el llibre. cap. 8

8. LA HISTÒRIA DE CARMEN G.
–Ja estic a casa!
Marta deixà la motxilla en l’habitació
i mentre es llevava les esportives,
pensava en la interessant xarrada d’eixe
matí.
–Com ha anat, filla? –preguntà la
mare traent el cap per la porta de la
cuina.
–Hola, mare! Ha sigut genial! Hem
parlat d’un muntó de coses! Ens ha con-
tat moltes anècdotes, i a més, ens ha cantat
unes quantes cançons!
La mare somrigué mentre es rentava
les mans al davantal i eixia de la cuina.
–No em digues! Quin luxe, doncs! Veritat
que la mare tenia raó quan et deia
que les seues cançons eren molt boniques
i mai passaven de moda?
–Sí, sí! És cert! Tu la coneixes, no?
–Sí, quan érem joves la vaig entrevistar
una vegada.
–De veritat? No m’ho puc creure! Això
no m’ho havies dit mai! Conta–m’ho tot
fil per randa!
La mare rigué divertida i s’assegué al
sofà amb la jove.
–Què vols que et conte, nena? –Marta
no s’ho pensà dos segons.
–Tot! Parla’m d’ella, mamà! Des del
principi!
L’emoció palpable de la jove atrapava
l’altra, que sentia a poc a poc com retrocedia
fins als seus anys de joventut.
–D’acord, Marteta. El dinar ja està
fet, així que mentre esperem al pare
t’ho contaré. Tot començà un matí d’hivern,
a Barcelona, la ciutat de l’art...
* * *
El sol brillava suaument, coberta
la seua llum per una capa de boira
matinera. Els carrers començaven a
despertar i fins a ella arribava l’aroma
del café acabat de fer i de les torrades
amb melmelada. Al seu voltant,
els estudiants seien tranquil·lament a
la gespa, llegien un llibre o simplement
es relaxaven. Ella es dirigí a l’interior
de l’edifici, necessitava uns llibres de
la biblioteca.
En acabar l’última classe del matí,
anà cap a l’auditori. No tenia classe
fins la vesprada, ja que havien suspés
les classes per l’esdeveniment. No podia
evitar sentir curiositat i expectació.
Com seria? Havia sentit parlar d’ells,
és clar, però mai havia vist una actuació
seua.
Quan mitja hora després s’omplí
l’auditori i s’apagaren els llums, els
estudiants estaven ja realment emocionats.
Aleshores, aparegueren damunt
l’escenari dos xics i una xica.
Un d’ells avançà amb un micròfon a
la mà i començà a parlar.
–Hola a tothom. Suposo que alguns
ja em coneixereu o haureu sentit
parlar de mi. Per als que no, em
dic Josep Maria Espinàs, i juntament
amb Remei Margarit i Francesc Pi de
la Serra –anomenà mentre assenyalava
els seus companys– i cinc més
formem Els Setze Jutges1, un grup
de cantants en català. El nom prové
d’aquell embarbussament que tots coneixem
i que nosaltres hem pres com
una mena de reivindicació per la nostra
llengua, ja que sols els que parlem
català podem pronunciar-lo correctament
–i com a demostració, recità el
conegut embarbussament amb rapidesa–.
Heu vist? Tan fàcil com fer
pantans avui –una riallada general recorregué
l’auditori–. Els Setze Jutges
som un grup obert; així que si algú té
bona veu, sap tocar la guitarra i composa
cançons en català, serà molt
ben rebut entre nosaltres. Si us interessa,
acosteu-vos després i us donarem
l’adreça on us heu de dirigir.
Bé, doncs, després d’aquesta petita
introducció, comencem!
* * *
Quan acabà l’actuació dels tres
cantants, Mari Carmen es trobava
embargada per l’emoció. Havia sigut
magnífic! La resta d’assistents també
havien quedat meravellats i ho comentaven
entusiasmats.
S’apropà tímidament als cantants,
que xarraven amb una de les organitzadores
al costat de l’escenari.
–Hola! –saludà–. Em dic Mari Carmen
Girau. M’ha agradat molt la vostra
actuació i això que feu, i he estat
pensant que tal vegada podria unir-me
a vosaltres. S’ha de fer alguna cosa
especial?
Remei somrigué i li respongué:
–Realment, no. Som un grup obert;
així que l’única cosa que demanem
és, com hem dit, que cadascú escrigui
les seves pròpies cançons i, és clar,
que siguin en català. No hi ha cap tipus
de censura i pots parlar del que
sigui, però cada membre és responsable
del que diu. Mira, si et decideixes
a unir-te a nosaltres –conclogué
mentre treia un tros de paper i un bolígraf
i anotava una adreça– passa’t
per aquí algun dissabte de matí i ja
veurem què hi fas, d’acord?
Mari Carmen assentí complaguda i
agafà el que l’altra li estenia.
–D’acord, moltíssimes gràcies.
–A tu, i no dubtis a venir si t’abe-
lleix. –Ella assentí, s’acomiadà amb la
mà i se n’anà pensarosa.
* * *
Havien passat tres dies des d’aquella
vesprada tan decisiva en la vida
de Mari Carmen, i després de pensar-
s’ho molt, havia pres una decisió
important .
Es dirigí resolta cap al lloc que li
havien escrit. No sabia què hi trobaria,
però estava realment emocionada.
Quan tocà a la porta, les mans li
tremolaven i un somriure involuntari li
recorria el rostre. Obrí un desconegut
que se la quedà mirant amb el dubte
als ulls.
–Hola, què hi volies alguna cosa?
Ella assentí i li explicà el motiu de
la seua visita.
–Ah, ja! Ja m’ho han comentat.
Sóc Lluís Serrahima, el marit de Remei
Margarit. Passa, passa al saló –
la dirigí fins a una habitació ampla i
lluminosa.
Allí hi havia alguns membres dels
Setze Jutges reunits al voltant d’una
taula, amb uns quants papers a sobre.
Quan la veié entrar, Remei s’alçà
i la presentà.
–Ei, ateneu tots, aquesta és la Mari
Carme. Us hem parlat d’ella, i pel que
sembla, s’ha decidit a venir. Mari Carme,
abans de res, t’hem de demanar
que ens cantis alguna cançó.
Ella, una mica nerviosa començà a
cantar una famosa ranxera que coneixia
de menuda. Els jutges es miraren
entre si, i quan acabà, Francesc Pi de
la Serra parlà:
–Ha estat molt bé, Maria del Carme;
però no ens serveix, ja que nosaltres
cantem en català. Tu ets de
València, oi que sí? Que no coneixes
cap cançó en valencià?
Es mossegà el llavi. A casa no era
habitual escoltar música valenciana i
ara mateix no podia recordar-ne cap
en la seua llengua. De sobte li vingué
a la memòria la cançó de bressol que
sa tia de Simat li havia ensenyat de
menuda, i començà a cantar. La seua
veu dolça inundà la sala a poc a poc,
i quan acabà la interpretació, Remei
somreia satisfeta.
–Molt bé, molt bé! No se’t dóna
gens malament, però has de tenir en
compte que una no n’és prou, i que
has de compondre les teves pròpies
cançons. Aleshores, podries dur-nos
alguna més que hagis compost tu? –
Mari Carmen assentí.
–D’acord. Intentaré dur-vos-en d’ací
a una o dues setmanes.
Els presents assentiren i la convidaren
a un café mentre li parlaven
dels pròxims projectes dels Setze.
* * *
El dissabte següent, Mari Carmen
es presentà al mateix lloc amb tres
cançons més d’autoria pròpia. S’havia
passat la setmana tancada al pis
escrivint i escrivint música, i ara per fi
veuria si el seu esforç havia valgut la
pena. Estava quasi tan nerviosa com
la primera vegada, però també anava
més segura. Quan començà a cantar,
la seua serenitat i determinació es
transmeteren en cada nota.
–Perfecte. Així ja hi ha suficient –digueren–.
Mira, d’aquí a dos dies tenim
una actuació a Rubí. Què et sembla
si véns i et presentem oficialment com
el nostre nou membre? –Ella assentí,
il·lusionada.
* * *
Estaven a la plaça del poble i un
munt de joves i no tan joves s’havien
reunit per gaudir de l’espectacle. Mari
Carmen estava nerviosa, molt nerviosa.
Era la primera vegada que cantava
davant de tanta gent i no podia evitar
pensar què passaria si no li eixia
la veu. Però els seus altres dos companys
–sempre actuaven de tres en
tres– l’animaren i la calmaren.
–Si et quedes en blanc, estem nosaltres
aquí, no et preocupis –li deien
mentre li pegaven palmadetes a l’espatla.
Ella assentia no del tot convençuda
però sí un poc més tranquil·la.
L’hora de començar ja estava pròxima
i, amb la guitarra fortament subjecta
i la resolució que la caracteritzaven,
entrà de la mà dels seus companys a
l’inici d’una època que, tot i no ser-ne
conscients, formaria part de la història
col·lectiva de tot un poble.
Aquella nit, el concert dels Setze
Jutges a Rubí, el primer de Mari Carmen
com a membre oficial del grup,
fou un èxit rotund.
* * *
Des d’aquell primer concert, no havia
parat de viatjar d’un poble a l’altre,
de fer música i de compartir moments
inoblidables amb la resta dels jutges.
Hi havia dies més intensos que altres,
o més fructífers que altres, i aquell va
ser un d’ells. A Poble Nou feia setmanes
que esperaven l’esdeveniment: Els
Setze Jutges i Raimon junts al mateix
escenari! Allò seria una ocasió memorable.
Mari Carmen observava emocionada
el seu voltant. Feia ja sis mesos
que s’havia unit als jutges i no se’n penedia
per a res, més bé al contrari. Eixí
a l’escenari amb un somriure als llavis
i amb l’adrenalina corrent-li per les venes.
Li encantaven eixos moments!
Cantaren i cantaren durant vora
tres hores, i quan finalment acabaren,
estaven baldats, però feliços. Mentre
prenien un refresc, Josep Maria Espinàs
s’apropà a Mari Carmen.
–Maria del Carme, mira, que està
aquí el nostre Enric Gispert. No sé si
el coneixes –ella negà amb el cap–
bé, doncs vol proposar-te una cosa.
Enric, vine cap aquí! –cridà. Aquell
s’apropà somrient.
–Hola Maria del Carme, crec que
no ens coneixem. Sóc Enric Gispert,
l’assessor musical d’EDICSA. Mira, ja
feia temps que em rondava una idea
pel cap i avui, en veure la calorosa
benvinguda dels espectadors, i perquè
ja dus sis mesos amb nosaltres, m’he
decidit a proposar-te-la –ella assentí,
expectant.– Com saps, molts del teus
companys tenen ja al mercat un o més
LP, i crec que ja ha arribat l’hora que
tu també en tinguis. Seria senzill, amb
poques cançons, però crec que per
començar està bé. Què et sembla?
La jove se’l mirà bocabada. De veritat
li estava dient el que creia? Era
fantàstic! Un somriure feliç es formà
als seus llavis.
–És fantàstic! No m’ho puc creure!
No m’ho havia plantejat mai, però...
és clar que m’agradaria!
Josep Maria rigué divertit seguit
d’Enric. Mari Carmen n’estava eufòrica,
havia sigut una nit redona!
* * *
–No pot ser! Què farem ara? No
m’ho puc creure!
Els tres membres que aquella vesprada
havien acudit a aquell xicotet poble
no sabien què fer. Mari Carmen observava
pensarosa les divagacions dels
companys. Ja feia un any que s’havia
unit als Setze Jutges i cada vegada li
agradava més. S’ho passaven genial
anant de poble en poble, la gent cada vegada
els coneixia més i cantaven les seues
cançons amb entusiasme. Però de
la mateixa manera que anaven agafant
notorietat entre el poble, també ho feien
entre els censors, i aquell dia els havien
prohibit cantar quasi tot el repertori. Tan
sols els deixaren cantar tres cançons
–una per cada u dels que hi havien
anat– i el concert se suposava que anava
a durar dues hores! Què podien fer?
–No ens queda més remei que suspendre’l
–digué un d’ells, abatut.
–I si ho intentem? Encara que siguin
tres cançons, almenys podem
cantar–les.
Mari Carmen assentí secundant el
company.
–Jo opine igual. Expliquem al públic
el que passa, i després, si els pareix
bé, cantem més que siguen tres
cançons.
L’altre se’ls mirà pensatiu.
–D’acord.
Quan pujaren a l’escenari, la gent
començà a aplaudir i victorejar-los
amb entusiasme. Ells sospiraren amb
resignació i s’acostaren als micròfons.
–Hola, molt bona tarda a tots. Som
Delfí Abella, Enric Barbat i Maria del
Carme Girau, tres membres dels Setze
Jutges. Estem molt contents de ser
aquí aquesta nit, –el públic cridà com
a resposta– però us hem d’informar
d’una notícia d’última hora. Com ja
sabeu, últimament hem anat prenent
molta rellevància i, inevitablement,
hem captat l’atenció dels censors. I
és clar, passa el que havia de passar,
que ens han censurat la major part del
repertori. Tan sols ens deixen cantar
tres cançons, una per cada un de nosaltres.
I doncs, tenint en compte que
el concert estava programat per a durar
dues hores, açò ens deixa una i
mitja per davant. Havíem pensat de
suspendre’l, però després hem resolt
que seria una falta de respecte envers
vosaltres, així que us demanen la vostra
opinió –els crits de protesta començaren
a estendre’s per tota la plaça–.
–Un moment, si us plau! –parlà ara
Delfí–. Tenim dues opcions: o suspendre
el concert, o cantar aquestes tres
cançons i quan acabem, anar-nos-en.
Nosaltres creiem que aquesta és la
millor, oi que us sembla bé? –el públic
aplaudí com a resposta–. D’acord,
doncs, comencem!
Mari Carmen recordaria eixa nit tota
la seua vida. Quan acabaren de cantar
les cançons i baixaren de l’escenari,
tots els assistents començaren a
cridar «seguiu, seguiu, seguiu!», així
que no tingueren un altre remei que
tornar a dalt.
–Bé... voleu que continuem? Sols
podem cantar aquestes tres cançons,
però... –els crits augmentaren d’intensitat–
d’acord doncs, seguim!
Una vegada i una altra sonà el
Bon Amic, la cançó de Mari Carmen,
o les altres dues cançons del seus
companys, i com més repetien, més
gent acudia encuriosida a la plaça, i
més palmes i victorejos se sentien. A
poc a poc l’entusiasme fou tal que ja
ni se sentia la veu dels cantants, ja
que la seua veu i la del públic eren
ara una sola.
Quan acabaren l’actuació, després
de quasi quatre hores de concert, tenien
els músculs engarrotats i la gola
seca; però els tres coincidien en una
cosa: havia valgut la pena.
* * *
– I anècdotes d’aquestes, bonica, n’hi
ha un muntó –explicà la mare a Marta,
que escoltava fascinada– com aquella vegada
que cantaren al Palau de la Música
i...
–Al Palau de la Música de Barcelona?
–preguntà ella, sorpresa. La mare assentí.
–Sí, eixe mateix. Doncs cantaren allí,
fou increïble. I fou també un impacte,
clar. Imagina-t’ho: uns desconeguts cantant
al Palau de la Música, reservat exclusivament
als més grans mestres. Per
descomptat, eixiren en tots als periòdics
i dóna la casualitat que la foto de la portada
era una instantània de Mari Carmen
tocant la guitarra. Aquesta foto, publi-
cada al diari ABC, va ser vista pels seus
oncles de Madrid i a Nadal, quan anaren
al poble, l’ensenyaren a la família. No et
pots imaginar com estava d’enfurismat
el seu pare! Per sort, però, ella aconseguí
convéncer-lo que era impossible que
ella, estudiant de farmàcia i una simple
aficionada a la música, haguera cantat al
Palau. Clar, donat compte, Marteta, que
en aquella època aquestes coses estaven
molt mal vistes i a més eren perilloses.
Així que si son pare sospitava el que estava
fent la seua filla, la faria tornar a casa
immediatament.
–I què va fer? –preguntà la jove, cada
vegada més i més encuriosida.
–Bé, com va poder, el convencé que
era una bogeria, que la de la foto devia
ser una que se li assemblava, que ella no
podia ser. Finalment, encara que un poc
reticent, son pare acceptà l’explicació i no
parlà més del tema. Però aleshores, quan
es quedaren soles, la mare se la mirà i,
amb un poc de sorna, li amollà: «Tu no
seràs la de la foto, però el vestidet que duu
eixa, sí que l’he cosit jo»! –Marta rigué.
–No em digues! De veritat?
–Sí, sí –respongué amb un somriure–
completament cert!
–És increïble! La vida de Mari Carmen
és interessantíssima, eh?
–Moltíssim! –contestà la mare mentre
s’alçava del sofà i es dirigia a la cuina seguida
de la filla.
–I quan li feres tu l’entrevista? –preguntà
Marta alhora que començava a agafar
els coberts per a parar la taula.
–Li la vaig fer quan tragué el tercer
LP. No em preguntes l’any, saps que sóc
nefasta per a eixes coses. Va ser un treball
molt important, ja que les cançons,
totes tradicionals valencianes, li les va
triar Joan Fuster.
–Vaja! Joan Fuster li escollí les cançons?
Impressionant!
–Sí que ho és –corroborà la mare mentre
tastava l’arròs–. Mmm! Està boníssim!
–Ei! –exclamà la filla–. Mari Carmen
Girau ha sigut una persona molt important
, no?
La mare assentí convençuda.
–Sí, filla, ella i tots els membres dels
Setze Jutges que tingueren la valentia de
reivindicar el seu idioma, en un moment
en què se’ns prohibia el dret a expressarnos
en la llengua pròpia. Aquest grup,
que es gestà a partir del manifest de LluísSerrahima,
Ens calen cançons d’ara, contribuí
a la dignificació d’una llengua llargament
arraconada. El Parlament de Catalunya
així els ho reconegué públicament
quan l’any 2007 atorgà a cadascun dels
membres dels Setze Jutges la seua màxima
distinció: la Medalla d’Honor.
– I, mare, si fou tan important, com és
que ara Mari Carmen ja no canta?
– Això no és del tot exacte –puntualitzà
la mare–. Ella deixà el grup quan acabà
els estudis de Farmàcia i, per qüestions
familiars, abandonà Barcelona. Més tard
es llicencià en Dret, la carrera que sempre
havia volgut estudiar. Durant anys
es dedicà a criar les seues filles i compaginar
les responsabilitats familiars amb
treballs relacionats amb els estudis que
havia fet. Finalment, ha tornat a Simat
on continua en certa manera vinculada
a la cançó, ja que forma part de la coral
del poble. A més, col·labora amb escoles,
instituts... participant en actes, com el
que tu has presenciat, on canta les seues
composicions. Bé, nineta...
–Mare! No em digues això! Que ja no
tinc cinc anys! –aquella rigué divertida.
–Bé, bé, d’acord. La qüestió és que,
mentre nosaltres recordem la seua història,
podem sentir-nos satisfets de saber
que ací a Simat va nàixer i viu una persona
que lluità per la cultura i la llengua
del seu poble amb l’única arma que
tenia al seu abast: la força de la seu veu
«jove, fresca i absolutament espontània»,
com digué Joan Fuster en la presentació
del tercer disc de Mari Carmen, veritat?
Marta assentí, convençuda.
–Veritat!
* * *
I així, la meravellosa veu de Mari
Carmen Girau, simatera de naixement,
seguirà sonant a les oïdes de
tots aquells que sabem valorar «...la
clara llibertat d’una dona de poble que
canta com vol unes cançons que són
seues per herència i per instint. Què
més podríem esperar, ara com ara...»2


Notas:
1. Els Setze Jutges va ser un grup de
cantants en llengua catalana fundat el 1961
per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i
Josep Maria Espinàs. La seva missió era
impulsar el moviment de la Nova Cançó i
normalitzar l’ús del català en el món de la
música moderna. Els seus membres foren
Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs,
Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric
Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina
Motta, Maria del Carme Girau, Martí
Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon
Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del
Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.
Els Setze Jutges es van començar a dissoldre
a la fi de la dictadura i amb la progressiva
professionalització d’alguns dels seus
membres. El 13 d’abril de 2007, el grup de
cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla
d’Honor, en la categoria d’or, del Parlament
de Catalunya. Tanmateix el guardó
els arribà quan dos dels setze integrants ja
havien faltat: Miquel Porter, el 2004, i Delfí
Abella el febrer de 2007.
2. Fragment del discurs de Joan Fuster
durant la presentació del disc Cançons Tradicionals
Valencianes, de Mari Carmen Girau
l’any 1966.