dijous, 4 de març del 2010

el llibre. cap. 4



4. LA HISTÒRIA DE CARMEN A.
Ja en la primera reunió entre majors
i joves, ens va cridar l’atenció
una dona major que anava acompanyada
per una xiqueta molt menuda.
El contrast entre aquesta dona major
i la menudeta era gran però al mateix
temps es veia molta tendresa. Aquesta
persona és Carmen Altur. Posteriorment,
en anar coneixent-la més, ens
adonarem que aquesta imatge tan curiosa
no era casual, ja que en reunions
i entrevistes posteriors hem tornat
a veure-la acompanyada, quasi sempre,
per la seua néta Ester. I és que
al llarg de la seua vida Carmen s’ha
ocupat dels seus amb total dedicació.
De ben menudeta, amb aproximadament
8 o 9 anys, ja guanyava el
menjar cuidant un xiquet mentre els
seus pares anaven a treballar. A canvi,
però, solament rebia un tros de coca
de dacsa.
«Recorde que de joveneta cuidava
un xiquet que vivia a la Vall. Els
seus pares tenien terres, collita... i a
canvi que els tinguera el xiquet em
donaven per a berenar una coca de
mestall, que hui en diem la coca de
dacsa. Així que, jo cuidava el xiquet,
berenava allí i no em pagaven res.
Fins que me’n vaig anar a posar-me
en amo per guanyar diners.»
Actualment trobem estrany que una
xiqueta de 8 o 9 anys es pose a treballar
i no vaja a l’escola, però la situació
de l’època, obligava a treballar
a tots els membres de les famílies
sense recursos. Ens costa imaginar
les dificultats per les quals passaren
Carmen i la seua família, com tants
altres, en els anys de la postguerra
espanyola. La prioritat en aquell moment
era única i exclusivament portar
menjar a casa, cosa que no era gens
fàcil en els temps que corrien.
Carmen va nàixer a Tavernes de la
Valldigna l’any 1942. Allí visqué amb
la seua família fins que es va casar
als 21 anys. Recorda que, de menuda,
al seu poble com a la resta d’Espanya,
el menjar estava racionat; és a
dir, cada família tenia assignada unes
quantitats fixes d’arròs, sucre, oli... per
al seu consum. Era una època on el
menjar escassejava i, per tant, es feia
molt difícil d’aconseguir-ne. Aquestes
dures condicions portaren a Carmen
a treballar des de ben menudeta per
ajudar la seua família:
«Patir fam, antigament, se’n patia
molta, perquè va vindre el racionament
del menjar. Ja t’ho dic, abans
era amb cupons. Recorde que quan
jo era molt joveneta, anava al forn, i
ma mare em donava uns cupons per
a pagar...»
A més de treballar fora de casa,
Carmen també era l’encarregada, com
a germana major, de cuidar tres germans
menuts, ja que els seus pares
passaven tot el dia fora de casa.
Ens conta que li agradava anar a
l’escola, encara que no va poder anarhi
molt ja que les necessitats familiars
demanaven la seua presència a casa.
De tant en tant anava d’amagades a
l’escola, però sa mare la treia perquè
cuidara dels seus germans.
Ens conta una anècdota d’aquells
anys durs que rememora amb certa
nostàlgia. Mentre ens explica aquest
record, la seua ment viatja a aquella
època, ja borrosa per la llunyania en
el temps, i se li dibuixa un somriure
als llavis:
«Com que jo era la major, ma mare
em va enviar a per aigua a la Font del
Canut que estava al ravalet de la Vall.
Jo li deia que no volia anar, que anara
Pepa, que era la meua germana.
Finalment li vaig dir que si hi anava,
trencaria el cànter. Hi vaig anar i, quina
casualitat, quan vaig descarregar el
cànter se’m trenca. Llavors ma mare
em va dir que l’havia trencat a posta
i que entrara a casa. Aleshores li vaig
dir que fins que no vinguera mon pare
no entraria a casa. Quan aquest va
arribar, ma mare li contà el que havia
passat. Mon pare em va cridar i em
va manar que entrara a casa, perquè
li explicara el que havia ocorregut. Li
vaig contestar que no perquè tenia
por que em pegara i vaig fugir. Va
córrer darrere de mi acaçant-me des
de la Font del Canut, on jo vivia, fins
al passeig i quasi em va agafar. Mon
pare venia darrere i em deia que no
volia pegar-me, però que per no creure’l
li les pagaria totes juntes. Mentre
corríem, ell no parava de cridar
“vine!, vine!”. Quan arribàrem al passeig,
m’agafà i me’n va donar prou...
És l’única vegada que m’ha pegat».
Aquells eren anys de pobresa i dificultats;
no obstant això, la gent gaudia
de les festes i del bon temps. Conta
Carmen, amb enyorança, com vivia
la seua família les pasqües i l’estiu a
Tavernes. Recorda molt lúcidament
com va transcórrer la seua infantesa,
l’etapa de la vida que deixa els records
més entranyables i perdurables
en les persones.
«Quan venia Pasqua ma mare, a
casa, pastava la massa i feia els sarvatxos,
les mones i l’arnadí, i nosaltres
ho portàvem tot al forn on ho coïen.
Després havíem de tornar-hi per
a pagar i endur-nos-els a casa. El que
també féiem quan venia Pasqua era
l’arròs al forn amb panses, cigrons i
mandonguilles d’abadejo; que això és
típic a la Vall. Arròs al forn, això és
el que féiem a Pasqua allí, a la Vall.
Anàvem a berenar als sequers i a jugar
a la corda. Ens vestíem totes amb
espardenyetes, ens féiem un davantal
totes igual ja que procuràvem fer-nos
les coses totes igualetes. Ens déiem
la quadrilla de l’estrella perquè en portàvem
una feta amb un cartonet. Anàvem
totes amb el jersei tot negre, amb
el barretet i coses d’eixes... Això és el
que era típic a Pasqua.
Quan venia la festa de Sant Llorenç,
que això també s’ha perdut un
poc, es feia una romeria i anàvem a
peu a l’ermita dedicada al sant que
hi havia a la muntanyeta de Borderia,
a mà esquerra anant cap a la platja.
Quan era joveneta, anàvem també a
la platja... Tot això em ve al cap ara.
Anàvem amb el carro. Mon pare, allà
a la mar, ens feia una barraca on passàvem
quasi tot l’estiu. Mon pare anava
a agafar petxines i nosaltres estiuejàvem
en la barraca, perquè antigament
el que hi havia a vora mar eren
barraques. Abans, a la platja només hi
havia dues tires de xalets i prou; no hi
havia res més. Allí coincidíem amb els
amics i anàvem a nadar i a jugar. El
que hui és el passeig eren tot tarongers.
Només hi havia que dos o tres
filades de xalets que eren dels més
rics de la Vall. També estaven els més
rics de Simat que tenien dos o tres
xalets, i la resta eren barraques. Qui
podia tenia una bona barraca, com
la de Botones. Nosaltres... bé... mon
pare agarrava quatre canyes i quatre
teles, ens tirava una manta i au!, allí
dormíem, en l’arena.»
Aquesta situació de dificultat familiar
durà molt de temps, i al voltant
dels 15 anys, Carmen es va veure
obligada a anar-se’n a Alcoi a treballar:
«Sí, jo me’n vaig anar. Devia tindre
15 anys quan me’n vaig anar a
Alcoi a treballar perquè guanyava un
poquet més que al poble, i allà vaig
estar quasi cinc anys treballant en
amo. Cuidava una xiqueta que quasi
era més fadrina que jo. Eren molt
rics, per a portar la casa hi havia tres
criades: estava la cuinera, l’altra xica
que feia la feina i jo que estava per
a cuidar la xiqueta. La portava a l’escola,
la portava a casa, m’encarregava
que la seua habitació estiguera
neta, i això és el que feia jo. Els diners
que guanyava, els enviava a ma
mare perquè ho necessitaven a casa.
Més tard, em vaig cansar de treballar
allí ja que volia guanyar més diners.
La meua amiga de la Vall, que també
estava treballant a Alcoi, se n’havia
anat a París i em va aconseguir un
lloc de treball allí. Però abans d’anarme’n
vaig conéixer Vicent.»
Carmen ens contà com va conéixer
Vicent, el que posteriorment esdevindria
el seu marit. És d’aquelles històries
tan comunes en eixa època, i que
hui ens pareixen, si més no, curioses.
Són històries marcades per les circumstàncies,
que provocaren l’emigració
de molts valencians en busca de
millors condicions de treball per a guanyar-
se la vida i mantenir la família.
«Anàvem els diumenges a la Pista
del Nano a ballar, ens posàvem en
filera assegudes i els xics passaven i
demanaven ballar a la xica que més
goig els feia. Si la xica acceptava,
ballaven i començaven a conéixerse.
Així és com vaig conéixer el meu
marit Vicent. Al poc de temps, jo me’n
vaig anar a treballar a París i ell se’n
va anar a Alemanya.»
Li vam preguntar com van arribar
a ser nuvis, ja que segons ens va dir
no arribaren a festejar abans d’anarse’n,
i ens ho va contar.
«El meu home i jo ens vam conéixer
com ja us he explicat. Poc després,
Vicent, se’n va anar a treballar
a Alemanya i jo me’n vaig anar a París.
Però no hi havia res, sols havíem
ballat i prou. Quan ell se n’anà a Alemanya
i jo a França, encara no festejàvem.
Però resulta que ell es va interessar
i volia saber de mi. Mitjançant
una cosina d’ell va aconseguir l’adreça
on jo vivia. Em va escriure, i jo, mig
en broma li vaig contestar.
Quasi tota la nostra relació va ser
per carta. Al principi, ell parlava d’una
bona amistat, ja que estàvem lluny, i
era agradable rebre cartes d’una amiga.
Aleshores jo també li vaig contes-
tar el mateix. Posteriorment per carta
em va demanar d’eixir i li vaig dir que
no, que això no es feia així. Durant les
vacances, quan tornàrem al poble, em
va demanar de posar-nos a festejar i
jo li vaig dir que sí. Ell ja havia tingut
una altra relació amb una xica de la
Vall. L’exnúvia quan ho va saber, li va
dir si volia trencar amb mi i tornar a
festejar amb ella. Vicent li va respondre
que no. En acabar-se les vacances,
tornàrem a França i Alemanya
respectivament. Aleshores, l’exnúvia
li va escriure i li va enviar un retrat.
Pel que es veu, ell, per seguir-li el joc,
li’n va enviar un altre. Però, casualitats
de la vida, l’exnúvia i jo vivíem una al
costat de l’altra. En aquella ocasió el
carter es va enganyar de portal i va
deixar la carta a la bústia equivocada,
i va ser quan jo vaig agafar la carta
de l’altra. La meua amiga, aquesta
que estava ací ara, i jo l’obrírem i la
vam llegir...»
Quan Carmen i Vicent tornen de
l’estranger, el país estava recuperantse
econòmicament, eren els anys seixanta.
Aquests anys signifiquen per
a ella una època de molts canvis. És
quan es casa amb Vicent i es posen
a viure a Simat, el poble del seu marit.
Carmen recorda amb emoció com
va ser la seua boda.
«Quan ens casàrem, la meitat de
la boda la pagà el meu marit i l’altra
meitat jo. Em vaig casar a la Vall i el
banquet el vam fer ací, a la Pista de
Simat. El convit abans consistia en xocolate,
ensaïmades i merenga. En el
viatge de noces, vam anar a Madrid
perquè el meu marit tenia una tia allí.
Anàrem a dormir a un hotel perquè no
volíem quedar-nos a sa casa ja que
hi havia massa gent; però a menjar
anàvem a ca sa tia. Vam estar huit
dies a Madrid.»
Després del viatge de noces es posen
a viure a casa de la seua sogra, a
Simat. El primer contacte amb la gent
de Simat va ser agradable, a més a
més el carrer on vivia ella era molt
familiar. El poble li va paréixer molt
bonic i la cosa que més li va agradar
va ser la Font Gran, on es feien tota
classe de festejos. Les festes patronals
de Simat eren diferents de les
actuals, sobretot per la fira que abans
era molt més gran. Una de les coses
que més li cridà l’atenció foren eixes
intenses nits de festa que s’allargaven
fins a la matinada, que li fan exclamar
encara «els simaters són festerets».
Una altra diferència que va observar
Carmen és que la gent de Simat a
l’estiu no anava a la platja sinó a les
Foies, al Pla de Corrals...
Els fills vingueren al poc de casats.
Com que Carmen i el seu marit Vicent
treballaven fora de casa, no podien
atendre’ls i al principi tingueren
ajuda de la sogra de Carmen per a
cuidar-los.
«Tinc tres fills: la major Mari Carmen,
el segon Vicente i el menut Raúl.
Amb els dos primers fills, Vicent anava
i tornava a Alemanya on passava
llargues temporades. Així estiguérem
fins que va nàixer Raúl.»
Passaren els anys i la família conegué
millors temps. Els seus fills tingueren
més i millors oportunitats que
ella; es feren majors, es casaren, li
donaren néts...
Posteriorment, ocorregueren diversos
fets, que la marcaren fins a l’actualitat,
i que Carmen recorda amb
tristesa. Un d’aquests fets està relacionat
amb un greu accident que va patir:
«Un dia, quan el meu marit treballava
al cementeri, vaig voler anar a ajudar-
lo a arreglar les flors. Vaig agafar
la moto, perquè nosaltres vivíem a l’altra
part del poble, i de camí, un cotxe
em va atropellar. Vaig estar quasi tres
mesos hospitalitzada i al voltant d’un
any gitada, fent repòs, sense poder
posar la cama a terra, perquè tenia
tres o quatre operacions al genoll. Em
donaren la jubilació als 55 anys, ja que
per culpa del genoll no puc fer moltes
faenes. Abans de tindre l’accident
anava a treballar a diversos llocs, però
després de l’accident m’he dedicat a
cuidar els meus fills i els meus néts.»
L’altre succés, sens dubte el més
dramàtic, és la mort, l’any 1999, de la
persona que havia compartit amb ella
el seu projecte de vida: el seu marit
Vicent. Això provocà una gran tristesa
a tots el membres de la família i
a Carmen en especial. Els néts que
arribaren a conéixer-lo li tenien molta
estima i ploraren molt la seua desaparició.
«El meu home, pobre, no va poder
conéixer tots els néts, ja que la meua
filla encara era menuda quan va faltar.
La seua alegria eren els seus néts i
nétes. Quan la meua néta Beatriz era
xicoteta, el meu home se’n venia corrent
a casa a l’hora d’esmorzar per
veure-la i la pujava al cotxe. Ella devia
tindre dos anys quan va faltar el
seu avi i encara el recorda. Jordi era
més fadrí i per tant té més records.
Recorda com el seu avi li deia que
li compraria un rifle per anar els dos
junts a disparar i a caçar amb ell. El
nét va sentir molt que faltara el seu
avi. Quan li ho vam dir va plorar moltíssim
ja que estava molt unit a ell...»
Carmen i Vicent havien planificat
fer un viatge per a la seua jubilació,
però els designis del destí els van negar
aquest merescut premi a tota una
vida d’esforç i de dedicació a la família.
Eixe moment tan esperat no arribà
mai. Vicent morí abans de jubilar-se i
Carmen no va poder fer aquell somiat
viatge amb el seu marit que tanta il·
lusió feia als dos.
La nostra amiga Carmen no sols
ens ha obert les portes de sa casa, de
bat a bat, sinó que, a més a més, ha
compartit amb nosaltres allò més personal:
la història de la seua vida. Carmen
ens ha emocionat mentre ens relatava
les seues vivències, i rememorava
el llarg i difícil camí que ha anant
recorrent. La seua història, ens ha fet
prendre consciència del valor de l’esforç,
perquè Carmen, com tants altres,
és el testimoni
viu d’una època
que s’ha
superat amb
treball i constància.
En el temps
que hem passat
amb ella,
h em p o g u t
comprovar que
sempre ha sigut
una persona
molt treballadora,
que
amb esforç ha
tirat endavant
la seua família
a la qual encara hui dedica tots els
seus anhels. Perquè la major alegria
de Carmen són els seus fills, els néts
i, especialment, la rebesnéta que ha
tingut fa molt poc de temps i que tanta
il·lusió li ha fet. Quan ens parla d’ells
li notem que s’emociona i que li envaeix
una alegria que il·lumina el seu
rostre. I és que, per a ella, la família
ha sigut, és i serà la seua vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada