el llibre. cap. 1

1. LA HISTÒRIA DE MARIA I RAFAEL.
RAFAEL I MARIA
Maria i Rafael. Rafael i Maria, dues
vides lligades per experiències
comunes, per il·lusions i objectius
compartits. Dues ànimes bessones
unides per l’amor, condemnades a
patir la follia de la hipòcrita societat
sorgida de la Guerra Civil Espanyola.
La seua actitud rebel i progressista
els acompanyarà i els marcarà de
per vida.
La seua infantesa transcorregué
dins d’eixa «normalitat» amb la qual
es desenvolupava la vida de les persones
dominades, en certa mesura,
per la por. La por de dir allò que es
pensava, la por de contradir les nor-
mes imposades per la moral catòlica,
la por d’eixir-se’n de les pautes perfectament
definides per aquells que
guanyaren la guerra.
Rafael va nàixer l’any 1937, en plena
Guerra Civil, i Maria, el 1941, dos
anys després d’acabada la guerra.
Començaren l’escola al grup escolar,
després de passar per l’escola
dels «cagons» de la senyora Modesta.
Hi havia molta gent inscrita però
l’absentisme escolar era gran. Molts
xiquets i xiquetes es quedaven ajudant
els pares a casa a causa de la
gran penúria econòmica que es patia.
La gent pobra es veia obligada a ser
inevitablement analfabeta. A l’escola
ja s’evidencien les primeres discriminacions
i desigualtats entre el sexes:
aules diferents, mestres diferents i fins
i tot continguts diferents. Les xiquetes,
per exemple, havien d’aprendre a ser
unes bones mestresses de casa, per
això calia que saberen cosir. La matèria
era obligatòria per a elles.
I què en diem de la llengua emprada?
Les classes eren en castellà, la
qual cosa suposava un greu inconvenient
per a l’alumnat que tenia el
valencià com a llengua materna. De
vegades es produïen embolics molt
graciosos: anar a demanar a la mestra
unas tijeras i demanar-li unas tijoras.
Al poble es parlava el valencià, però
quan la gent es dirigia a les autoritats
religioses, civils o militars ho havien
de fer en castellà.
Però malgrat tots els entrebancs,
la xicalla sabia aprofitar els moments
d’oci per a divertir-se. Ells solien jugar
a la trompa, al rogle, a la xulla, a
l’aidem, al xim pam pet el burro que
s’esclafa no val un gallet, i com no, al
futbol, encara que sols quan el rector
els deixava el baló, ja que no era fàcil
disposar-ne d’un en aquella època.
Elles, jugaven a altres jocs més
femenins: al sambori, a botar la corda...,
però sempre separats els uns
dels altres.
Maria recorda que un mestre dugué
una xicoteta impremta amb la qual es
publicà un senzill periòdic de tirada
trimestral, Horizontes, on apareixien
les notícies més destacades del poble,
com les celebracions religioses,
que ocupaven una gran part de les
festes d’aquells temps, o les competicions
esportives. Rafael s’encarregava
d’aquesta darrera secció. Malauradament
la iniciativa durà poc, ja que el
cost era molt gran.
«Les discriminacions, no sols per
diferència de sexe, eren tan clares
que fins i tot es celebraven dos tipus
de comunions: les de “sastre”, per al
xiquets i xiquetes als quals els pares
podien fer-los un vestit especial, el típic
de les comunions actuals, i les comunions
de “capella”, per a aquelles
famílies que no es podien permetre
el luxe de gastar els pocs diners que
tenien en vestits de vida útil tan efímera.
Aquestes celebracions es feien
en dies diferents així la discriminació
era encara més palesa. Açò no havia
d’haver estat permés per l’Església...»
Acabada l’escola primària passaren
a la Parroquial per a cursar el batxillerat.
En aquells temps no hi havia tants
centres de secundària com hui en dia.
Als pobles menuts, com Simat, el batxillerat
era un ensenyament lliure. Els
exàmens, sempre finals, es feien a
Xàtiva i allà anaven com podien, moltes
vegades utilitzant un camió com a
mitjà de transport. Recorden que es
passava molt malament, ja que s’havia
de demostrar el que se sabia en
un únic examen per matèria, oral i en
presència de públic.
«Van ser unes bones èpoques,
malgrat les incomoditats i els inconvenients
de tot tipus que haguérem
de suportar. Sempre ens queden en
la memòria aquelles coses boniques,
aquells records que d’alguna manera
ens feren feliços. Açò ho compare
amb el record que tenim dels nostres
pares. Malgrat els possibles moments
tensos i difícils que de segur hem viscut
amb ells, al final sols recordes les
circumstàncies més tendres. Jo tinc
un batí de ma mare a la caseta de
les Foies, i sempre que me’l pose es
com si ella encara estiguera al meu
costat... La memòria tracta d’esborrar
allò dolent... i quasi sempre ho aplega
a transformar en bonic. Ara riguem
de la mancança d’aigua potable i desaigües
a les cases; d’haver de viure
sense les mínimes condicions de
salubritat, la qual cosa feia que malalties
com les febres malteses o el
tifus estigueren a l’ordre del dia. Les
branquetes d’espígol o el sucre cremat
eren els remeis per a dissimular
els mals olors que emanaven de les
cases amb corral, lloc aprofitat com
a femer on anaven a parar les deixalles
orgàniques de cada dia i urinari
improvisat per als mateixos propietaris...
En moltes cases hi havia pous
l’aigua dels quals era utilitzada per a
rentar la vaixella, netejar i arruixar els
carrers, que eren de terra, per evitar
la pols que amollaven. La roba es rentava
als llavadors públics. La gent solia
dutxar-se una vegada per setmana
gastant l’aigua escalfada en un perol.
L’alimentació també era molt pobra, a
base quasi exclusivament de farina de
dacsa i poc més. La llet tan sols era
consumida quan la persona estava
malalta i el racionament imposat pel
govern franquista arribà fins als anys
50 fet que agreujava encara més la
situació. Els aliments com la farina de
blat, l’oli o el sucre estaven controlats
per l’estat, que imposava unes cotes
per a la seua distribució i venda. La
farina no pogué vendre’s als forns fins
l’any 51 o 52. Els aliments com la carn
es conservaven en cambres plenes
de barres de gel que es compraven
a Tavernes. Es va patir molta fam durant
la guerra i els primers anys de la
postguerra. Encara recorde com una
cosa extraordinària el regal que em va
fer mon pare pel meu aniversari: em
va comprar de la carnisseria d’una tia
meua una llonganissa molt llarga... Ja
podeu comprendre com estaven les
coses perquè una xiqueta fóra feliç
rebent aquell regal...»
Maria i Rafael començaren a relacionar-
se de menuts.
Anaven a la mateixa colla d’amics,
així que compartien molts moments si
bé la majoria de les vegades semblava
que es comportaren entre ells com el
gat i el gos. Sempre eren d’opinions encontrades.
Quan Rafael deia una cosa,
Maria de seguida, la contrària. Mai estaven
d’acord. La discordança entre
ells va ser tan gran que Maria recorda
un fet que ens ajudarà a comprendre
com estaven les coses entre ells:
«Estant a la mili, Rafael enviava
cartes a totes les meues amigues, i
una vegada jo en vaig rebre una en
blanc... Imagineu-vos com em vaig
quedar!»
Tot açò sembla que respon molt bé
a la frase «els que es barallen, es desitgen
», ja que poc de temps després
començaren a festejar davant la sorpresa
de tothom, que no podia comprendre
què els havia passat.
«Des d’aleshores hem estat d’acord
en tot i no podem anar a cap lloc
l’un sense l’altre. Quan l’Associació
d’Ames de Casa organitza excursions
i sobren places, Rafael ve amb mi...»
Rafael estudià Magisteri, la seua
passió des de menut, i després va fer
la mili a la marina durant dos anys.
Aquells temps li porten molts bons
records dels amics que hi va fer. Maria
comenta que com ja s’ha dit adés,
«sols es recorden les coses boniques...
».
Maria estudià Infermeria per a poder
ser matrona, la seua gran il·lusió.
Després de quatre anys de festeig,
es casen i a la boda assisteixen
uns 700 convidats, cosa insòlita en
aquells dies.
Van a viure a Cedrillas, poble on
Rafael obtingué la seua primera plaça
com a mestre. Allí viuen tres anys
molt bonics i tenen el seu primer fill,
que naix nou mesos després del casament.
L’any 1969 tornen a Simat, Rafael
com a mestre i Maria com a matrona
i infermera.
Rafael recorda:
«L’escola era molt diferent de com
la coneixem ara. El curs començava
el 15 de setembre i acabava el 15 de
juliol. Des del 15 de juny fins al 15 de
juliol, i des del 15 de setembre fins a
l’1 d’octubre les classes sols es feien
de matí. La jornada lectiva setmanal
era de dilluns a dissabte amb la
vesprada del dijous primer i després
la del dissabte, festiva. Els grups els
formaven xiquets o xiquetes d’edats
compreses entre els sis i els catorze
anys, per la qual cosa els mestres
calia que utilitzaren estratègies ben
dissenyades per a poder atendre en
les millors condicions a tots els estudiants.
Normalment s’agrupaven en
tres seccions segons l’edat».
Durant eixa mateixa dècada molta
gent de Simat es veu obligada a emigrar.
Van sobretot a França. «Sabeu
que ací tenim un carrer que s’anomena
carrer de França, perquè els emigrants
de Simat quan tornaren al poble
s’hi feren la casa?»
Maria compara aquells emigrants
amb els actuals, amb els que ara vénen
a Espanya i se sent solidària amb
eixa gent que ha d’abandonar la seua
terra obligada per tants motius a buscar
unes condicions de vida millors per
als seus fills.
«Moltes vegades es parla dels
emigrants com a delinqüents. Nosaltres
creiem que hi haurà de tot, de bones
persones i de dolentes. Cal ajudar-
los a sentir-se com uns més entre
nosaltres. El record que tenim de les
famílies de Simat emigrades a França
fa que veiem les coses d’una altra
manera. La visita que Rafael i jo férem
a Arlés ens va obrir els ulls sobre la
situació tan difícil que suportà la nostra
gent a l’estranger. Ens va convidar
el rector que s’ocupava de la Missió
Espanyola al sud de França a passar
uns dies per a conéixer aquella part
del país veí. Més que un rector era un
assistent social. Estiguérem
uns deu
dies i recorreguérem amb ell diferents
masos on treballava gent de Simat.
Les seues condicions de vida eren
veritablement deplorables: habitatges
insalubres i un nivell de pobresa que
feia llàstima. La gent més pobra d’ara
era rica si els comparem amb aquelles
famílies.»
Una de les èpoques que va marcar
més les seues vides foren els anys de
la transició a la democràcia. La gent
va deixar de tenir por i començà a
manifestar allò que pensava. Les classes
dominants fins a eixos moments
es resistien a perdre el poder, i això
xocava amb les ganes del poble perquè
la seua veu per fi fóra escoltada
i tinguda en compte.
Es produïren moments de gran tensió.
De nou, dues Espanyes enfrontades
obligades, aquesta vegada sí, a
respectar-se. Encara que aquest respecte
tan necessari tardà a produir-se.
Rafael i Maria van ser assenyalats i
acusats de no seguir el camí que d’ells
s’esperava.
«Com que veníem de la Parroquial,
ningú podia creure’s que les nostres
idees foren tan progressistes... Quan
isquérem de les faldes del rector i començàrem
a llegir ens adonàrem de
moltes coses que fins a eixe moment
ni tan sols abans havíem pensat i ens
rebel·làrem... Això va fer que quan
començà la democràcia alguns coneguts
ens digueren que nosaltres havíem
dividit el poble: “heu fet que al
poble ens mirem com a fesols de careta”.
Nosaltres, criats a la Parroquial
i amb carrera, havíem de ser de dretes,
però nosaltres estàvem més per
les idees dels partits d’esquerra, encara
que mai vam militar-hi. Nosaltres
donàrem suport a la candidatura a l’alcaldia
de Simat de Marcelino. Era ja
hora que un alcalde a Simat no fóra
ric! La nostra defensa de Marcelino
ens portà greus inconvenients i enemistats,
però nosaltres no renunciàrem
als ideals de justícia, igualtat i solidaritat
que estàvem convençuts que
aplicaria Marcelino en cas de guanyar
les eleccions. Ens enviaren anònims
insultants, amenaces, menyspreus...,
però nosaltres continuàrem posant
la muixeranga. Tot allò ja ha passat
i aquelles males històries s’han oblidat.
Actualment, amb una democràcia
consolidada, les aigües s’han calmat
i tots ens respectem».
Els anys transcorren al galop. La
vida passa veloçment i Rafael i Maria,
després de criar tres fills, es queden
a soles. Els fills han abandonat
la llar familiar i dissenyen el seu futur
sempre amb el suport de l’amor dels
seus pares... Ara són els néts els qui
els omplin de goig i alegria. D’alguna
manera els fan reviure la seua joventut
que ha fugit tan de pressa...
Però, tots dos, sempre units, de
segur continuaran alçant la seua veu
per reclamar més justícia i més solidaritat.
Mai baixaran la guàrdia perquè
aquests principis tant humans, arriben
a ser una realitat...