dijous, 4 de març del 2010
el libre. cap. 7
7. LA HISTÒRIA DE RAFAEL C.
«Jo Rafael Cucarella Salinas,
veí de Simat, vaig nàixer el 19
de febrer de 1933 i, encara que els
meus estudis no han sigut molt extensos
–tant de bo haguera pogut seguir
estudiant–, intentaré narrar-vos
de la millor manera possible, mitjançant
aquesta aventura, i de mà de
aquestes veus joves, la història de
la meua vida. Espere que mitjançant
aquesta narració haja pogut transmetre
tota la meua experiència i saviesa.
»
Aquest habitant del nostre poble, va
començar a anar a l’escola als 6 anys,
encara que durà allí poc de temps;
només fins als 8, ja que amb aquesta
edat el tragueren d’allí per començar
a treballar.
Primer va treballar anant amb les
dones a recollir olives i «al que fora»;
desprès el seu padrastre feia tomacar
i ell anava a femar el solc. Amb
el meu germà, a la nit, quan acabaven
el jornal, anaven a tapar el solc
que ell havia femat. Aquestes foren
les seues tasques habituals fins que
va començar anar a collir a l’horta. Ja
més endavant va anar a treballar de
forner per a Antonio el Moliner i li feia
les rosquilletes i totes eixes coses i la
cuita de les dones. En un moment determinat
s’ho va deixar per a tornar a
l’horta, ja que un jornal valia 20 duros.
Després del parèntesi que per a
tots els joves suposava la mili, i una
vegada finalitzada aquesta, van anar
a buscar-lo per a treballar de nou de
forner, ara al forn de Pitxó «que eixe
era un altre» i allí degué estar al voltant
de sis anys. També aquest treball
se’l deixà per anar-se’n tres mesos a
França, on va estar en un lloc carregant
camions amb sacs de farina de
100 quilos. Com ens diu ell, «allí vaig
patir el dia que més he treballat de
ma vida: vaig treballar 22 hores i solament
en vaig descansar 2; durant
aquest temps vaig ser capaç de carregar
uns 70.000 quilos tot i guanyant
en eixe dia quasi 50 francs, més que
en tot un mes treballant de forner a
Espanya!».
Quan va tornar de França, i com
si la vida volguera donar veracitat al
mite presocràtic de l’etern retorn –la
serp que es mossega la cua– va anar
a parat una altra volta al treball de la
terra fins que, finalment, ja van venir
de la Vall a buscar-lo per anar a treballar
a la panificadora on treballà fins
a jubilar-se. Ara és el secretari de la
llar dels jubilats. Com veiem, l’objectiu
era treballar; en què, on i per a qui, no
era massa important i la gent tampoc
se’n feia massa cabòria, d’això.
Com ja hem dit abans, entre una
faena i una altra, va estar en la mili.
El servei militar sempre va estar una
fita important en la vida de la gran majoria
de joves d’aquells temps.
Sempre hi havia un abans i un després
d’eixa data. Rafael va anar a fer-la
a Bètera, però sols va estar tres mesos,
feia guàrdies i treballava ja que va tenir
la sort de ser «excedent de cupo» i en
eixos temps, els excedents de contingent
–com legalment s’anomenaven–
sol feien tres mesos i només feien
guàrdies. I conta ell que per a assignar
la faena que havia de fer cadascú va
anar un sergent primer i va preguntar
«”Qui vol ser jardiner?” I de seguida jo
d’un bot em vaig avançar als altres i així
em nomenaren jardiner. Calia espavilar-
se!». Al voltant d’aquest tema ens
conta una anècdota: el fet fou que un
dia estava netejant un jardí i va anar
un coronel i no se n’adona que no tenia
barret, i el saluda, i això no es podia
fer, però el sergent rigué i li va dir
que no passava res i per a disculparse
amb ell li regala un paquet de tabac
Bisonte i li digué «Hala per a tu!».
De la seua infantesa ens explica
que un dels primers records va ser als
12 anys quan, com molts altres, es va
fer músic i anava al mestre Amorós
que llavors estava allí de mestre. Ell
tocava el saxo tenor i amb la banda
d’aquest va estar fins que se’n va anar
a la mili. Però un bon dia es va desfer
l’escola de música i els feren dur els
instruments a l’ajuntament i, malauradament,
a la música ja no va tornar.
I de menut? «Doncs la marxa de
tots el xiquets però, a diferència d’ara,
sense diners.
Quan érem menuts jugàvem a pique
que és el pic i pala, que en diuen
ara a Benifairó, jugàvem a les boletes,
jugàvem als cartons, que eren
les imatges que duien les caixes de
mistos, les quals retallàvem i eren cromos,
que diríeu ara vosaltres. També
jugàvem al canut que es jugava amb
un canut de canya i unes telles de ferro.
Posaven diners a sobre el canut
i el canut parat; i aleshores tiràvem
la tella i intentàvem pegar al canut, i
els diners que més propet queien de
la tella els guanyaves; és un joc molt
paregut al que ara seria la petanca.»
Quan era menudet recorda que li regalaren
una rajoleta i també un barret
de soldat, que se’n recorda que una
volta jugava amb un muntó de terra i
la rajoleta feia de burret i el barret de
saria que es allò que els fiquen als cavalls
i als bous per a carregar-los. «Ja
ho veieu: abans m’entretenia amb no
res i amb molt poc ens conformàvem. I
el primer regal foren quatre caramels.»
Què havia de fer els caps de setmana,
si com diu Rafael, «no tenia ni
un duro»? Més majorets ja anaven a
ballar, però de menut els caps de setmana
quedava amb els amics i anaven
pertot arreu a jugar. Ara bé, abans
no tenien caps de setmana ja que, així
que hi havia una mica de faena, calia
anar a treballar.
Sovint anaven a l’estació a berenar
la mona i allí anaven dos: un que
tocava l’acordió i l’altre el saxo alt, i
ballaven.
«Algunes vegades també anàvem
a les Foies i al Pla de Corrals i a la
Fontarda que s’està fresquet.»
Quan li preguntem com anaven vestits
ens explica que caminàvem amb
espardenyetes d’espart o de goma –
però d’eixes de goma dura, com si
foren de roda de camió que això els
feia pols el peu i ple de bambolles–,
o també d’eixes de careta i talonera. I
d’aquesta manera anaven a la muntanya
i tot, ja que no hi havia res més.
«A més, amb sacs de tela tallàvem un
tros, ens enrotllàvem els peus i ja teníem
calcetins. I després teníem uns
pantalons normals, de pana de soldat,
que els compràvem al muntó, que
en deien; i les camises per a tots els
dies eren molt fluixetes i de molt mala
qualitat, ja que les bones se les podien
pagar pocs. Per al diumenge es
reservava una muda però poca cosa,
no com ara que tenim l’armari ple.»
La comunió, com molts altres xiquets
i xiquetes, sí que la va prendre,
però als 11 anys! «I anàvem a exami-
nar-nos i tot per a prendre la comunió
i féiem examen de doctrina.»
Un altre tema que també va deixar
empremta en la memòria dels nostres
majors fou la llibreta de racionament –
la cartilla de racionamiento, que es deia
aleshores–. Quan li preguntem sobre
aquest assumpte, respon «Clar, clar.
Vaja si les he gastades, i passar fam,
més que un lladre». Segons Rafael, les
cartilles funcionaven de la següent manera:
«tu anaves amb la cartilla al forn
i et donaven un poc de farina, i cada
15 dies podies traure aliment amb la
cartilla. Donaven principalment farina,
sucre i arròs per a 15 dies. Una vegada,
diu, el rector va dur llet en pols i repartia
llet en pols a cada família. Per
a la resta l’estraperlo, ja que hi havia
gent que anava amb un sac de tabac i
en tornava amb arròs, dacsa, llegums,
verdures, carn (poques voltes). Després
ja es va normalitzar l’assumpte,
ja que els forns ja feien pa i ja, doncs
com ara». I és que foren temps molt
durs. Difícilment ens podem fer una
idea de tot el que hagueren de passar.
Si no era prou el que acaba de contar,
les següents paraules de Rafael acaben
de posar la pedra de toc de tot
aquell terrabastall que va suposar la
Guerra Civil. El cas és que, en parlar
de la seua família, i amb un acte de total
confiança que agraïm, Rafael ens
conta que a son pare li deien Jaime i
a sa mare Amparo, i que a son pare el
mataren després de la guerra, quan
ell tenia sols sis anys. Aleshores, al
cap d’un temps, sa mare es va tornar
a casar. La fam aguditzava l’enginy. Ell
mateix ens fa cinc cèntims amb un fet
anecdòtic. I així ens conta que «un dia,
quan jo era músic, i jo era jovenet, tocava
el clarinet i duia l’estoig. I va donar
la casualitat que prop de mi hi havia
una garba de cacau que era tot un
cupó per a enviar-lo a Alemanya i què
vaig fer? Vaig agafar i vaig fer un foradet
amb el dit perquè els sacs eren de
tela i anava agafant-ne i ficant-los dins
l’estoig i vaig tornar a casa amb el clarinet
en la ma i l’estoig ple de cacauets».
Per allà on passaven, com dirien en
aquells moments, «no deixaven estaca
en paret». I així, una volta també,
per pasqua granada, a les Foies, prop
del Sirer, van anar a menjar cireres i
quan aplegaren a les Foies veieren
un cirerer i les cireres totes roges i,
sense pensar-s’ho dues vegades, se’n
pujaren dalt i començaren a menjar
cireres. El fet era que resultava que
eren d’un que li deien Jeremietes i els
pillaren i començaren a perseguir-lo.
Ells van baixar per un lloc que es diu
la Pedra Rocá que encara es veu hui
en dia. És un tros de cingle gitat pel
costat on hi havia un lloc que es dia el
passet per on baixaves davall del cingle.
«Però ens van conéixer i ens van
denunciar cara el mestre de música. I
d’aquesta manera, dilluns, quan anem
a classe el mestre diu: “bo, qui va anar
a menjar cireres a les Foies ahir?” I
ens alcem tres dels que havíem
anat
i en eixe moment, quan ja esperàvem
el càstig, ens solta: “un bon berenar
és el que us haurien d’haver donat,
així com us van acaçar”».
Canvia de tema. «Érem amics tots.
La nostra colla era mixta però a l’escola
sempre anàvem separats xics i
xiques i els mestres dels xics eren
homes i el de les xiques dones. No
volien que ens ajuntarem».
El que més recorda dels amics són
dos viatges, un a Castelló i un altre a
Benidorm. Del segon, ens conta una
grandíssima anècdota, la qual dona
a entendre que aquest viatge va ser
pensat i fet. Anaren en moto fins allí
i com que no tenien molts diners es
quedaren en un descampat al costat
d’un riuet, a dormir. Però durant tota
la nit el nostre viatger va haver de suportar
les picades dels mosquits.
Al cap de prou de temps, es casa
amb una de les seues amigues de la
infantesa.
No tingueren descendència. De viatge
de noces anaren a València. Calia
buscar casa «encara que –com ens explica–
la casa no era res de l’altre món,
mentre en tingueres una sobrava». Tenia
una casa amb corral, però animals
no. «Bé, alguns conills vam tindre una
volta però dels altres, cap; no teníem
ases, ni vaques, ni bous, encara que
sí que hi havia gent que en tenia». Les
habitacions estaven dalt i la cuina i el
saló estaven baix, no era una casa molt
gran “però ens apanyàvem”. Fins i tot
el llit era de fulles de la dacsa, de la
panotxa, després de borra.Només
al
final va ser de llana. I a la mili els llits
eren igual. Eren de palla amb tres taulons
de fusta davall els quals aguantaven
el somier”.
En consonància amb la casa igualment
ens explica que el poble era molt
diferent. La part de baix del poble no
estava, la Pista devia ser el primer
que es va fer. Així abans, del poble
només existia el que hi ha del carrer
Major cap amunt, tota la resta s’ha fet
de nou. Prop del monestir hi havia algunes
cases però, el que més hi havia
eren magatzems. «I l’escola jo he
sentit dir que abans estava al cementeri.
I la part del musical i els jubilats,
tot això eren tarongers; i on està la
Guàrdia Civil estava on està ara però
abans era tot un descampat i no tenia
cases al voltant.»
Li preguntem pel monestir. I ell ens
explica: «que jo recorde, és que anaven
a fer guano allí dins de l’església
i anaven a fer alls i melons dins l’església
que feia de magatzem i taronges
i de tot feien allí i que el convent
era privat i jo fins després de la mili no
havia vist el convent per dins.»
Rafael ens continua descrivint el Simat
d’aquells moments. Gràcies a les
seues paraules albirem un món ja totalment
desaparegut. Un món en què
l’aigua –la del riu, la de les séquies, la
de les basses, la de les fonts– era omnipresent.
«A Simat podríem dir que
els arbres més extensos i coneguts
eren els xops de la Vaca que encara
estan. Abans, on ara estan els xops,
és per on passava el riu, i els xops estaven
dins de la Vaca. També hi havia
un enorme eucaliptus prop del riu prop
d’on està el pontet que sols és per a
vianants. Quan ens avorríem, anàvem
tots els amics a nadar a la Vinya, on
hi havia una piscina, també quan vas
cap a la Fontarda n’hi havia una altra,
i anant pel Raconet n’hi ha un motor
i també nadàvem en la bassa d’allí,
darrere de l’ermita de santa Anna. I al
riu també nadàvem en un clot on els
homes no arribaven a tocar terra, ja
que era molt fondo. També hi ha un
lloc on també he nadat i que es deia
l’Hortet de l’Assut, ja que per allí passava
la séquia de Benifairó; o també
al Clot de la Font, on anàvem el Dia
de la Sang, a la Font del Sirer, a la
Font Roja i als brolls.
«A tots eixos llocs anàvem a peu.
Nosaltres anàvem a peu a ballar al Pla
de Corrals. Ballàvem i ens en tornàvem
a Simat a dormir. I també, si calia anava
a ballar fins a la Barraca. Després
ja feren la Pista ací i feien cine i ball.
Parlant de pujar al Pla de Corrals,
diré que la carretera més transitada
a Simat era la del Mig l’Horta, ja que
aplegava fins a Tavernes i això era el
camí gran de carro. Jo he anat a treballar
allí per fer el camí de terra per
als burros, ja que al principi no aplegava
fins a la Vall, sols arribava fins a
Benifairó. Però també per a moure’s
utilitzàvem la bicicleta. No teníem res
més, però per anar al cine i tot això
a peu. Però, a més a més hi havia
gent que tenia un carro i un burro.
Però això ho gastaven més que res
per anar al margalló.»
Abans a Simat, per fi –ens conta
Rafael– hi havia moltes coses: el casino
que estava a la plaça (un d’ells
perquè n’hi havia 3, 4 o 5 bars; i els
cines, 2 per a ser exactes.
També hi havia un camp de futbol,
darrere del convent, al bell mig d’un
bancal de garrofers. Quatre pals i feia
de porteria i el baló era de pell i pesava
50 voltes més que ara. Allí jugava
Rafael amb el seus amics moltes ve-
gades. Unes altres vegades s’ajuntava
per festes de Simat.
«Ens ajuntàvem els amics i recorde
que es feia una fira; més fira de la que
es fa ara. Hi havia voltes que anava
des de la farmàcia fins a ca La Merina.
Tot ple de tendetes d’eixes però
no hi havia diners i si volies una cosa
moltes voltes els pares no te la podien
ni comprar, no com ara, que sempre
els xiquets es firen alguna cosa. Pel
que fa als bous, he de dir que jo no
vaig conéixer els bous fins ja majoret,
devia tindre 24 anys més o menys».
Com no, quan tocaven les festes
de Benifairó ningú hi fallava. També
a Pasqua, feien dinarets i els rams
se’ls feien ells mateixos i anaven a celebrar-
ho a les Foies o al Pla. I totes
les altres festes s’ajuntaven la quadrilleta
i una paelleta o un soparet sempre
queia.
Es tracta d’una vida que, com
veiem,contribuiex
a perfilar un paisatge
humà que es va dibuixant mitjançant
les vides de tots i totes els/les
nostres majors. Una vida que se solapa
amb la dels altres, però que també
presenta les seues originalitats. Una
vida, que si bé s’engrana amb la dels
altres tot i conformant un món comú,
s’individualitza i adquereix el seu valor
en funció de les experiències exclusives
de Rafael.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada