el llibre. cap. 8

8. LA HISTÒRIA DE CARMEN G.
–Ja estic a casa!
Marta deixà la motxilla en l’habitació
i mentre es llevava les esportives,
pensava en la interessant xarrada d’eixe
matí.
–Com ha anat, filla? –preguntà la
mare traent el cap per la porta de la
cuina.
–Hola, mare! Ha sigut genial! Hem
parlat d’un muntó de coses! Ens ha con-
tat moltes anècdotes, i a més, ens ha cantat
unes quantes cançons!
La mare somrigué mentre es rentava
les mans al davantal i eixia de la cuina.
–No em digues! Quin luxe, doncs! Veritat
que la mare tenia raó quan et deia
que les seues cançons eren molt boniques
i mai passaven de moda?
–Sí, sí! És cert! Tu la coneixes, no?
–Sí, quan érem joves la vaig entrevistar
una vegada.
–De veritat? No m’ho puc creure! Això
no m’ho havies dit mai! Conta–m’ho tot
fil per randa!
La mare rigué divertida i s’assegué al
sofà amb la jove.
–Què vols que et conte, nena? –Marta
no s’ho pensà dos segons.
–Tot! Parla’m d’ella, mamà! Des del
principi!
L’emoció palpable de la jove atrapava
l’altra, que sentia a poc a poc com retrocedia
fins als seus anys de joventut.
–D’acord, Marteta. El dinar ja està
fet, així que mentre esperem al pare
t’ho contaré. Tot començà un matí d’hivern,
a Barcelona, la ciutat de l’art...
* * *
El sol brillava suaument, coberta
la seua llum per una capa de boira
matinera. Els carrers començaven a
despertar i fins a ella arribava l’aroma
del café acabat de fer i de les torrades
amb melmelada. Al seu voltant,
els estudiants seien tranquil·lament a
la gespa, llegien un llibre o simplement
es relaxaven. Ella es dirigí a l’interior
de l’edifici, necessitava uns llibres de
la biblioteca.
En acabar l’última classe del matí,
anà cap a l’auditori. No tenia classe
fins la vesprada, ja que havien suspés
les classes per l’esdeveniment. No podia
evitar sentir curiositat i expectació.
Com seria? Havia sentit parlar d’ells,
és clar, però mai havia vist una actuació
seua.
Quan mitja hora després s’omplí
l’auditori i s’apagaren els llums, els
estudiants estaven ja realment emocionats.
Aleshores, aparegueren damunt
l’escenari dos xics i una xica.
Un d’ells avançà amb un micròfon a
la mà i començà a parlar.
–Hola a tothom. Suposo que alguns
ja em coneixereu o haureu sentit
parlar de mi. Per als que no, em
dic Josep Maria Espinàs, i juntament
amb Remei Margarit i Francesc Pi de
la Serra –anomenà mentre assenyalava
els seus companys– i cinc més
formem Els Setze Jutges1, un grup
de cantants en català. El nom prové
d’aquell embarbussament que tots coneixem
i que nosaltres hem pres com
una mena de reivindicació per la nostra
llengua, ja que sols els que parlem
català podem pronunciar-lo correctament
–i com a demostració, recità el
conegut embarbussament amb rapidesa–.
Heu vist? Tan fàcil com fer
pantans avui –una riallada general recorregué
l’auditori–. Els Setze Jutges
som un grup obert; així que si algú té
bona veu, sap tocar la guitarra i composa
cançons en català, serà molt
ben rebut entre nosaltres. Si us interessa,
acosteu-vos després i us donarem
l’adreça on us heu de dirigir.
Bé, doncs, després d’aquesta petita
introducció, comencem!
* * *
Quan acabà l’actuació dels tres
cantants, Mari Carmen es trobava
embargada per l’emoció. Havia sigut
magnífic! La resta d’assistents també
havien quedat meravellats i ho comentaven
entusiasmats.
S’apropà tímidament als cantants,
que xarraven amb una de les organitzadores
al costat de l’escenari.
–Hola! –saludà–. Em dic Mari Carmen
Girau. M’ha agradat molt la vostra
actuació i això que feu, i he estat
pensant que tal vegada podria unir-me
a vosaltres. S’ha de fer alguna cosa
especial?
Remei somrigué i li respongué:
–Realment, no. Som un grup obert;
així que l’única cosa que demanem
és, com hem dit, que cadascú escrigui
les seves pròpies cançons i, és clar,
que siguin en català. No hi ha cap tipus
de censura i pots parlar del que
sigui, però cada membre és responsable
del que diu. Mira, si et decideixes
a unir-te a nosaltres –conclogué
mentre treia un tros de paper i un bolígraf
i anotava una adreça– passa’t
per aquí algun dissabte de matí i ja
veurem què hi fas, d’acord?
Mari Carmen assentí complaguda i
agafà el que l’altra li estenia.
–D’acord, moltíssimes gràcies.
–A tu, i no dubtis a venir si t’abe-
lleix. –Ella assentí, s’acomiadà amb la
mà i se n’anà pensarosa.
* * *
Havien passat tres dies des d’aquella
vesprada tan decisiva en la vida
de Mari Carmen, i després de pensar-
s’ho molt, havia pres una decisió
important .
Es dirigí resolta cap al lloc que li
havien escrit. No sabia què hi trobaria,
però estava realment emocionada.
Quan tocà a la porta, les mans li
tremolaven i un somriure involuntari li
recorria el rostre. Obrí un desconegut
que se la quedà mirant amb el dubte
als ulls.
–Hola, què hi volies alguna cosa?
Ella assentí i li explicà el motiu de
la seua visita.
–Ah, ja! Ja m’ho han comentat.
Sóc Lluís Serrahima, el marit de Remei
Margarit. Passa, passa al saló –
la dirigí fins a una habitació ampla i
lluminosa.
Allí hi havia alguns membres dels
Setze Jutges reunits al voltant d’una
taula, amb uns quants papers a sobre.
Quan la veié entrar, Remei s’alçà
i la presentà.
–Ei, ateneu tots, aquesta és la Mari
Carme. Us hem parlat d’ella, i pel que
sembla, s’ha decidit a venir. Mari Carme,
abans de res, t’hem de demanar
que ens cantis alguna cançó.
Ella, una mica nerviosa començà a
cantar una famosa ranxera que coneixia
de menuda. Els jutges es miraren
entre si, i quan acabà, Francesc Pi de
la Serra parlà:
–Ha estat molt bé, Maria del Carme;
però no ens serveix, ja que nosaltres
cantem en català. Tu ets de
València, oi que sí? Que no coneixes
cap cançó en valencià?
Es mossegà el llavi. A casa no era
habitual escoltar música valenciana i
ara mateix no podia recordar-ne cap
en la seua llengua. De sobte li vingué
a la memòria la cançó de bressol que
sa tia de Simat li havia ensenyat de
menuda, i començà a cantar. La seua
veu dolça inundà la sala a poc a poc,
i quan acabà la interpretació, Remei
somreia satisfeta.
–Molt bé, molt bé! No se’t dóna
gens malament, però has de tenir en
compte que una no n’és prou, i que
has de compondre les teves pròpies
cançons. Aleshores, podries dur-nos
alguna més que hagis compost tu? –
Mari Carmen assentí.
–D’acord. Intentaré dur-vos-en d’ací
a una o dues setmanes.
Els presents assentiren i la convidaren
a un café mentre li parlaven
dels pròxims projectes dels Setze.
* * *
El dissabte següent, Mari Carmen
es presentà al mateix lloc amb tres
cançons més d’autoria pròpia. S’havia
passat la setmana tancada al pis
escrivint i escrivint música, i ara per fi
veuria si el seu esforç havia valgut la
pena. Estava quasi tan nerviosa com
la primera vegada, però també anava
més segura. Quan començà a cantar,
la seua serenitat i determinació es
transmeteren en cada nota.
–Perfecte. Així ja hi ha suficient –digueren–.
Mira, d’aquí a dos dies tenim
una actuació a Rubí. Què et sembla
si véns i et presentem oficialment com
el nostre nou membre? –Ella assentí,
il·lusionada.
* * *
Estaven a la plaça del poble i un
munt de joves i no tan joves s’havien
reunit per gaudir de l’espectacle. Mari
Carmen estava nerviosa, molt nerviosa.
Era la primera vegada que cantava
davant de tanta gent i no podia evitar
pensar què passaria si no li eixia
la veu. Però els seus altres dos companys
–sempre actuaven de tres en
tres– l’animaren i la calmaren.
–Si et quedes en blanc, estem nosaltres
aquí, no et preocupis –li deien
mentre li pegaven palmadetes a l’espatla.
Ella assentia no del tot convençuda
però sí un poc més tranquil·la.
L’hora de començar ja estava pròxima
i, amb la guitarra fortament subjecta
i la resolució que la caracteritzaven,
entrà de la mà dels seus companys a
l’inici d’una època que, tot i no ser-ne
conscients, formaria part de la història
col·lectiva de tot un poble.
Aquella nit, el concert dels Setze
Jutges a Rubí, el primer de Mari Carmen
com a membre oficial del grup,
fou un èxit rotund.
* * *
Des d’aquell primer concert, no havia
parat de viatjar d’un poble a l’altre,
de fer música i de compartir moments
inoblidables amb la resta dels jutges.
Hi havia dies més intensos que altres,
o més fructífers que altres, i aquell va
ser un d’ells. A Poble Nou feia setmanes
que esperaven l’esdeveniment: Els
Setze Jutges i Raimon junts al mateix
escenari! Allò seria una ocasió memorable.
Mari Carmen observava emocionada
el seu voltant. Feia ja sis mesos
que s’havia unit als jutges i no se’n penedia
per a res, més bé al contrari. Eixí
a l’escenari amb un somriure als llavis
i amb l’adrenalina corrent-li per les venes.
Li encantaven eixos moments!
Cantaren i cantaren durant vora
tres hores, i quan finalment acabaren,
estaven baldats, però feliços. Mentre
prenien un refresc, Josep Maria Espinàs
s’apropà a Mari Carmen.
–Maria del Carme, mira, que està
aquí el nostre Enric Gispert. No sé si
el coneixes –ella negà amb el cap–
bé, doncs vol proposar-te una cosa.
Enric, vine cap aquí! –cridà. Aquell
s’apropà somrient.
–Hola Maria del Carme, crec que
no ens coneixem. Sóc Enric Gispert,
l’assessor musical d’EDICSA. Mira, ja
feia temps que em rondava una idea
pel cap i avui, en veure la calorosa
benvinguda dels espectadors, i perquè
ja dus sis mesos amb nosaltres, m’he
decidit a proposar-te-la –ella assentí,
expectant.– Com saps, molts del teus
companys tenen ja al mercat un o més
LP, i crec que ja ha arribat l’hora que
tu també en tinguis. Seria senzill, amb
poques cançons, però crec que per
començar està bé. Què et sembla?
La jove se’l mirà bocabada. De veritat
li estava dient el que creia? Era
fantàstic! Un somriure feliç es formà
als seus llavis.
–És fantàstic! No m’ho puc creure!
No m’ho havia plantejat mai, però...
és clar que m’agradaria!
Josep Maria rigué divertit seguit
d’Enric. Mari Carmen n’estava eufòrica,
havia sigut una nit redona!
* * *
–No pot ser! Què farem ara? No
m’ho puc creure!
Els tres membres que aquella vesprada
havien acudit a aquell xicotet poble
no sabien què fer. Mari Carmen observava
pensarosa les divagacions dels
companys. Ja feia un any que s’havia
unit als Setze Jutges i cada vegada li
agradava més. S’ho passaven genial
anant de poble en poble, la gent cada vegada
els coneixia més i cantaven les seues
cançons amb entusiasme. Però de
la mateixa manera que anaven agafant
notorietat entre el poble, també ho feien
entre els censors, i aquell dia els havien
prohibit cantar quasi tot el repertori. Tan
sols els deixaren cantar tres cançons
–una per cada u dels que hi havien
anat– i el concert se suposava que anava
a durar dues hores! Què podien fer?
–No ens queda més remei que suspendre’l
–digué un d’ells, abatut.
–I si ho intentem? Encara que siguin
tres cançons, almenys podem
cantar–les.
Mari Carmen assentí secundant el
company.
–Jo opine igual. Expliquem al públic
el que passa, i després, si els pareix
bé, cantem més que siguen tres
cançons.
L’altre se’ls mirà pensatiu.
–D’acord.
Quan pujaren a l’escenari, la gent
començà a aplaudir i victorejar-los
amb entusiasme. Ells sospiraren amb
resignació i s’acostaren als micròfons.
–Hola, molt bona tarda a tots. Som
Delfí Abella, Enric Barbat i Maria del
Carme Girau, tres membres dels Setze
Jutges. Estem molt contents de ser
aquí aquesta nit, –el públic cridà com
a resposta– però us hem d’informar
d’una notícia d’última hora. Com ja
sabeu, últimament hem anat prenent
molta rellevància i, inevitablement,
hem captat l’atenció dels censors. I
és clar, passa el que havia de passar,
que ens han censurat la major part del
repertori. Tan sols ens deixen cantar
tres cançons, una per cada un de nosaltres.
I doncs, tenint en compte que
el concert estava programat per a durar
dues hores, açò ens deixa una i
mitja per davant. Havíem pensat de
suspendre’l, però després hem resolt
que seria una falta de respecte envers
vosaltres, així que us demanen la vostra
opinió –els crits de protesta començaren
a estendre’s per tota la plaça–.
–Un moment, si us plau! –parlà ara
Delfí–. Tenim dues opcions: o suspendre
el concert, o cantar aquestes tres
cançons i quan acabem, anar-nos-en.
Nosaltres creiem que aquesta és la
millor, oi que us sembla bé? –el públic
aplaudí com a resposta–. D’acord,
doncs, comencem!
Mari Carmen recordaria eixa nit tota
la seua vida. Quan acabaren de cantar
les cançons i baixaren de l’escenari,
tots els assistents començaren a
cridar «seguiu, seguiu, seguiu!», així
que no tingueren un altre remei que
tornar a dalt.
–Bé... voleu que continuem? Sols
podem cantar aquestes tres cançons,
però... –els crits augmentaren d’intensitat–
d’acord doncs, seguim!
Una vegada i una altra sonà el
Bon Amic, la cançó de Mari Carmen,
o les altres dues cançons del seus
companys, i com més repetien, més
gent acudia encuriosida a la plaça, i
més palmes i victorejos se sentien. A
poc a poc l’entusiasme fou tal que ja
ni se sentia la veu dels cantants, ja
que la seua veu i la del públic eren
ara una sola.
Quan acabaren l’actuació, després
de quasi quatre hores de concert, tenien
els músculs engarrotats i la gola
seca; però els tres coincidien en una
cosa: havia valgut la pena.
* * *
– I anècdotes d’aquestes, bonica, n’hi
ha un muntó –explicà la mare a Marta,
que escoltava fascinada– com aquella vegada
que cantaren al Palau de la Música
i...
–Al Palau de la Música de Barcelona?
–preguntà ella, sorpresa. La mare assentí.
–Sí, eixe mateix. Doncs cantaren allí,
fou increïble. I fou també un impacte,
clar. Imagina-t’ho: uns desconeguts cantant
al Palau de la Música, reservat exclusivament
als més grans mestres. Per
descomptat, eixiren en tots als periòdics
i dóna la casualitat que la foto de la portada
era una instantània de Mari Carmen
tocant la guitarra. Aquesta foto, publi-
cada al diari ABC, va ser vista pels seus
oncles de Madrid i a Nadal, quan anaren
al poble, l’ensenyaren a la família. No et
pots imaginar com estava d’enfurismat
el seu pare! Per sort, però, ella aconseguí
convéncer-lo que era impossible que
ella, estudiant de farmàcia i una simple
aficionada a la música, haguera cantat al
Palau. Clar, donat compte, Marteta, que
en aquella època aquestes coses estaven
molt mal vistes i a més eren perilloses.
Així que si son pare sospitava el que estava
fent la seua filla, la faria tornar a casa
immediatament.
–I què va fer? –preguntà la jove, cada
vegada més i més encuriosida.
–Bé, com va poder, el convencé que
era una bogeria, que la de la foto devia
ser una que se li assemblava, que ella no
podia ser. Finalment, encara que un poc
reticent, son pare acceptà l’explicació i no
parlà més del tema. Però aleshores, quan
es quedaren soles, la mare se la mirà i,
amb un poc de sorna, li amollà: «Tu no
seràs la de la foto, però el vestidet que duu
eixa, sí que l’he cosit jo»! –Marta rigué.
–No em digues! De veritat?
–Sí, sí –respongué amb un somriure–
completament cert!
–És increïble! La vida de Mari Carmen
és interessantíssima, eh?
–Moltíssim! –contestà la mare mentre
s’alçava del sofà i es dirigia a la cuina seguida
de la filla.
–I quan li feres tu l’entrevista? –preguntà
Marta alhora que començava a agafar
els coberts per a parar la taula.
–Li la vaig fer quan tragué el tercer
LP. No em preguntes l’any, saps que sóc
nefasta per a eixes coses. Va ser un treball
molt important, ja que les cançons,
totes tradicionals valencianes, li les va
triar Joan Fuster.
–Vaja! Joan Fuster li escollí les cançons?
Impressionant!
–Sí que ho és –corroborà la mare mentre
tastava l’arròs–. Mmm! Està boníssim!
–Ei! –exclamà la filla–. Mari Carmen
Girau ha sigut una persona molt important
, no?
La mare assentí convençuda.
–Sí, filla, ella i tots els membres dels
Setze Jutges que tingueren la valentia de
reivindicar el seu idioma, en un moment
en què se’ns prohibia el dret a expressarnos
en la llengua pròpia. Aquest grup,
que es gestà a partir del manifest de LluísSerrahima,
Ens calen cançons d’ara, contribuí
a la dignificació d’una llengua llargament
arraconada. El Parlament de Catalunya
així els ho reconegué públicament
quan l’any 2007 atorgà a cadascun dels
membres dels Setze Jutges la seua màxima
distinció: la Medalla d’Honor.
– I, mare, si fou tan important, com és
que ara Mari Carmen ja no canta?
– Això no és del tot exacte –puntualitzà
la mare–. Ella deixà el grup quan acabà
els estudis de Farmàcia i, per qüestions
familiars, abandonà Barcelona. Més tard
es llicencià en Dret, la carrera que sempre
havia volgut estudiar. Durant anys
es dedicà a criar les seues filles i compaginar
les responsabilitats familiars amb
treballs relacionats amb els estudis que
havia fet. Finalment, ha tornat a Simat
on continua en certa manera vinculada
a la cançó, ja que forma part de la coral
del poble. A més, col·labora amb escoles,
instituts... participant en actes, com el
que tu has presenciat, on canta les seues
composicions. Bé, nineta...
–Mare! No em digues això! Que ja no
tinc cinc anys! –aquella rigué divertida.
–Bé, bé, d’acord. La qüestió és que,
mentre nosaltres recordem la seua història,
podem sentir-nos satisfets de saber
que ací a Simat va nàixer i viu una persona
que lluità per la cultura i la llengua
del seu poble amb l’única arma que
tenia al seu abast: la força de la seu veu
«jove, fresca i absolutament espontània»,
com digué Joan Fuster en la presentació
del tercer disc de Mari Carmen, veritat?
Marta assentí, convençuda.
–Veritat!
* * *
I així, la meravellosa veu de Mari
Carmen Girau, simatera de naixement,
seguirà sonant a les oïdes de
tots aquells que sabem valorar «...la
clara llibertat d’una dona de poble que
canta com vol unes cançons que són
seues per herència i per instint. Què
més podríem esperar, ara com ara...»2


Notas:
1. Els Setze Jutges va ser un grup de
cantants en llengua catalana fundat el 1961
per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i
Josep Maria Espinàs. La seva missió era
impulsar el moviment de la Nova Cançó i
normalitzar l’ús del català en el món de la
música moderna. Els seus membres foren
Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs,
Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric
Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina
Motta, Maria del Carme Girau, Martí
Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon
Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del
Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre
a la fi de la dictadura i amb la progressiva
professionalització d’alguns dels seus
membres. El 13 d’abril de 2007, el grup de
cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla
d’Honor, en la categoria d’or, del Parlament
de Catalunya. Tanmateix el guardó
els arribà quan dos dels setze integrants ja
havien faltat: Miquel Porter, el 2004, i Delfí
Abella el febrer de 2007.
2. Fragment del discurs de Joan Fuster
durant la presentació del disc Cançons Tradicionals
Valencianes, de Mari Carmen Girau
l’any 1966.

el llibre. cap 9

9. LA HISTORIA DE ROSA C.
Aquesta és la història de Rosa Català,
una persona amb caràcter,
amb sentit de l’humor, una dona dedicada
completament a la seua família
i sempre disposada a ajudar als qui
ho necessiten.
Una simatera de naixement que
juntament amb els seus germans i
els seus pares constituïen una família
nombrosa de sis membres. Un dels
germans va faltar a causa d’una pulmonia.
Abans la mortalitat per aquesta
malaltia era més habitual, atés que
no hi havia els avanços mèdics que
coneixem hui en dia.
La nostra protagonista ha passat
per algunes de les èpoques més dures
de la nostra història: la Guerra Civil,
la postguerra i el franquisme. «En
la guerra van manar uns i mataren als
altres i després de la guerra manaren
uns altres que també mataren.»
La seua infància l’ha passada igual
que la majoria dels nens, anant a l’escola
on les classes no eren mixtes, els
xiquets per una banda i les xiquetes
per l’altra. Cada dia resaven junts a
la Mare de Déu. Les explicacions es
feien en castellà. Recorda amb afecte
la seua mestra Donya Consuelo,
que jugava amb elles i els ensenyava
moltes coses interessants: gramàtica,
geografia, història, matemàtiques…
Les classes es feien de dilluns a dissabte
però el dijous de vesprada no
anaven, i el dissabte anaven tot el dia
a fer dibuix.
–Donya Rosa, ens podría contar
alguna anècdota de la seua infancia?
–“Uiii… i va començar a riure. Ara
vaig a contar-vos el que em va passar
a la vinya de la meua amiga Paquita.
Anàrem a nadar a la bassa de
Paquita, però aquesta tenia por. Plorava
i no volia entrar. Jo, que era més
valenteta que ninguna, li vaig dir a la
mare de Paquita: lliga’m a mi amb la
corda i entraré jo. Em va lligar amb la
corda i em va tirar dins la bassa. En
tocar terra, em vaig esglaiar i em vaig
agafar de la corda per eixir. De la por
que tenia li vaig arrancar el davantal
que s’havia acabat de fer la mare de
Paquita. Des d’aquell moment no he
tornat a nadar mai més, ni a la platja
ni res”.
Quan no anava a l’escola ni estava
ajudant a la seua família en les
feines de casa, eixia amb les seues
amigues Rosita, Paquita i Rosita i la
nostra entrevistada Rosa. Els diumenges
les amigues es mudaven per anar
a missa i després anaven a passejar
a la carretera de Barx, a la carretera
de l’estació o al carrer Major, cosa
que els agradava moltíssim. Com que
no s’estilaven els pantalons portaven
vestits i davall del brial «anàvem més
mudades que ara i no teníem tants
diners com ara. Ara aneu tots d’esport.
Sols us mudeu amb vestit quan
és una boda».
Els dies de festa també anaven a
la Pista Mahiques, que en principi era
una pista de patinatge i després es va
convertir en una pista de ball. A més,
jugaven al carrer amb cartons, a la
corda, a la pilota, a boletes... Al carrer
els xiquets i les xiquetes jugaven junts,
es trencava la separació de l’escola i
compartien jocs, joguines i els millors
moments de la seua infantesa.
Algunes vegades, a l’ estiu, eixien a
la porta de casa i després vetlaven al
carrer. Durant les vesprades xarraven
de les seues coses, brodaven, escampaven
cacau... A la nit també hi havia
dies que sopaven al carrer.
–Recorda algun canvi significatiu
de la joventut d’abans a la de hui en
dia? Forma de vestir, jocs, eixir...
–“Sabeu el que us he de dir? Que
abans no anàvem tan despullades
com vosaltres aneu ara. Ni pensar-ho!
Sempre anàvem vestides amb bata.
Els pantalons no s’estilaven. Jo pense
que per a posar-te pantalons has de
ser ben templada i no te’ls pots posar
sigues com sigues, si no compleixes
certs requisits...”.
Donya Rosa va anar a l’escola fins
als 14 anys. A partir d’aquesta edat va
començar a treballar brodant a màquina
en casa i després va anar a la fàbrica
d’Elena com a bobinadora. Els
quatre primers anys de treball no va
cotitzar a la Seguretat Social, però finalment
cotitzà setze anys. Després
va treballar en un magatzem de cítrics
fins a la seua jubilació.
Anava tots els dies a treballar. El
seu pitjor record de la faena va ser
quan la fàbrica d’Elena va començar a
anar malament i s’iniciaren mobilitzacions
laborals. «A mi no m’agradaven
les vagues. Això era perdre el temps,
perquè no cobraves i et quedaves a
casa. Jo mai anava a manifestar-me
contra l’empresa.»
–Què pensa vosté de la igualtat entre
homes i dones en el treball?
–“No m’agrada que les dones facen
els treballs dels homes, però cadascú
que faça el que vulga. Jo no aniria”.
Parlant de la salut, la nostra entrevistada
ens diu:
–“La higiene ha canviat molt. Abans
no hi havia ni vàter per a poder estirar
la cadena, però a ma casa sí que
en teníem...
En les cases no hi havia aigua
corrent, però en sa casa hi tenien un
pou. Hi havia fonts al carrer i les dones
feiencua
per poder poar aigua.
Els productes de neteja no eren
com ara. Abans sols es netejava amb
lleixiu i amoníac. «Jo encara els utilitze
per netejar els vidres de casa.»
Per a la higiene personal hi havia
cremes i desodorants (Nivea) però
no tantes com ara. La roba la rentaven
al llavador de la Font Gran i de
la Font Menor.
Les dietes no les ha seguides mai
però ara n’ha de fer perquè té colesterol.
Ha de procurar no menjar greix
i eixir a passejar tots els dies mitja
horeta.
En parlar de la conservació dels
aliments descobrim que posaven en
la corriola del pou les botiges perquè
l’aigua estiguera fresqueta.
Quan mataven el porc, el cremaven
amb una argilaga (arbust espinós amb
flors de color groc). De la part més
fluixa del porc es feien les botifarres,
del magre es feien les llonganisses, el
llomello a tallades i l’embotit es posava
en frito (en una gerra de test gran
que s’omplia d’oli). Ho guardaven tot
al rebost.
–Després tot va canviar. Aparegueren,
primer unes neveretes de gel que
el repartien tots els dies, fins que van
vindre les elèctriques.
Recorda que la primera televisió
en blanc i negre del poble la tenia un
home que vivia al carrer de L’Om, i
tots els xiquets anaven a veure-la. Al
poble només hi havia un telèfon i sols
trucaven per assumptes urgents.
Parlant dels estrangers, donya
Rosa ens diu que a Simat no venien a
estiuejar, si no era gent del poble que
vivien fora i tornaven a l’estiu. La gent
de Simat anava a la platja o a les casetes
(les Foies i Pla de Corrals) i els
qui es quedaven al poble eixien a la
nit a la porta de casa amb el veïnat a
prendre la fresca, cosien, feien calça,
vainica, brodaven...
–“Jo tinc molt bon veïnat. Tinc una
veïna que sempre ha tingut una clau
de ma casa, ella és molt bona xica”.
Dels immigrants, ens deia donya
Rosa, que és un fet més actual, perquè
abans no hi havia tants com ara.
Pensa que els tracten bé.
–I canviant de tema, vosté recorda
alguna catàstrofe al poble?
–“Ai... sí que en recorde. Recorde
pedregades, que en fa de tant en
tant, terratrémols, que de tant en tant
en notem algun. L’últim que es va
produir jo notava com es menejava
el llit. Riuades.
Tu te’n recordes de la
del 96? Segur que sí! Segur que sí! I
també una vegada que la neu va omplir
els carrers i va durar 10 dies, a
més estàvem sense llum. Fa poc es
va encendre a la Font Gran una casa
i la van apagar entre els veïns”.
Donya Rosa és una gran tia-iaia
que vol molt els seus nebots, que per
a ella són com néts. A vegades van
a dinar a sa casa i els diumenges
els passa amb una neboda que vol
moltíssim (Laia). Per a ella la família
és molt important «Gràcies a Déu
hem estat molt units i ens ajudem en
tot el que podem». Ara, encara que
els pares no estan, han quedat tots
molts units com si els pares encara
visqueren.
Els amics d’ara no són els mateixos
de quan era menuda, encara que
ha quedat l’amistat amb tots. «Jo em
porte bé amb tota la gent i de tant en
tant ens ajuntem i recordem anècdotes
viscudes com les de Pasqua,
quan jugàvem a diferents jocs i ens
acompanyava una dona o a vegades
dues...»
Abans no tenien la mateixa llibertat
que ara. Era una cosa normal que
els acompanyaren i creu que no hauria
sigut diferent si no hi hagueren
anat perquè tot depén de l’educació
que ha rebut cadascú. «Ara també
hi ha gent bona i mala, però no com
abans. Abans les coses que eren pecat
estaven molt respectades. Hui en
dia la gent que fa “el pecat” se’l tira a
l’esquena.»
Comparant la vida actual amb la
d’abans, si parlem de la moral, era millor
abans. «En altres aspectes no ens
hem de privar de moltes coses perquè
abans encara que volíem no podíem
tindre-les. Nosaltres no ho pensàvem,
ens conformàvem amb el que teníem
i estàvem molt feliços.»
Ens conta que quan anaven al cine,
les pel·lícules estaven catalogades, hi
havia uns rombes que indicaven si la
pel·lícula era apta o no ho era. «Mirant
els rombes tu ja sabies si podries
entrar al cine a veure-la o no.»
Hi havia les següents classificacions:
- ◊
- ◊◊
- ◊◊◊
- ◊◊◊◊
Fins a tres rombes veien ella i les
seues amigues.
–“El rombe marca la immoralitat de
la pel·lícula i... ara el que per a nosaltres
era mala, els quatre rombes, per
a vosaltres seria com un rombe. Pa i
mel. La vida està completament diferent,
i més referit a la moral. El benestar
sí que és millor però la moral no”.
També comentàrem altres temes
d’actualitat com els avortaments.
–“Ara no fa falta ni que es casen, el
sentit del matrimoni s’ha perdut completament...
De persones, n’hi ha de
totes maneres..., però és totalment
distint... jo no estic a favor dels avortaments”.
La senyora Rosa ens diu que t’has
de casar, que no pots estar casada i
divorciada i anar-te’n amb un altre i
dir «que bé m’ho passe». I després
un altre. Aleshores «quan t’ho passes
bé i quan t’ho passes malament?».
Comenta que per no aguantar a una
persona n’has d’aguantar a eu... Això
és el seu pensar. «Jo sé que el vostre
pensar és diferent, perquè cadascú té
el seu pensar.»
Abans quan una persona es casava
es posava a viure a casa dels
seus pares, ara no volen viure amb
els pares i cadascú es fa la seua casa
i viuen sols. «Jo crec que és millor.»
–“Vaig a contar-vos una anècdota”.
Ens conta que quan un amic se’n
va anar a servir a la mili, li digueren
que quan estiguera allà els enviara
una xinxilla. Li ho digueren de guassa.
Però ell acceptà. Un dia, a la seua
amiga li arribà una carta i quan la va
obrir de dins del sobre va eixir una
xinxilla que va botar. La seua amiga
la va xafar i va fer una ratlla de sang.
«Jo no m’ho creia... però la seua germana
ho va confirmar i digué que hi
havia més xinxilles i totes van botar i
pensaren que ara s’omplirien totes...
ha, ha ha!!!»
Actualment, la senyora Rosa està
jubilada. Es va jubilar als 60 anys.
Parlant dels sentiments que li va produir
la jubilació donya Rosa ens diu...
–“Quan em vaig jubilar, ai que bé,
que m’he jubilat! Però després... un
dia, de matí, estava gitada i sentia
ploure, i pensava... Aiii, pobretes les
meues dones que han d’anar a treballar
i jo ací gitadeta”.
Sentia manca de companyerisme
de les dones del magatzem. Els dos
o tres primers anys quan feia mal
temps, es recordava molt d’elles, perquè
va treballar nou temporades i a la
fàbrica durant setze anys. «Em van
sobrar 2.000 jornals!»
Les seues aficions d’ara són poques,
ja que no són les mateixes
d’abans de jubilar-se. Perquè abans
de jubilar-se, anava a treballar de matí
i de vesprada i es reunia un dia a la
setmana amb les amigues per anar
a passejar. Ara el pla de vida és d’un
altra manera. «Els dijous jugue a les
cartes i els diumenges també. Anem
a fer-nos un cafenet i estem xarrant.
També vaig sempre a l’església. Ara
vinc d’una reunió de “Vida Ascendente”
que entre el rector i jo la fem.»
A les reunions de «Vida Ascendente
» van un grup de 14 o 15 dones que
contribueixen, lligen i cadascuna, després
de la lectura, trau una conclusió i
la comenta a la resta del grup.
També fa algun viatge de l’Imserso...
«M’ho he passat molt bé i he disfrutat
molt perquè hem tingut molta
companyonia. He anat a Roma, Milà,
Portugal i per Espanya, a molts llocs.
Ara no faré cap viatge, però excursions
per ací propet sí que en faré.»
Ha fet moltes excursions i de moment,
com que ara no es troba molt
bé de salut, ja s’ha retirat. «Com que
sóc tan major, a lo millor ja no torne a
anar. Però el dia 7 me’n vaig a una peregrinació
a Daimús.» Ens conta que
el viatge que més li ha agradat és el
de Roma. Que sempre havia desitjat
anar-hi. No sap parlar italià però algunes
coses les entén.
També recorda i ens diu que el millor
moment de la seua vida ha sigut
l’època de la joventut. «Quan eres
jove i tens pares, i te’n vas i tornes, i
quan véns a casa tens el dinar fet.»
El més trist de la seua vida és la mort
dels seus pares. «Però tot agarrantse
i pensant en Déu, que tots ens vorem
al cel, perquè Déu perdona si tu
li demanes perdó pel que hages pogut
fer.»
Quan ella era jove no s’imaginava
la vida de quan ella seria vella. Diu
que quan eres jove sols penses en
el que tens davant, penses en el present.
Després, les circumstàncies de
la vida et fan recapacitar i és senyal
que estàs perdent la joventut.
Fent un balanç de la seua vida,
donya Rosa diu que ha sigut positiu.
S’ho ha passat bé en les entrevistes,
ha estat a gust i s’alegra d’haver-nos
conegut.


Ana Alemany
Ramona Temelie
Per a nosaltres aquest últims mesos
que hem passat treballant en
aquest projecte han sigut molt gratificants.
Ha estat una vertadera experiència, en què,
amb la nostra entrevistada
donya Rosa, una persona
molt amable i amb sentit de l’humor,
hem passat molts bons moments. Ens
ha agradat molt poder col·laborar en
aquesta tasca que ens ha servit per
a aprendre i per a tenir un punt de
vista diferent en comparar la nostra
vida actual amb la d’abans. Moltes
gràcies per aquests moments tan entranyables!

Elements que defineixen un programa intergeneracional

Els diferents elements que defineixen un programa intergeneracional, són: a) Que es desenvolupen mitjançant diverses activitats emmarcades dins d’un programa, per la qual cosa no es creen d’una manera accidental, sinó que, com qualsevol projecte, inclou una fase d’estudi, desenvolupament i implementació feta per professionals, que inclou: l’establiment d’objectius clars i accessibles, fer-ne el seguiment i l’avaluació. b) Que suposen un mitjà o vehicle per a arribar a un fi comú. c) Aquest fi és de naturalesa relacional, ja que busquen arribar a la integració entre generacions, mitjançant l’intercanvi i la cooperació entre persones de diferents edats. d) És un procés intencional i continuat en el temps, per la qual cosa en queden excloses totes aquelles relacions intergeneracionals creades dins d’una família o comunitat de manera espontània, tant si són puntuals (com que un jove ajude a creuar la vorera a una persona major) o continuades en el temps (relacions avis-néts, per exemple). e) Dit procés de cooperació intencionat i continuat es produeix mitjançant aquells recursos i coneixements dels quals disposen els diferents grups generacionals per a fer-los saber a un altre amb l’objectiu de garantir el benestar comú. f) Això provoca la successió de noves oportunitats per als diferents grups generacionals, fet que garanteix la possibilitat de desenvolupar-se d’una manera més plena i que comporta beneficis de diversa índole. Concretament, el concepte de benefici últim ha de regir sobre la resta. g) Aquests beneficis van des d’un pla més microsocial fins a un pla macrosocial, ja que passa del subjecte individual a la comunitat. Hi ha diferents estudis que demostren els beneficis que aporta un programa intergeneracional, tant per als participants com per a la comunitat en la qual es desenvolupen.[1] Foto 2 -Els beneficis per a les persones majors són els següents: increment del benestar físic i emocional: canvis en l’humor, increment de la vitalitat, més capacitat per a fer front a la malaltia física i mental… Desenvolupament de relacions socials: afavoreix una fugida de l’aïllament, propicia la reintegració en la família i en la comunitat, desenvolupa la amistat amb gent jove, es comparteixen experiències, possibilita el fet de tindre una audiència que valora els assoliments, afavoreix el respecte, l’honor i el reconeixement de la seua comunitat… Des del punt de vista educatiu: ofereix oportunitats perquè altres aprenguen, i al mateix temps, aprenen de la gent jove; desenvolupen noves habilitats com l’ús de noves tecnologies, transmeten tradicions, mantenen la cultura… Increment de l'autoestima i de l'acte-coneixement: incrementa el sentiment de vàlua personal, provoca una estima i un respecte per lesexperiències passades, incrementa la motivació perquè un és mantinga actiu… -Els beneficis per a els nens/joves es troben tant des del punt de vista afectiu (mé autoestima, confiança en un mateix, sentiment d’autovàlua) com de l’educatiu (millors resultats acadèmics, millor habilitat lectora, etc.); però destaquen aquells beneficis relacionats amb les habilitats sociorelacionals, com poden ser: increment del sentiment de responsabilitat social, percepció més positiva de les persones majors, menor implicació en fets violents i en l’ús de drogues, disminució del risc d’exclusió social, increment del sentit cívic, responsabilitat de cara a la comunitat, activitats d’oci alternatiu… -Des de la perspectiva de la comunitat, són múltiples els beneficis que, en el seu conjunt, possibiliten la creació de noves xarxes socials, facilitant el contacte que provoca un decrement dels estereotips. Això suposa una ajuda, ja que provoca una major cohesió social i un sentiment de pertinença per part dels seus integrants, que alhora afavoreix el suport mutu i el desenvolupament del voluntariat. [1] Pinazo, S. i Kaplan, M. ( 2007). «Beneficios de los programas intergeneracionales», en Sánchez, M. (dir.). Los programas intergeneracionales. Hacia una sociedad para todas las edades. Barcelona: La Caixa, pp. 70-101.

Els programes intergeneracionals

En el context social actual, estem sent testimonis de canvis sociodemogràfics importants caracteritzats, principalment, per un envelliment de la població. Podríem assegurar que la major preocupació dels agents polítics d’Occident hui en dia, és respondre efectivament al nou repte que suposa el fet de disposar d’una societat cada dia més longeva. En aquest sentit, l’Assemblea General de les Nacions Unides va convocar, l’abril de 2002, la II Assemblea Mundial sobre l’Envelliment, en la qual va subratllar la necessitat de crear, entre tots, una societat per a totes les edats. Per a això va crear el Pla Internacional d’Envelliment, que podríem definir com una política social d’integració de caràcter multigeneracional. En aquest es va mostrar com a novetat el concepte de solidaritat intergeneracional amb l’objectiu de trencar barreres entre generacions a través de propiciar relacions positives entre persones de diferents edats. Aquesta proposta ve recollida en l’article 16 de la Declaració Política de la Segona Assemblea Mundial sobre l’Envelliment, que diu: «Reconeixem la necessitat d’enfortir la solidaritat entre les generacions i les associacions intergeneracionals, tenint presents les necessitats particulars dels més majors i els més joves i d'encoratjar les relacions solidàries entre generacions» (Nacions Unides, 2002). D’ací la importància de desenvolupar programes intergeneracionals.

Però, què es un programa intergeneracional? En la literatura científica poden trobar-se diverses definicions entre les que hi ha les següents:
· «Els programes intergeneracionals són mitjans per a l’intercanvi intencionat i continuat de recursos i l’aprenentatge entre les generacions majors i les més joves amb l’objectiu d’aconseguir beneficis individuals i socials.» (Consorci Internacional per als Programes Intergeneracionals)
· «Activitats o programes que incrementen la cooperació, la integració i l’intercanvi entre persones de distintes generacions. Aquestes persones comparteixen els seus coneixements i recursos i es donen suport mútuament en relacions que beneficien tant els individus com la seua comunitat. Aquests programes proporcionen oportunitats a les persones, a les famílies i a les comunitats per a gaudir i beneficiar-se de la riquesa d’una societat per a totes les edats.» (Generations United)

Per qué un Programa Intergeneracional com aquest

Abans del desenvolupament de l’escriptura, la tradició oral, els mites, els ritus, els costums i la cultura material foren els únics mitjans per a la transmissió d’informació d’una generació a una altra. Gran part de la memòria històrica de Simat de la Valldigna encara està escrita. Són les persones que la van viure els que poden contar-la en primera persona: l’escola, l’emigració a França, la tornada a casa... Amadu Hampaté Bá, membre de la delegació de Mali en la Unesco va pronunciar el 1962 –en una assemblea de la citada organització–, una frase que es va fer cèlebre de la nit al dia: «Quant a l’Àfrica es mor un ancià es crema una biblioteca». La sensibilitat d’aquest home cap al que era l’herència oral del seu poble va posar de manifest la fragilitat d’aquestes memòries vives de l’Àfrica que s’emportarien la seua tradició i història si no es reaccionava ràpidament (cit. en Cotteau i Heckmann, 1994).[1] La història oral és molt útil com a tècnica d’investigació, ja que ofereix vivències de gent corrent. En fer història de la vida de les persones portem a primer pla temes que interessen a tots, com el treball, l’oci, la família, l’escola, la infància, l’adolescència, la maduresa, la vellesa, els millors anys de la nostra vida... A més, quan entrevistem persones majors, aquesta forma de fer història els eleva l’autoestima, els dóna confiança en si mateixos ja que comproven que el seu testimoni interessa a les generacions posteriors i els fa sentir-se col·laboradors i útils per a alguna cosa important. I si l’entrevista la condueix algú que poguera ser nét de l’entrevistat, com ha ocorregut en el nostre projecte, a més de proporcionar una recuperació de la dignitat dels nostres majors, la història oral aproxima generacions separades. Entre ambdues generacions, entre entrevistadors i entrevistats, quan es trenca el gel, resulta evident que tenim moltes coses de les quals podem parlar i que ambdues generacions tenen molt que transmetre. En aquest projecte hem utilitzat la narració com a instrument fonamental mitjançant el qual dotem de sentit les experiències viscudes. En totes les històries hi ha un entorn, uns personatges, una trama i un desenllaç, i en aquestes, el narrador és, al mateix temps, protagonista de la història que conta. Alhora que elabora el relat, el narrador organitza i dóna sentit a aspectes rellevants de la seua pròpia vida i aquest sentit permet entendre els canvis experimentats al llarg de trajectòria vital, reelabora la memòria de la seua vida. Crear «aquest jo narrat» (la història) en forma de història de vida permet avaluar la pròpia trajectòria vital; ser capaços d’avaluar de manera positiva el «jo present» (el narrador) a partir del judici del «jo narrat» és la gran força que tenen les històries de vida.[2] Un se sent orgullós d’allò viscut i projecta aquest orgull sobre el present.
Gent corrent amb modes diferents –o similars– de viure la vida, a pesar de pertànyer a distintes generacions. Gent corrent a voltes separada, segregada per «la seua edat». Els programes intergeneracionals permeten acostar els membres d’una generació i d’una altra i creen llocs conjunts de interacció que possibiliten compartir experiències. A través de encontres intergeneracionals como aquest, portat a terme a Simat de la Valldigna, es podrà construir una imatge positiva del fet d’envellir, entenent que la vellesa pot ser saludable, autònoma, activa i amb integració plenaen la societat. L’envelliment ha de veure’s com una etapa de la vida més, en què també és possible el desenvolupament de les capacitats dels homes i les dones, com agents actius de les nostres societats. Amb aquesta idea de fons sorgeix el programa intergeneracional Simat: Generacions Connectades.
És necessari que els joves siguen cada vegada més conscients que, per a avançar en la construcció d’una societat més justa, cal reconéixer els avanços aconseguits per les generacions que els van precedir i valorar convenientment la seua experiència i les seues capacitats actuals. La solidaritat intergeneracional és un marc natural d’encontre, aprenentatge i intercanvi entre les persones que ofereix avantatges per a tots i ajuda a aconseguir una societat més integrada.
En el món actual en què les relacions entre les persones es donen entre aquells que pertanyen al mateix grup d’edat, i més enllà de la relació familiar (relació avi-nét) no ni ha llocs d’encontre, es fa necessari la creació ex professo d’activitats, moments d’acostament entre generacions. Per això, en definir un programa intergeneracional es diu que és una interacció intencionada, continuada en el temps que ofereix un lloc d’encontre per a membres de diferents generacions amb el fi d’obtindre beneficis per a ambdues parts.
Hui en dia, a Espanya, hi ha una gran varietat de programes intergeneracionals. Podem trobar programes intergeneracionals organitzats des d’escoles o instituts col·laborant amb centres de majors o residències, on els majors fan jocs o ensenyen a fer joguets amb materials reciclats… També n’hi ha a biblioteques, on persones majors conten contes mitjançant els quals es poden transmetre valors. Uns altres programes se centren en l’ensenyament de les noves tecnologies i uns altres, en la transmissió, a partir de jocs, d’estils de vida saludables.
Quid pro quo. Donar i rebre. Jo et done i tu em dónes. L’intercanvi d’ajuda, de coneixements, d’aprenentatge, és un component bàsic en tots els programes intergeneracionals. Quan vam plantejar a l’alcalde de Simat de la Valldigna la realització d’aquest programa intergeneracional, Simat: Generacions Connectades, teníem un objectiu clar que guiaria nostre projecte: aconseguir una interacció entre habitants de Simat de la Valldigna amb històries de vida diferents però amb molt que aportar els uns als altres. Fruit d’aquesta relació continuada mitjançant els temps sorgiria de manera inevitable un coneixement mutu que ajudaria a desterrar els estereotips, les idees preconcebudes, entorn a la vellesa…i entorn a la joventut. Gràcies a un programa com aquest, generacions que normalment no tenen contacte entre si, es coneixerien per a acabar sabent que, més enllà de l’edat, les diferències entre les persones no en són tantes. Mitjançant el diàleg entre generacions preteníem donar un pas més en l’establiment d’una societat per a totes les edats.
Aconseguir una societat per a totes les edats implica una anàlisi de la societat des d’una perspectiva més àmplia, i destaca el paper que tenen les relacions entre les diferents generacions que la componen. La solidaritat entre les generacions en tots els àmbits –familiar, comunitari i nacional– és essencial per a la cohesió social.

El programa intergeneracional Simat: Generacions Connectades va unir a dos generacions per a fer un projecte comú: arreplegar les històries de vida de deu persones majors habitants de Simat de la Valldigna i que han quedat plasmades en aquest llibre que el lector té a les mans. A més a més, en tenir la inestimable col·laboració activa dels professors de l’institut de Tavernes de la Valldigna –la generació intermèdia–, hem aconseguit un projecte multigeneracional, la qual cosa ha afegit més valor encara a aquest projecte.
[1] Cotteau, G. i Heckmann, H. (1994). «Amadú Hampaté Bá, Memoria viva de África», en Balta, P. (ed.), Islam. Civilización y sociedades. Madrid: siglo XXI. Pp. 181-191.
[2] Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento. Madrid: Portal Mayores, Informes Portal Mayores, n. 59. Lecciones de Gerontología, VII. Consultado el 20/9/2009 en www.imsersomayores.csic.es/documentos/villar-historias-01.pdf

El llibre del Programa Intergeneracional

El llibre és fruit i resultat d’una obra coral que ha apostat per la intergeneracionalitat, sabent que «era una aposta segura». Aquest llibre és un dels quatre productes derivats del Programa Intergeneracional Simat: Generacions Connectades que va començar el mes de gener de 2009, ja que a més del llibre hem confeccionat un dvd i un blog i hem preparat una exposició.
A mesura que el lector s’endinsa en les pàgines d’aquesta obra va coneixent com ha sigut la vida a Simat de la Valldigna els últims vuitanta anys: la Font Gran, les festes, els bous al carrer… i reconeixent el mode de vida d’aquells que van viure en l’Espanya de la postguerra, i la transició a la democràcia: l’extraperlo, la fam, deixar l’escola per necessitat de treballar...
Les històries de María, Rafael, Rafael, Àngel, Carmen, Rosa, Carmen, Rosa, Vicent, María… són exemples d’infàncies perdudes, de tragèdies, de rancors i odis, però també són històries de superació, fortalesa i resilencia. I molta felicitat.
L’objectiu principal del programa intergeneracional Simat: Generacions Connectades ha sigut acostar els joves i majors de Simat perquè ambdós grups aprenguen i reflexionen sobre el passat, el present i el futur de la comunitat en què viuen. I també és un homenatge als nostres majors.

Com es va fer?
Després d’una primera sessió d’encontre que va servir perquè les duess generacions es conegueren, es van establir grups, formats per dos o tres joves i una persona major. A partir d’eixe moment, cada grup d’estudiants visitava una persona major al llarg d’almenys cinc sessions, i feia diferents entrevistes dirigides a conéixer la seua vida i les seues experiències. Cadascuna de les entrevistes estava centrada en una etapa evolutiva: infància, joventut, maduresa i senectud. Passat i present. El guió de les entrevistes va ser preparat pels joves i orientats per un grup de professors voluntaris que van servir de guies per al projecte.
Les entrevistes van ser transcrites íntegrament i gravades en àudio i en vídeo. Dels textos resultants es va fer una selecció de paràgrafs i anècdotes que, introduïts per comentaris elaborats entre alumnes i professors, ha donat lloc a cada capítol d’aquest llibre. Una vegada elaborada la primera versió de cada text, la persona major entrevistada va fer una lectura al text i va afegir, va modificar o va matisar allò que va considerar interessant. Joves i professors van polir el text per a escriure’n la versió final.
A més de les entrevistes, joves i majors van recollir documents gràfics: fotografies, diaris, revistes, etc. que pogueren servir per a reforçar amb imatges les històries de vida.
Amb tota aquesta informació recollida s’ha fet aquest llibre i el dvd que l’acompanya, on es poden visionar alguns retalls de les entrevistes fetes, però sobretot, es pot observar que és possible unir dues generacions que no són de la mateixa família, en un projecte comú i aconseguir una relació enriquidora per a ambdues. Més enllà de les històries, més enllà de les paraules, resulta molt interessant observar la relació intergeneracional. I és ací, en el prefix inter on aquest projecte arriba al seu potencial més gran.
Els participants en el programa intergeneracional Simat: Generacions Connectades, professors, majors, joves i coordinadores, hem gaudit molt amb la realització del projecte. Desitgem que el lector també en gaudisca, s’emocione i vibre amb les pàgines que a continuació segueixen.

La exposició del Programa Intergeneracional

L' alcalde de Simat de la Valldigna, Eladi Mainar i el Director del Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València, Joan del Alcazar, tenen el gust de convidar-los a la inauguració de l'exposició

SIMAT: GENERACIONS CONNECTADES

Que tindrá lloc el proper dimarts 9 de març a les 19.30 hores en el Mercat Municipal de Simat de la Valldigna.

LA EXPOSICIÓ

La exposició está composada per 16 panells. En 9 d’ells es traça la vida de cadascun dels entrevistats, mentre que en 6 es plantegen temes viscuts per tots: l’escola, la vida en el poble, l’oci, la diversió i la festa, la música, els grans esdeveniments, el treball etc. Aquesta exposició vindrà acompanyada per tres productes més derivats del mateix projecte: el llibre “Simat: generacions connectades. Per què un programa intergeneracional?”, coordinat per la professora Pinazo i editat per Edicions La Xara, obra que recull les històries de les persones entrevistades escrites pels propis alumnes.
El llibre i l’exposició s’acompanyaran d’un DVD amb extractes de les entrevistes i d’aquest blog on es recullen les opinions dels actors implicats.

Altres programes intergeneracionals d'interés

Per a obtindre més informació dels programes intergeneracionales, es recomana: www.imserso.redintergeneracional.es