esdeveniment: Els
Setze Jutges i Raimon junts al mateix
escenari! Allò seria una ocasió memorable.
Mari Carmen observava emocionada
el seu voltant. Feia ja sis mesos
que s’havia unit als jutges i no se’n penedia
per a res, més bé al contrari. Eixí
a l’escenari amb un somriure als llavis
i amb l’adrenalina corrent-li per les venes.
Li encantaven eixos moments!
Cantaren i cantaren durant vora
tres hores, i quan finalment acabaren,
estaven baldats, però feliços. Mentre
prenien un refresc, Josep Maria Espinàs
s’apropà a Mari Carmen.
–Maria del Carme, mira, que està
aquí el nostre Enric Gispert. No sé si
el coneixes –ella negà amb el cap–
bé, doncs vol proposar-te una cosa.
Enric, vine cap aquí! –cridà. Aquell
s’apropà somrient.
–Hola Maria del Carme, crec que
no ens coneixem. Sóc Enric Gispert,
l’assessor musical d’EDICSA. Mira, ja
feia temps que em rondava una idea
pel cap i avui, en veure la calorosa
benvinguda dels espectadors, i perquè
ja dus sis mesos amb nosaltres, m’he
decidit a proposar-te-la –ella assentí,
expectant.– Com saps, molts del teus
companys tenen ja al mercat un o més
LP, i crec que ja ha arribat l’hora que
tu també en tinguis. Seria senzill, amb
poques cançons, però crec que per
començar està bé. Què et sembla?
La jove se’l mirà bocabada. De veritat
li estava dient el que creia? Era
fantàstic! Un somriure feliç es formà
als seus llavis.
–És fantàstic! No m’ho puc creure!
No m’ho havia plantejat mai, però...
és clar que m’agradaria!
Josep Maria rigué divertit seguit
d’Enric. Mari Carmen n’estava eufòrica,
havia sigut una nit redona!
* * *
–No pot ser! Què farem ara? No
m’ho puc creure!
Els tres membres que aquella vesprada
havien acudit a aquell xicotet poble
no sabien què fer. Mari Carmen observava
pensarosa les divagacions dels
companys. Ja feia un any que s’havia
unit als Setze Jutges i cada vegada li
agradava més. S’ho passaven genial
anant de poble en poble, la gent cada vegada
els coneixia més i cantaven les seues
cançons amb entusiasme. Però de
la mateixa manera que anaven agafant
notorietat entre el poble, també ho feien
entre els censors, i aquell dia els havien
prohibit cantar quasi tot el repertori. Tan
sols els deixaren cantar tres cançons
–una per cada u dels que hi havien
anat– i el concert se suposava que anava
a durar dues hores! Què podien fer?
–No ens queda més remei que suspendre’l
–digué un d’ells, abatut.
–I si ho intentem? Encara que siguin
tres cançons, almenys podem
cantar–les.
Mari Carmen assentí secundant el
company.
–Jo opine igual. Expliquem al públic
el que passa, i després, si els pareix
bé, cantem més que siguen tres
cançons.
L’altre se’ls mirà pensatiu.
–D’acord.
Quan pujaren a l’escenari, la gent
començà a aplaudir i victorejar-los
amb entusiasme. Ells sospiraren amb
resignació i s’acostaren als micròfons.
–Hola, molt bona tarda a tots. Som
Delfí Abella, Enric Barbat i Maria del
Carme Girau, tres membres dels Setze
Jutges. Estem molt contents de ser
aquí aquesta nit, –el públic cridà com
a resposta– però us hem d’informar
d’una notícia d’última hora. Com ja
sabeu, últimament hem anat prenent
molta rellevància i, inevitablement,
hem captat l’atenció dels censors. I
és clar, passa el que havia de passar,
que ens han censurat la major part del
repertori. Tan sols ens deixen cantar
tres cançons, una per cada un de nosaltres.
I doncs, tenint en compte que
el concert estava programat per a durar
dues hores, açò ens deixa una i
mitja per davant. Havíem pensat de
suspendre’l, però després hem resolt
que seria una falta de respecte envers
vosaltres, així que us demanen la vostra
opinió –els crits de protesta començaren
a estendre’s per tota la plaça–.
–Un moment, si us plau! –parlà ara
Delfí–. Tenim dues opcions: o suspendre
el concert, o cantar aquestes tres
cançons i quan acabem, anar-nos-en.
Nosaltres creiem que aquesta és la
millor, oi que us sembla bé? –el públic
aplaudí com a resposta–. D’acord,
doncs, comencem!
Mari Carmen recordaria eixa nit tota
la seua vida. Quan acabaren de cantar
les cançons i baixaren de l’escenari,
tots els assistents començaren a
cridar «seguiu, seguiu, seguiu!», així
que no tingueren un altre remei que
tornar a dalt.
–Bé... voleu que continuem? Sols
podem cantar aquestes tres cançons,
però... –els crits augmentaren d’intensitat–
d’acord doncs, seguim!
Una vegada i una altra sonà el
Bon Amic, la cançó de Mari Carmen,
o les altres dues cançons del seus
companys, i com més repetien, més
gent acudia encuriosida a la plaça, i
més palmes i victorejos se sentien. A
poc a poc l’entusiasme fou tal que ja
ni se sentia la veu dels cantants, ja
que la seua veu i la del públic eren
ara una sola.
Quan acabaren l’actuació, després
de quasi quatre hores de concert, tenien
els músculs engarrotats i la gola
seca; però els tres coincidien en una
cosa: havia valgut la pena.
* * *
– I anècdotes d’aquestes, bonica, n’hi
ha un muntó –explicà la mare a Marta,
que escoltava fascinada– com aquella vegada
que cantaren al Palau de la Música
i...
–Al Palau de la Música de Barcelona?
–preguntà ella, sorpresa. La mare assentí.
–Sí, eixe mateix. Doncs cantaren allí,
fou increïble. I fou també un impacte,
clar. Imagina-t’ho: uns desconeguts cantant
al Palau de la Música, reservat exclusivament
als més grans mestres. Per
descomptat, eixiren en tots als periòdics
i dóna la casualitat que la foto de la portada
era una instantània de Mari Carmen
tocant la guitarra. Aquesta foto, publi-
cada al diari ABC, va ser vista pels seus
oncles de Madrid i a Nadal, quan anaren
al poble, l’ensenyaren a la família. No et
pots imaginar com estava d’enfurismat
el seu pare! Per sort, però, ella aconseguí
convéncer-lo que era impossible que
ella, estudiant de farmàcia i una simple
aficionada a la música, haguera cantat al
Palau. Clar, donat compte, Marteta, que
en aquella època aquestes coses estaven
molt mal vistes i a més eren perilloses.
Així que si son pare sospitava el que estava
fent la seua filla, la faria tornar a casa
immediatament.
–I què va fer? –preguntà la jove, cada
vegada més i més encuriosida.
–Bé, com va poder, el convencé que
era una bogeria, que la de la foto devia
ser una que se li assemblava, que ella no
podia ser. Finalment, encara que un poc
reticent, son pare acceptà l’explicació i no
parlà més del tema. Però aleshores, quan
es quedaren soles, la mare se la mirà i,
amb un poc de sorna, li amollà: «Tu no
seràs la de la foto, però el vestidet que duu
eixa, sí que l’he cosit jo»! –Marta rigué.
–No em digues! De veritat?
–Sí, sí –respongué amb un somriure–
completament cert!
–És increïble! La vida de Mari Carmen
és interessantíssima, eh?
–Moltíssim! –contestà la mare mentre
s’alçava del sofà i es dirigia a la cuina seguida
de la filla.
–I quan li feres tu l’entrevista? –preguntà
Marta alhora que començava a agafar
els coberts per a parar la taula.
–Li la vaig fer quan tragué el tercer
LP. No em preguntes l’any, saps que sóc
nefasta per a eixes coses. Va ser un treball
molt important, ja que les cançons,
totes tradicionals valencianes, li les va
triar Joan Fuster.
–Vaja! Joan Fuster li escollí les cançons?
Impressionant!
–Sí que ho és –corroborà la mare mentre
tastava l’arròs–. Mmm! Està boníssim!
–Ei! –exclamà la filla–. Mari Carmen
Girau ha sigut una persona molt important
, no?
La mare assentí convençuda.
–Sí, filla, ella i tots els membres dels
Setze Jutges que tingueren la valentia de
reivindicar el seu idioma, en un moment
en què se’ns prohibia el dret a expressarnos
en la llengua pròpia. Aquest grup,
que es gestà a partir del manifest de LluísSerrahima,
Ens calen cançons d’ara, contribuí
a la dignificació d’una llengua llargament
arraconada. El Parlament de Catalunya
així els ho reconegué públicament
quan l’any 2007 atorgà a cadascun dels
membres dels Setze Jutges la seua màxima
distinció: la Medalla d’Honor.
– I, mare, si fou tan important, com és
que ara Mari Carmen ja no canta?
– Això no és del tot exacte –puntualitzà
la mare–. Ella deixà el grup quan acabà
els estudis de Farmàcia i, per qüestions
familiars, abandonà Barcelona. Més tard
es llicencià en Dret, la carrera que sempre
havia volgut estudiar. Durant anys
es dedicà a criar les seues filles i compaginar
les responsabilitats familiars amb
treballs relacionats amb els estudis que
havia fet. Finalment, ha tornat a Simat
on continua en certa manera vinculada
a la cançó, ja que forma part de la coral
del poble. A més, col·labora amb escoles,
instituts... participant en actes, com el
que tu has presenciat, on canta les seues
composicions. Bé, nineta...
–Mare! No em digues això! Que ja no
tinc cinc anys! –aquella rigué divertida.
–Bé, bé, d’acord. La qüestió és que,
mentre nosaltres recordem la seua història,
podem sentir-nos satisfets de saber
que ací a Simat va nàixer i viu una persona
que lluità per la cultura i la llengua
del seu poble amb l’única arma que
tenia al seu abast: la força de la seu veu
«jove, fresca i absolutament espontània»,
com digué Joan Fuster en la presentació
del tercer disc de Mari Carmen, veritat?
Marta assentí, convençuda.
–Veritat!
* * *
I així, la meravellosa veu de Mari
Carmen Girau, simatera de naixement,
seguirà sonant a les oïdes de
tots aquells que sabem valorar «...la
clara llibertat d’una dona de poble que
canta com vol unes cançons que són
seues per herència i per instint. Què
més podríem esperar, ara com ara...»2


Notas:
1. Els Setze Jutges va ser un grup de
cantants en llengua catalana fundat el 1961
per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i
Josep Maria Espinàs. La seva missió era
impulsar el moviment de la Nova Cançó i
normalitzar l’ús del català en el món de la
música moderna. Els seus membres foren
Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs,
Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric
Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina
Motta, Maria del Carme Girau, Martí
Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon
Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del
Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre
a la fi de la dictadura i amb la progressiva
professionalització d’alguns dels seus
membres. El 13 d’abril de 2007, el grup de
cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla
d’Honor, en la categoria d’or, del Parlament
de Catalunya. Tanmateix el guardó
els arribà quan dos dels setze integrants ja
havien faltat: Miquel Porter, el 2004, i Delfí
Abella el febrer de 2007.
2. Fragment del discurs de Joan Fuster
durant la presentació del disc Cançons Tradicionals
Valencianes, de Mari Carmen Girau
l’any 1966.

el llibre. cap 9

9. LA HISTORIA DE ROSA C.
Aquesta és la història de Rosa Català,
una persona amb caràcter,
amb sentit de l’humor, una dona dedicada
completament a la seua família
i sempre disposada a ajudar als qui
ho necessiten.
Una simatera de naixement que
juntament amb els seus germans i
els seus pares constituïen una família
nombrosa de sis membres. Un dels
germans va faltar a causa d’una pulmonia.
Abans la mortalitat per aquesta
malaltia era més habitual, atés que
no hi havia els avanços mèdics que
coneixem hui en dia.
La nostra protagonista ha passat
per algunes de les èpoques més dures
de la nostra història: la Guerra Civil,
la postguerra i el franquisme. «En
la guerra van manar uns i mataren als
altres i després de la guerra manaren
uns altres que també mataren.»
La seua infància l’ha passada igual
que la majoria dels nens, anant a l’escola
on les classes no eren mixtes, els
xiquets per una banda i les xiquetes
per l’altra. Cada dia resaven junts a
la Mare de Déu. Les explicacions es
feien en castellà. Recorda amb afecte
la seua mestra Donya Consuelo,
que jugava amb elles i els ensenyava
moltes coses interessants: gramàtica,
geografia, història, matemàtiques…
Les classes es feien de dilluns a dissabte
però el dijous de vesprada no
anaven, i el dissabte anaven tot el dia
a fer dibuix.
–Donya Rosa, ens podría contar
alguna anècdota de la seua infancia?
–“Uiii… i va començar a riure. Ara
vaig a contar-vos el que em va passar
a la vinya de la meua amiga Paquita.
Anàrem a nadar a la bassa de
Paquita, però aquesta tenia por. Plorava
i no volia entrar. Jo, que era més
valenteta que ninguna, li vaig dir a la
mare de Paquita: lliga’m a mi amb la
corda i entraré jo. Em va lligar amb la
corda i em va tirar dins la bassa. En
tocar terra, em vaig esglaiar i em vaig
agafar de la corda per eixir. De la por
que tenia li vaig arrancar el davantal
que s’havia acabat de fer la mare de
Paquita. Des d’aquell moment no he
tornat a nadar mai més, ni a la platja
ni res”.
Quan no anava a l’escola ni estava
ajudant a la seua família en les
feines de casa, eixia amb les seues
amigues Rosita, Paquita i Rosita i la
nostra entrevistada Rosa. Els diumenges
les amigues es mudaven per anar
a missa i després anaven a passejar
a la carretera de Barx, a la carretera
de l’estació o al carrer Major, cosa
que els agradava moltíssim. Com que
no s’estilaven els pantalons portaven
vestits i davall del brial «anàvem més
mudades que ara i no teníem tants
diners com ara. Ara aneu tots d’esport.
Sols us mudeu amb vestit quan
és una boda».
Els dies de festa també anaven a
la Pista Mahiques, que en principi era
una pista de patinatge i després es va
convertir en una pista de ball. A més,
jugaven al carrer amb cartons, a la
corda, a la pilota, a boletes... Al carrer
els xiquets i les xiquetes jugaven junts,
es trencava la separació de l’escola i
compartien jocs, joguines i els millors
moments de la seua infantesa.
Algunes vegades, a l’ estiu, eixien a
la porta de casa i després vetlaven al
carrer. Durant les vesprades xarraven
de les seues coses, brodaven, escampaven
cacau... A la nit també hi havia
dies que sopaven al carrer.
–Recorda algun canvi significatiu
de la joventut d’abans a la de hui en
dia? Forma de vestir, jocs, eixir...
–“Sabeu el que us he de dir? Que
abans no anàvem tan despullades
com vosaltres aneu ara. Ni pensar-ho!
Sempre anàvem vestides amb bata.
Els pantalons no s’estilaven. Jo pense
que per a posar-te pantalons has de
ser ben templada i no te’ls pots posar
sigues com sigues, si no compleixes
certs requisits...”.
Donya Rosa va anar a l’escola fins
als 14 anys. A partir d’aquesta edat va
començar a treballar brodant a màquina
en casa i després va anar a la fàbrica
d’Elena com a bobinadora. Els
quatre primers anys de treball no va
cotitzar a la Seguretat Social, però finalment
cotitzà setze anys. Després
va treballar en un magatzem de cítrics
fins a la seua jubilació.
Anava tots els dies a treballar. El
seu pitjor record de la faena va ser
quan la fàbrica d’Elena va començar a
anar malament i s’iniciaren mobilitzacions
laborals. «A mi no m’agradaven
les vagues. Això era perdre el temps,
perquè no cobraves i et quedaves a
casa. Jo mai anava a manifestar-me
contra l’empresa.»
–Què pensa vosté de la igualtat entre
homes i dones en el treball?
–“No m’agrada que les dones facen
els treballs dels homes, però cadascú
que faça el que vulga. Jo no aniria”.
Parlant de la salut, la nostra entrevistada
ens diu:
–“La higiene ha canviat molt. Abans
no hi havia ni vàter per a poder estirar
la cadena, però a ma casa sí que
en teníem...
En les cases no hi havia aigua
corrent, però en sa casa hi tenien un
pou. Hi havia fonts al carrer i les dones
feiencua
per poder poar aigua.
Els productes de neteja no eren
com ara. Abans sols es netejava amb
lleixiu i amoníac. «Jo encara els utilitze
per netejar els vidres de casa.»
Per a la higiene personal hi havia
cremes i desodorants (Nivea) però
no tantes com ara. La roba la rentaven
al llavador de la Font Gran i de
la Font Menor.
Les dietes no les ha seguides mai
però ara n’ha de fer perquè té colesterol.
Ha de procurar no menjar greix
i eixir a passejar tots els dies mitja
horeta.
En parlar de la conservació dels
aliments descobrim que posaven en
la corriola del pou les botiges perquè
l’aigua estiguera fresqueta.
Quan mataven el porc, el cremaven
amb una argilaga (arbust espinós amb
flors de color groc). De la part més
fluixa del porc es feien les botifarres,
del magre es feien les llonganisses, el
llomello a tallades i l’embotit es posava
en frito (en una gerra de test gran
que s’omplia d’oli). Ho guardaven tot
al rebost.
–Després tot va canviar. Aparegueren,
primer unes neveretes de gel que
el repartien tots els dies, fins que van
vindre les elèctriques.
Recorda que la primera televisió
en blanc i negre del poble la tenia un
home que vivia al carrer de L’Om, i
tots els xiquets anaven a veure-la. Al
poble només hi havia un telèfon i sols
trucaven per assumptes urgents.
Parlant dels estrangers, donya
Rosa ens diu que a Simat no venien a
estiuejar, si no era gent del poble que
vivien fora i tornaven a l’estiu. La gent
de Simat anava a la platja o a les casetes
(les Foies i Pla de Corrals) i els
qui es quedaven al poble eixien a la
nit a la porta de casa amb el veïnat a
prendre la fresca, cosien, feien calça,
vainica, brodaven...
–“Jo tinc molt bon veïnat. Tinc una
veïna que sempre ha tingut una clau
de ma casa, ella és molt bona xica”.
Dels immigrants, ens deia donya
Rosa, que és un fet més actual, perquè
abans no hi havia tants com ara.
Pensa que els tracten bé.
–I canviant de tema, vosté recorda
alguna catàstrofe al poble?
–“Ai... sí que en recorde. Recorde
pedregades, que en fa de tant en
tant, terratrémols, que de tant en tant
en notem algun. L’últim que es va
produir jo notava com es menejava
el llit. Riuades.
Tu te’n recordes de la
del 96? Segur que sí! Segur que sí! I
també una vegada que la neu va omplir
els carrers i va durar 10 dies, a
més estàvem sense llum. Fa poc es
va encendre a la Font Gran una casa
i la van apagar entre els veïns”.
Donya Rosa és una gran tia-iaia
que vol molt els seus nebots, que per
a ella són com néts. A vegades van
a dinar a sa casa i els diumenges
els passa amb una neboda que vol
moltíssim (Laia). Per a ella la família
és molt important «Gràcies a Déu
hem estat molt units i ens ajudem en
tot el que podem». Ara, encara que
els pares no estan, han quedat tots
molts units com si els pares encara
visqueren.
Els amics d’ara no són els mateixos
de quan era menuda, encara que
ha quedat l’amistat amb tots. «Jo em
porte bé amb tota la gent i de tant en
tant ens ajuntem i recordem anècdotes
viscudes com les de Pasqua,
quan jugàvem a diferents jocs i ens
acompanyava una dona o a vegades
dues...»
Abans no tenien la mateixa llibertat
que ara. Era una cosa normal que
els acompanyaren i creu que no hauria
sigut diferent si no hi hagueren
anat perquè tot depén de l’educació
que ha rebut cadascú. «Ara també
hi ha gent bona i mala, però no com
abans. Abans les coses que eren pecat
estaven molt respectades. Hui en
dia la gent que fa “el pecat” se’l tira a
l’esquena.»
Comparant la vida actual amb la
d’abans, si parlem de la moral, era millor
abans. «En altres aspectes no ens
hem de privar de moltes coses perquè
abans encara que volíem no podíem
tindre-les. Nosaltres no ho pensàvem,
ens conformàvem amb el que teníem
i estàvem molt feliços.»
Ens conta que quan anaven al cine,
les pel·lícules estaven catalogades, hi
havia uns rombes que indicaven si la
pel·lícula era apta o no ho era. «Mirant
els rombes tu ja sabies si podries
entrar al cine a veure-la o no.»
Hi havia les següents classificacions:
- ◊
- ◊◊
- ◊◊◊
- ◊◊◊◊
Fins a tres rombes veien ella i les
seues amigues.
–“El rombe marca la immoralitat de
la pel·lícula i... ara el que per a nosaltres
era mala, els quatre rombes, per
a vosaltres seria com un rombe. Pa i
mel. La vida està completament diferent,
i més referit a la moral. El benestar
sí que és millor però la moral no”.
També comentàrem altres temes
d’actualitat com els avortaments.
–“Ara no fa falta ni que es casen, el
sentit del matrimoni s’ha perdut completament...
De persones, n’hi ha de
totes maneres..., però és totalment
distint... jo no estic a favor dels avortaments”.
La senyora Rosa ens diu que t’has
de casar, que no pots estar casada i
divorciada i anar-te’n amb un altre i
dir «que bé m’ho passe». I després
un altre. Aleshores «quan t’ho passes
bé i quan t’ho passes malament?».
Comenta que per no aguantar a una
persona n’has d’aguantar a eu... Això
és el seu pensar. «Jo sé que el vostre
pensar és diferent, perquè cadascú té
el seu pensar.»
Abans quan una persona es casava
es posava a viure a casa dels
seus pares, ara no volen viure amb
els pares i cadascú es fa la seua casa
i viuen sols. «Jo crec que és millor.»
–“Vaig a contar-vos una anècdota”.
Ens conta que quan un amic se’n
va anar a servir a la mili, li digueren
que quan estiguera allà els enviara
una xinxilla. Li ho digueren de guassa.
Però ell acceptà. Un dia, a la seua
amiga li arribà una carta i quan la va
obrir de dins del sobre va eixir una
xinxilla que va botar. La seua amiga
la va xafar i va fer una ratlla de sang.
«Jo no m’ho creia... però la seua germana
ho va confirmar i digué que hi
havia més xinxilles i totes van botar i
pensaren que ara s’omplirien totes...
ha, ha ha!!!»
Actualment, la senyora Rosa està
jubilada. Es va jubilar als 60 anys.
Parlant dels sentiments que li va produir
la jubilació donya Rosa ens diu...
–“Quan em vaig jubilar, ai que bé,
que m’he jubilat! Però després... un
dia, de matí, estava gitada i sentia
ploure, i pensava... Aiii, pobretes les
meues dones que han d’anar a treballar
i jo ací gitadeta”.
Sentia manca de companyerisme
de les dones del magatzem. Els dos
o tres primers anys quan feia mal
temps, es recordava molt d’elles, perquè
va treballar nou temporades i a la
fàbrica durant setze anys. «Em van
sobrar 2.000 jornals!»
Les seues aficions d’ara són poques,
ja que no són les mateixes
d’abans de jubilar-se. Perquè abans
de jubilar-se, anava a treballar de matí
i de vesprada i es reunia un dia a la
setmana amb les amigues per anar
a passejar. Ara el pla de vida és d’un
altra manera. «Els dijous jugue a les
cartes i els diumenges també. Anem
a fer-nos un cafenet i estem xarrant.
També vaig sempre a l’església. Ara
vinc d’una reunió de “Vida Ascendente”
que entre el rector i jo la fem.»
A les reunions de «Vida Ascendente
» van un grup de 14 o 15 dones que
contribueixen, lligen i cadascuna, després
de la lectura, trau una conclusió i
la comenta a la resta del grup.
També fa algun viatge de l’Imserso...
«M’ho he passat molt bé i he disfrutat
molt perquè hem tingut molta
companyonia. He anat a Roma, Milà,
Portugal i per Espanya, a molts llocs.
Ara no faré cap viatge, però excursions
per ací propet sí que en faré.»
Ha fet moltes excursions i de moment,
com que ara no es troba molt
bé de salut, ja s’ha retirat. «Com que
sóc tan major, a lo millor ja no torne a
anar. Però el dia 7 me’n vaig a una peregrinació
a Daimús.» Ens conta que
el viatge que més li ha agradat és el
de Roma. Que sempre havia desitjat
anar-hi. No sap parlar italià però algunes
coses les entén.
També recorda i ens diu que el millor
moment de la seua vida ha sigut
l’època de la joventut. «Quan eres
jove i tens pares, i te’n vas i tornes, i
quan véns a casa tens el dinar fet.»
El més trist de la seua vida és la mort
dels seus pares. «Però tot agarrantse
i pensant en Déu, que tots ens vorem
al cel, perquè Déu perdona si tu
li demanes perdó pel que hages pogut
fer.»
Quan ella era jove no s’imaginava
la vida de quan ella seria vella. Diu
que quan eres jove sols penses en
el que tens davant, penses en el present.
Després, les circumstàncies de
la vida et fan recapacitar i és senyal
que estàs perdent la joventut.
Fent un balanç de la seua vida,
donya Rosa diu que ha sigut positiu.
S’ho ha passat bé en les entrevistes,
ha estat a gust i s’alegra d’haver-nos
conegut.


Ana Alemany
Ramona Temelie
Per a nosaltres aquest últims mesos
que hem passat treballant en
aquest projecte han sigut molt gratificants.
Ha estat una vertadera experiència, en què,
amb la nostra entrevistada
donya Rosa, una persona
molt amable i amb sentit de l’humor,
hem passat molts bons moments. Ens
ha agradat molt poder col·laborar en
aquesta tasca que ens ha servit per
a aprendre i per a tenir un punt de
vista diferent en comparar la nostra
vida actual amb la d’abans. Moltes
gràcies per aquests moments tan entranyables!