el llibre. cap. 6

6. LA HISTÒRIA DE MARIA
La infantesa de Maria ha sigut en
alguns aspectes comuna a la dels
xiquets de la nostra època, però en altres
les diferències són molt grans pel
moment històric que li va tocar viure.
Com feia Maria de menudeta, nosaltres
també hem jugat a boletes agenollats
a terra en el pont de la Font Gran,
hem botat a la corda, hem cantat algunes
de les cançons que ella coneixia...
La nostra època, però, ha sigut ben
diferent de la que ella ha viscut. Hem
tingut la sort de viure uns temps privilegiats
en els quals les campanyes
com «Un joguet, una il·lusió» estan
pensades únicament per als xiquets
de famílies sense recursos. La majoria
tenim un muntó de coses amb les
quals jugar. Maria ens conta que quan
ella era menuda «sols els rics podien
jugar amb joguets».
A diferència de hui en dia, en què
l’escolaritat és obligatòria fins als 16
anys, en general els xiquets estaven
poc a l’escola. Maria hi va anar més
o menys uns dos anys (dels 8 als 10).
Tot i el poc temps que va anar-hi, encara
recorda donya Rosa, la mestra,
i els seus ensenyaments, i afirma taxativa:
«Però l’escola no era com ara,
abans s’ensenyava educació i respecte
». Molts dels xiquets de la seua època,
que per necessitat van haver de
deixar l’escola, ara no saben escriure
ni llegir bé. No és el cas de Maria que
explica orgullosa que «a penes sé llegir
i escriure, però sé llegir i parlar el
francés, l’italià, l’espanyol i el valencià.
I a llegir m’he ensenyat jo sola».
De tot el que visqué durant la seua
infantesa Maria recorda un fet especialment
traumàtic per a ella i per a tots
els seus amics i amigues: la Guerra
Civil. Ella tenia 12 anys quan esclatà
la guerra i aquest fet va marcar un
abans i un després en la seua vida.
Son pare, com moltes persones de
Simat (fins i tot rics), se’n va anar voluntari
al front. Ella reviu encara amb
dolor el dia en què estava jugant a
boletes en el pont i veié com un oncle
seu anava a sa casa. De seguida
Maria intuí la gravetat del moment,
deixà de jugar i arrancà a córrer cap
a casa. «Mon tio estava allí explicant
a ma mare que mon pare estava mort,
però que estava enterrat.» Després
va saber que «una bala perduda li va
entrar per la boca i li va eixir per la
nuca». El seu pare va morir el 3 d’abril
de 1937, i va ser la primera persona
de Simat morta en el front. Com que
fou una de les primeres víctimes de la
guerra, la família tingué el consol de
saber amb exactitud el lloc on va ser
soterrat. A ella, li consta que les despulles
de son pare es troben a Pozoblanco,
Córdoba.
La guerra capgirà completament la
rutina de totes les famílies, i la de Maria
no en fou cap excepció. Ella recorda
perfectament eixos temps tan dramàtics
i tan difícils. «Ma mare era una
dona molt valenta que intentava ajudar
les dones pobretes de l’horta perquè
feren vaga perquè els rics els pagaren
més diners, ja que cobraven molt poquet.
Ella sempre anava davant de tots
en les manifestacions, sense gens de
por; i va acabar ficant-se una miqueta
massa endins.» Eixe caràcter decidit
i resolt de la mare provocà la partida
de son pare. «Mon pare se’n va anar
a la guerra per això, ell va dir “si vénen
els feixistes, et mataran a tu i em
mataran a mi per ser el teu home”.»
A nosaltres, que hem participat en
concentracions i manifestacions per
aconseguir el nostre institut i que ho
hem reivindicat sense violència, ens
resulta difícil imaginar que persones
que intentaven construir un món més
just foren castigades amb la pena de
la presó. Quina sort més gran la nostra,
haver nascut en democràcia i no
haver patit el que han de ser les vivències
més tristes i dures per a qualsevol
ésser humà, la guerra! Per sort,
en la nostra societat, la majoria comprén
que s’han d’evitar els conflictes
i s’ha de dialogar per a buscar el benefici
de tothom.
Finalment, com tots sabem, les tropes
franquistes venceren els republicans.
Maria recorda com poc després
«...quan va entrar Franco i es va apoderar
de tot, a ma mare i a unes quantes
més les tancaren en la presó d’Alzira,
i els tallaren els cabells a totes.
I ens vam quedar els tres xiquets solets:
el meu Mario, el meu Cèsar i jo».
Maria rememora amb tristesa els
anys de la postguerra i ens conta les
peripècies que passaren ella i els seus
germans sense la mare, ja que en un
primer moment la tancaren a la presó
i després fou hospitalitzada perquè
es va posar malalta. Per a visitar sa
mare, Maria havia de treballar molt dur
perquè el bitllet del tren costava una
pesseta. Per a guanyar eixos diners,
treballava a l’horta espigolant cacaus
que després venia a la gent del poble.
Això li permetia visitar sa mare a Alzira
dues vegades per setmana. Tot el
sofriment patit trastornà sa mare fins
al punt que de vegades no reconeixia
ni la seua pròpia filla. Per a millorar
les seues condicions, Maria li portava
tot el pa que podia. «Allí, al menjador,
em donaven un trosset de pa, i jo li´l
donava a una dona que vivia al costat
de ma casa i ella feia uns panets;
un per al seu home que estava en la
presó, i un altre per a ma mare.»
Fou una època molt dura, ja que
Maria i els seus germans no tenien
ningú a casa que tinguera cura d’ells.
Ella recorda agraïda que «les dones
riques del poble es portaren molt bé
amb nosaltres, més que amb tots els
de Simat, perquè veien que jo no tenia
la culpa; jo era un monyicot. Van
obrir un menjador al local dels socialistes,
just enfront del Bar Vaca, i a mi
i als meus germanets ens donaven esmorzar,
dinar i sopar... Vaig estar en el
menjador fins que vaig prendre la comunió,
i les riques em feren una bata
blanca per a prendre la comunió».
Quan van traslladar sa mare a la
presó de Santa Clara a València, ella
també se’n va anar: «em vaig posar
en amo a ca Anita, a València, al carrer
Ciril Amorós». Les visites, però,
s’hagueren d’espaiar perquè allí tot
estava més controlat i les restringien
molt més que en el centre anterior.
Amb molt de pesar, la jove Maria hagué
de renunciar a veure sa mare tan
sovint.
Mentre ella estava en amo, tancaren
els seus germans en un asil. A
ella, però, com que era més major, li
permeteren quedar-se a ca l’ama amb
la condició de presentar-se a signar a
la caserna de la guàrdia civil tots els
dijous. Quan tenia el dia lliure, aprofitava
per anar al mercat de Russafa on
comprava moniatos que després duia
als seus germanets. En acabar, agafava
el tramvia per tal de veure sa mare.
El calvari de sa mare a la presó
va durar tres anys. Amb satisfacció i
alegria, ens comenta que va ser de
les primeres a eixir i a tornar al poble:
«Quan ella va tornar a Simat, jo
me’n vaig tornar amb ella, però vaig
viure a ca mon tio Federico. Jo no
volia estar amb ma mare perquè ella
no estava bé del tot i, a més, s’havia
tornat a casar».
Un temps després, Maria, lluitadora
com els seus pares, es va assabentar
que en una casa a Sueca necessitaven
«una criadeta», i allà que se’n va
anar! Es posà en amo per segona vegada
als 16 anys en casa d’un metge.
El metge fou traslladat a Vic, Barcelona,
i ella se n’anà amb la família. D’eixe
temps, recorda amb enyorança les
visites d’uns joves de Simat que estaven
fent el servei militar prop d’allí.
El metge no s’adaptà al nou poble i la
família se’n tornà a Sueca. Aleshores
Maria va tornar a Simat.
Al poble, Maria, que es posà en
amo a ca Remedios la Ponedora, va
conéixer el seu home, que treballava
en una casa pròxima a la de la seua
ama. Es van posar a festejar quan
ella tenia 18 anys. En aquella època
el festeig consistia a eixir a la porta
del carrer a xarrar, o a passejar algunes
vesprades pel carrer Major quan
acabaven de treballar. Es casà als 20
anys, el tercer dia de Nadal, a les sis
del matí, «...i de negre». El vestit que
duia li’l va fer la tia Carmen i la missa
li la va pagar el tio Rafaelet, l’amo del
monestir, perquè ella estava treballant
de criada en aquesta casa.
L’anècdota del seu casament és
que dues parelles més li demanaren
permís per a aprofitar la cerimònia per
a casar-se ells també, ja que no teni-
en diners per a pagar-se la missa. El
convit fou l’habitual d’aquells temps:
«Recorde que justet el dia de la meua
boda estava la muntanyeta del Toro
nevada i a cal Guaro van fer una xocolatada
amb panets per a les famílies
i ja està. Abans no es feien aquestes
coses que es fan ara tan grans».
El seu viatge de noces va consistir a
anar al Pla de Corrals a arreplegar
olives. L’economia no donava quasi
ni per a menjar, com es podia fer un
viatge de noces?
Eren temps durs i no hi havia molts
moments per a l’oci. Ella lamenta no
haver ballat de fadrina perquè estava
mal vist si no anaves acompanyat de
parelles casades. Dissortadament, de
casada tampoc ho féu perquè el seu
marit, Juan, no sabia ballar. On sí que
anava sovint era al cine, malgrat que
hi entrava sola ja que «el meu home
deixava l’entrada pagada i ell se’n
anava a la muntanya a dur menjar als
que estaven amagats per allí. Anava
a casa dels familiars i arreplegava
menjar i després anava a la muntanya
a repartir-ho». En un primer moment,
ella ignorava aquesta activitat
del marit, finalment Juan li ho conta.
Així comprengué el motiu pel qual una
d’aquestes famílies els va donar una
quantitat important de menjar quan
es van casar. Però no tot foren agraïments:
un dels homes que havia estat
amagat, donà diners al seu marit per
la seua ajuda, i al cap d’un temps la
dona va anar a reclamar-li’ls.
Durant el seu primer embaràs,
s’assabentà que el segon marit de
sa mare la maltractava i malgrat el
seu estat, «compradora», en diu ella,
no dubtà a presentar-se allí per a defendre-
la. «Vaig anar a ca ma mare,
i quan ell va vindre de treballar, no el
vaig deixar entrar a casa. Aleshores
ell se’n va anar a buscar la guàrdia
civil, però la guàrdia civil em va donar
la raó, perquè aquesta casa era
de mon pare.» Al cap de poc saberen
que sa mare també esperava una criatura,
però el marit d’aquesta no volia
reconéixer-la com a filla. Ironies de la
vida, la xiqueta s’assemblava moltíssim
a son pare, així que un dia Maria
decidí portar-la al pare. Aquest, en
veure-la, li va pregar que el deixara
tornar a casa. Ella, commoguda per
les seues llàgrimes, el perdonà i demanà
a sa mare que el deixara tornar
amb la condició que no es repetiren
els maltractaments.
Durant el primer embaràs ho va
passar molt malament ja que ho vomitava
tot. El metge li va explicar que
necessitava una alimentació millor si
no volia posar en perill la vida de la
xiqueta. Una veïna va tenir llàstima
d’ella i li donava un pollastre de tant
en tant. Com podem comprovar, la
vida a Simat era molt dura per a la
família de Maria. Treballaven de sol
a sol però no aconseguien guanyar
ni per a menjar. «A l’hivern no teníem
diners, i a l’estiu treballàvem per a
pagar el que ens havíem menjat l’hivern
anterior.» El treball dur i la desnutrició
la dugueren a les portes de la
mort després del naixement dels seus
bessons. «Vaig estar a punt de morirme,
va vindre el rector i tot. Tots es
pensaven que m’havia mort, però va
haver-hi un miracle i em vaig salvar.»
Decidits a millorar les condicions
de la família, Juan i Maria emigren a
França. En un primer moment vivien
al camp, però després la fàbrica on
treballava el seu marit els donà un pis
i s’hi traslladaren. Allí tingué tres fills
més i crià tota la seua família amb dedicació
plena i amb menys penúries,
ja que tots els mesos rebia una pensió
de l’estat per quedar-se a casa cuidant
dels fills. Això ajudà molt l’economia
familiar i li fa exclamar que allí «jo em
sentia la més rica del món! Perquè a
Espanya encara no hi havia ni teles,
ni neveres, ni res de res, i jo allí tenia
totes eixes coses». També actualment
els seus ingressos li arriben de França,
ja que rep una pensió de viudetat
pels anys que Juan hi va treballar.
Ella lamenta que l’estat espanyol no
reconega el seu treball ací perquè en
aquells temps la majoria d’empreses
espanyoles no cotitzaven a la Seguretat
Social pels seus treballadors.
Molts dels esdeveniments importants
de la història recent d’Espanya,
els ha viscut Maria fora del seu poble,
però no per això deixava de seguir-los
amb interés. A França estava molt bé
informada perquè, com ella mateixa
explica «jo tenia una televisió i m’assabentava
de les coses que ocorrien
a Espanya, com l’intent de colp d’estat...
i també vaig veure com l’home
arribava a la Lluna».
Maria i Juan han viscut a França
alegries i tristeses, han criat els seus
fills, han tirat endavant la família, han
vist nàixer i créixer els seus néts... Allí
reposen també les despulles de Juan,
el seu company de tants anys de treballs
i de lluita, que no pogué véncer
el càncer fulminant que li arrancà sobtadament
la vida.
Malgrat tot, Maria és una persona
optimista i vital per naturalesa, que
ha sabut sobreposar-se a les penúries
i desgràcies. Ara, amb els fills
criats, es troba totalment integrada
en el seu poble; per això quan els
membres de la llar dels jubilats li
proposaren formar part de la junta,
ella no ho dubtà. «La veritat és que
em van vindre a buscar ells. Jo no
ho vaig pensar mai, però quan em
van buscar, no m’hi vaig poder negar.
» Després de tants patiments Maria,
la Cuba (el sobrenom amb què
tot Simat la coneix, heretat de l’avi
que havia combatut en la guerra de
Cuba), fa ara el que més li ha agra·
dat sempre: eixir a ballar, llegir, ferse
el cafenet amb les amigues, anar
a missa, anar-se’n d’esmorzar, fer
excursions, escoltar música... Això
sí, la seua cançó preferida és l’Himne
de València, perquè, malgrat que
a la seua terra ha viscut moments
molt difícils, ella sempre ha encarat
la vida amb optimisme i no ha oblidat
mai les seues arrels.