el llibre. cap 9

9. LA HISTORIA DE ROSA C.
Aquesta és la història de Rosa Català,
una persona amb caràcter,
amb sentit de l’humor, una dona dedicada
completament a la seua família
i sempre disposada a ajudar als qui
ho necessiten.
Una simatera de naixement que
juntament amb els seus germans i
els seus pares constituïen una família
nombrosa de sis membres. Un dels
germans va faltar a causa d’una pulmonia.
Abans la mortalitat per aquesta
malaltia era més habitual, atés que
no hi havia els avanços mèdics que
coneixem hui en dia.
La nostra protagonista ha passat
per algunes de les èpoques més dures
de la nostra història: la Guerra Civil,
la postguerra i el franquisme. «En
la guerra van manar uns i mataren als
altres i després de la guerra manaren
uns altres que també mataren.»
La seua infància l’ha passada igual
que la majoria dels nens, anant a l’escola
on les classes no eren mixtes, els
xiquets per una banda i les xiquetes
per l’altra. Cada dia resaven junts a
la Mare de Déu. Les explicacions es
feien en castellà. Recorda amb afecte
la seua mestra Donya Consuelo,
que jugava amb elles i els ensenyava
moltes coses interessants: gramàtica,
geografia, història, matemàtiques…
Les classes es feien de dilluns a dissabte
però el dijous de vesprada no
anaven, i el dissabte anaven tot el dia
a fer dibuix.
–Donya Rosa, ens podría contar
alguna anècdota de la seua infancia?
–“Uiii… i va començar a riure. Ara
vaig a contar-vos el que em va passar
a la vinya de la meua amiga Paquita.
Anàrem a nadar a la bassa de
Paquita, però aquesta tenia por. Plorava
i no volia entrar. Jo, que era més
valenteta que ninguna, li vaig dir a la
mare de Paquita: lliga’m a mi amb la
corda i entraré jo. Em va lligar amb la
corda i em va tirar dins la bassa. En
tocar terra, em vaig esglaiar i em vaig
agafar de la corda per eixir. De la por
que tenia li vaig arrancar el davantal
que s’havia acabat de fer la mare de
Paquita. Des d’aquell moment no he
tornat a nadar mai més, ni a la platja
ni res”.
Quan no anava a l’escola ni estava
ajudant a la seua família en les
feines de casa, eixia amb les seues
amigues Rosita, Paquita i Rosita i la
nostra entrevistada Rosa. Els diumenges
les amigues es mudaven per anar
a missa i després anaven a passejar
a la carretera de Barx, a la carretera
de l’estació o al carrer Major, cosa
que els agradava moltíssim. Com que
no s’estilaven els pantalons portaven
vestits i davall del brial «anàvem més
mudades que ara i no teníem tants
diners com ara. Ara aneu tots d’esport.
Sols us mudeu amb vestit quan
és una boda».
Els dies de festa també anaven a
la Pista Mahiques, que en principi era
una pista de patinatge i després es va
convertir en una pista de ball. A més,
jugaven al carrer amb cartons, a la
corda, a la pilota, a boletes... Al carrer
els xiquets i les xiquetes jugaven junts,
es trencava la separació de l’escola i
compartien jocs, joguines i els millors
moments de la seua infantesa.
Algunes vegades, a l’ estiu, eixien a
la porta de casa i després vetlaven al
carrer. Durant les vesprades xarraven
de les seues coses, brodaven, escampaven
cacau... A la nit també hi havia
dies que sopaven al carrer.
–Recorda algun canvi significatiu
de la joventut d’abans a la de hui en
dia? Forma de vestir, jocs, eixir...
–“Sabeu el que us he de dir? Que
abans no anàvem tan despullades
com vosaltres aneu ara. Ni pensar-ho!
Sempre anàvem vestides amb bata.
Els pantalons no s’estilaven. Jo pense
que per a posar-te pantalons has de
ser ben templada i no te’ls pots posar
sigues com sigues, si no compleixes
certs requisits...”.
Donya Rosa va anar a l’escola fins
als 14 anys. A partir d’aquesta edat va
començar a treballar brodant a màquina
en casa i després va anar a la fàbrica
d’Elena com a bobinadora. Els
quatre primers anys de treball no va
cotitzar a la Seguretat Social, però finalment
cotitzà setze anys. Després
va treballar en un magatzem de cítrics
fins a la seua jubilació.
Anava tots els dies a treballar. El
seu pitjor record de la faena va ser
quan la fàbrica d’Elena va començar a
anar malament i s’iniciaren mobilitzacions
laborals. «A mi no m’agradaven
les vagues. Això era perdre el temps,
perquè no cobraves i et quedaves a
casa. Jo mai anava a manifestar-me
contra l’empresa.»
–Què pensa vosté de la igualtat entre
homes i dones en el treball?
–“No m’agrada que les dones facen
els treballs dels homes, però cadascú
que faça el que vulga. Jo no aniria”.
Parlant de la salut, la nostra entrevistada
ens diu:
–“La higiene ha canviat molt. Abans
no hi havia ni vàter per a poder estirar
la cadena, però a ma casa sí que
en teníem...
En les cases no hi havia aigua
corrent, però en sa casa hi tenien un
pou. Hi havia fonts al carrer i les dones
feiencua
per poder poar aigua.
Els productes de neteja no eren
com ara. Abans sols es netejava amb
lleixiu i amoníac. «Jo encara els utilitze
per netejar els vidres de casa.»
Per a la higiene personal hi havia
cremes i desodorants (Nivea) però
no tantes com ara. La roba la rentaven
al llavador de la Font Gran i de
la Font Menor.
Les dietes no les ha seguides mai
però ara n’ha de fer perquè té colesterol.
Ha de procurar no menjar greix
i eixir a passejar tots els dies mitja
horeta.
En parlar de la conservació dels
aliments descobrim que posaven en
la corriola del pou les botiges perquè
l’aigua estiguera fresqueta.
Quan mataven el porc, el cremaven
amb una argilaga (arbust espinós amb
flors de color groc). De la part més
fluixa del porc es feien les botifarres,
del magre es feien les llonganisses, el
llomello a tallades i l’embotit es posava
en frito (en una gerra de test gran
que s’omplia d’oli). Ho guardaven tot
al rebost.
–Després tot va canviar. Aparegueren,
primer unes neveretes de gel que
el repartien tots els dies, fins que van
vindre les elèctriques.
Recorda que la primera televisió
en blanc i negre del poble la tenia un
home que vivia al carrer de L’Om, i
tots els xiquets anaven a veure-la. Al
poble només hi havia un telèfon i sols
trucaven per assumptes urgents.
Parlant dels estrangers, donya
Rosa ens diu que a Simat no venien a
estiuejar, si no era gent del poble que
vivien fora i tornaven a l’estiu. La gent
de Simat anava a la platja o a les casetes
(les Foies i Pla de Corrals) i els
qui es quedaven al poble eixien a la
nit a la porta de casa amb el veïnat a
prendre la fresca, cosien, feien calça,
vainica, brodaven...
–“Jo tinc molt bon veïnat. Tinc una
veïna que sempre ha tingut una clau
de ma casa, ella és molt bona xica”.
Dels immigrants, ens deia donya
Rosa, que és un fet més actual, perquè
abans no hi havia tants com ara.
Pensa que els tracten bé.
–I canviant de tema, vosté recorda
alguna catàstrofe al poble?
–“Ai... sí que en recorde. Recorde
pedregades, que en fa de tant en
tant, terratrémols, que de tant en tant
en notem algun. L’últim que es va
produir jo notava com es menejava
el llit. Riuades.
Tu te’n recordes de la
del 96? Segur que sí! Segur que sí! I
també una vegada que la neu va omplir
els carrers i va durar 10 dies, a
més estàvem sense llum. Fa poc es
va encendre a la Font Gran una casa
i la van apagar entre els veïns”.
Donya Rosa és una gran tia-iaia
que vol molt els seus nebots, que per
a ella són com néts. A vegades van
a dinar a sa casa i els diumenges
els passa amb una neboda que vol
moltíssim (Laia). Per a ella la família
és molt important «Gràcies a Déu
hem estat molt units i ens ajudem en
tot el que podem». Ara, encara que
els pares no estan, han quedat tots
molts units com si els pares encara
visqueren.
Els amics d’ara no són els mateixos
de quan era menuda, encara que
ha quedat l’amistat amb tots. «Jo em
porte bé amb tota la gent i de tant en
tant ens ajuntem i recordem anècdotes
viscudes com les de Pasqua,
quan jugàvem a diferents jocs i ens
acompanyava una dona o a vegades
dues...»
Abans no tenien la mateixa llibertat
que ara. Era una cosa normal que
els acompanyaren i creu que no hauria
sigut diferent si no hi hagueren
anat perquè tot depén de l’educació
que ha rebut cadascú. «Ara també
hi ha gent bona i mala, però no com
abans. Abans les coses que eren pecat
estaven molt respectades. Hui en
dia la gent que fa “el pecat” se’l tira a
l’esquena.»
Comparant la vida actual amb la
d’abans, si parlem de la moral, era millor
abans. «En altres aspectes no ens
hem de privar de moltes coses perquè
abans encara que volíem no podíem
tindre-les. Nosaltres no ho pensàvem,
ens conformàvem amb el que teníem
i estàvem molt feliços.»
Ens conta que quan anaven al cine,
les pel·lícules estaven catalogades, hi
havia uns rombes que indicaven si la
pel·lícula era apta o no ho era. «Mirant
els rombes tu ja sabies si podries
entrar al cine a veure-la o no.»
Hi havia les següents classificacions:
- ◊
- ◊◊
- ◊◊◊
- ◊◊◊◊
Fins a tres rombes veien ella i les
seues amigues.
–“El rombe marca la immoralitat de
la pel·lícula i... ara el que per a nosaltres
era mala, els quatre rombes, per
a vosaltres seria com un rombe. Pa i
mel. La vida està completament diferent,
i més referit a la moral. El benestar
sí que és millor però la moral no”.
També comentàrem altres temes
d’actualitat com els avortaments.
–“Ara no fa falta ni que es casen, el
sentit del matrimoni s’ha perdut completament...
De persones, n’hi ha de
totes maneres..., però és totalment
distint... jo no estic a favor dels avortaments”.
La senyora Rosa ens diu que t’has
de casar, que no pots estar casada i
divorciada i anar-te’n amb un altre i
dir «que bé m’ho passe». I després
un altre. Aleshores «quan t’ho passes
bé i quan t’ho passes malament?».
Comenta que per no aguantar a una
persona n’has d’aguantar a eu... Això
és el seu pensar. «Jo sé que el vostre
pensar és diferent, perquè cadascú té
el seu pensar.»
Abans quan una persona es casava
es posava a viure a casa dels
seus pares, ara no volen viure amb
els pares i cadascú es fa la seua casa
i viuen sols. «Jo crec que és millor.»
–“Vaig a contar-vos una anècdota”.
Ens conta que quan un amic se’n
va anar a servir a la mili, li digueren
que quan estiguera allà els enviara
una xinxilla. Li ho digueren de guassa.
Però ell acceptà. Un dia, a la seua
amiga li arribà una carta i quan la va
obrir de dins del sobre va eixir una
xinxilla que va botar. La seua amiga
la va xafar i va fer una ratlla de sang.
«Jo no m’ho creia... però la seua germana
ho va confirmar i digué que hi
havia més xinxilles i totes van botar i
pensaren que ara s’omplirien totes...
ha, ha ha!!!»
Actualment, la senyora Rosa està
jubilada. Es va jubilar als 60 anys.
Parlant dels sentiments que li va produir
la jubilació donya Rosa ens diu...
–“Quan em vaig jubilar, ai que bé,
que m’he jubilat! Però després... un
dia, de matí, estava gitada i sentia
ploure, i pensava... Aiii, pobretes les
meues dones que han d’anar a treballar
i jo ací gitadeta”.
Sentia manca de companyerisme
de les dones del magatzem. Els dos
o tres primers anys quan feia mal
temps, es recordava molt d’elles, perquè
va treballar nou temporades i a la
fàbrica durant setze anys. «Em van
sobrar 2.000 jornals!»
Les seues aficions d’ara són poques,
ja que no són les mateixes
d’abans de jubilar-se. Perquè abans
de jubilar-se, anava a treballar de matí
i de vesprada i es reunia un dia a la
setmana amb les amigues per anar
a passejar. Ara el pla de vida és d’un
altra manera. «Els dijous jugue a les
cartes i els diumenges també. Anem
a fer-nos un cafenet i estem xarrant.
També vaig sempre a l’església. Ara
vinc d’una reunió de “Vida Ascendente”
que entre el rector i jo la fem.»
A les reunions de «Vida Ascendente
» van un grup de 14 o 15 dones que
contribueixen, lligen i cadascuna, després
de la lectura, trau una conclusió i
la comenta a la resta del grup.
També fa algun viatge de l’Imserso...
«M’ho he passat molt bé i he disfrutat
molt perquè hem tingut molta
companyonia. He anat a Roma, Milà,
Portugal i per Espanya, a molts llocs.
Ara no faré cap viatge, però excursions
per ací propet sí que en faré.»
Ha fet moltes excursions i de moment,
com que ara no es troba molt
bé de salut, ja s’ha retirat. «Com que
sóc tan major, a lo millor ja no torne a
anar. Però el dia 7 me’n vaig a una peregrinació
a Daimús.» Ens conta que
el viatge que més li ha agradat és el
de Roma. Que sempre havia desitjat
anar-hi. No sap parlar italià però algunes
coses les entén.
També recorda i ens diu que el millor
moment de la seua vida ha sigut
l’època de la joventut. «Quan eres
jove i tens pares, i te’n vas i tornes, i
quan véns a casa tens el dinar fet.»
El més trist de la seua vida és la mort
dels seus pares. «Però tot agarrantse
i pensant en Déu, que tots ens vorem
al cel, perquè Déu perdona si tu
li demanes perdó pel que hages pogut
fer.»
Quan ella era jove no s’imaginava
la vida de quan ella seria vella. Diu
que quan eres jove sols penses en
el que tens davant, penses en el present.
Després, les circumstàncies de
la vida et fan recapacitar i és senyal
que estàs perdent la joventut.
Fent un balanç de la seua vida,
donya Rosa diu que ha sigut positiu.
S’ho ha passat bé en les entrevistes,
ha estat a gust i s’alegra d’haver-nos
conegut.


Ana Alemany
Ramona Temelie
Per a nosaltres aquest últims mesos
que hem passat treballant en
aquest projecte han sigut molt gratificants.
Ha estat una vertadera experiència, en què,
amb la nostra entrevistada
donya Rosa, una persona
molt amable i amb sentit de l’humor,
hem passat molts bons moments. Ens
ha agradat molt poder col·laborar en
aquesta tasca que ens ha servit per
a aprendre i per a tenir un punt de
vista diferent en comparar la nostra
vida actual amb la d’abans. Moltes
gràcies per aquests moments tan entranyables!