dijous, 4 de març del 2010

el llibre.cap 5



5. LA HISTÒRIA DE ROSA S.
Rosa ens obri la porta de sa casa
amb una alegria i un dinamisme
que ens sorprén i, a mesura que van
passat els dies ens adonem que ella
és així. És una dona alegre, dinàmica i
divertida que mira la part positiva de la
vida i en gaudeix tot el que pot. La vida
de vegades li ha jugat alguna mala
passada però ella sempre li troba la
part bona i ha sabut eixir més reforça-
da. Com diu Rosa «la millor enciclopèdia
que hi ha en la vida són els anys».
Es podria dir que la seua vida és
com la de tantes dones de la seua
època, però hi ha alguns aspectes
que la diferencien.
Als 5 anys va ser adoptada, ella
sempre ho ha sabut. Però els seus
pares adoptius es van morir pensant
que ella no ho sabia. Els seus primers
records es remonten als anys
que va passar en un orfenat d’Osca
regit per mongetes. A la nit esperava
que totes les xiquetes que compartien
la seua sort s’adormiren. En eixe moment
anava a buscar la germana que
les cuidava a la nit, per ajupir-se al
seu costat on s’adormia i encara que
l’endemà es despertava en el seu llit;
totes les nit que podia repetia. Com
diu Rosa «oi, era una xiqueta molt
menuda i necessitava afecte com tots
els xiquets».
Recorda quan els seus pares adoptius
anaren a buscar-la. Li portaren un
vestit nou i en arribar a Simat li van
fer una foto enfront de casa, asseguda
en una cadira. Fotografia que encara
conserva.
A partir d’eixe moment la seua
vida va canviar. La seua infantesa va
transcórrer sense cap sobresalt. Va
anar a l’escola del Grupo fins als 12
anys. L’ensenyament era prou limitat
«els mestres no sabien molt, ens ensenyaven
a llegir i escriure i les quatre
regles i ja era suficient». Passava
molt de temps jugant amb les seues
amigues al carrer, a la muntanya (a
la cova de Patricio), a la Vaca, a veure
com anaven a beure els ases i les
vaques. Jugaven a conills a amagar,
al sambori, a boletes, a acaçar, a amiguets
i amiguetes…
Al poble hi havia dues escoles: el
Grupo i la Parroquial. La Parroquial
estava al costat de l’esglèsia i de la
casa del rector i era de pagament, allí
anaven els rics.
Els seus pares no és que foren
rics, però tenien terra i feien collites:
naps, creïlles, tomaques, moniatos,
cacauets… i anaven al Prado de
Tavernes a vendre-les. Ella anava a
ajudar el seu pare en les faenes de
l’horta i després a vendre-les, gràcies
a això no van passar gana en aquella
època.
«Jo, sempre els dic als meus fills:
si la cosa de la taronja va malament i
perdeu diners no vengueu les terres,
les deixeu perdre, total és pagar la
contribució una vegada a l’any que la
terra és un patrimoni molt bo, sempre
està esperant i si en vinguera una de
roïn, Déu no vulga, sempre tendríeu
on tirar mà».
Recorda com sa mare i el seu pare,
per a tenir contents l’escola i el metge,
li posaven al sarró algun producte
dels que feien. «Jo era filla única i
els meus pares volien que em miraren
bé i es portaren bé amb mi. Aleshores
els metges i els mestres no guanyaven
com ara i patien fam, sempre s’ha
dit “pateixes més fam que un mestre
d’escola”.
En aquells anys la gent que no
tenia terra passava molta fam i havia
d’anar a furtar. Recorde un home
que tenia família i no tenia per a donar
de menjar als fills. Cada dia havia
d’anar a furtar i molts dies la Guàrdia
Civil l’agarrava i li pegava una pallissa
de mort, però ell continuava, no li
quedava més remei, fins que l’alcalde
que hi havia aleshores, que es deia
Baldomero, se’n va apiadar i li va donar
unes terres perquè poguera ferse
collites.»
Als 12 anys sa mare ja li havia
comprat el dot, per si més tard no podia,
i ella s’ho va brodar tot. Entre les
faenes de casa i ajudant el seu pare
en les faenes de l’horta va passar la
seua adolescència.
«El poble era molt diferent de com
és ara, els carrers eren de terra i quan
plovia tot era un clot i un fangar, no hi
havia ni aigua potable ni clavegueram.
Les dones havien d’anar a per aigua a
la font i en totes les cases hi havia un
excusat al corral. Es llavava la roba en
els rentadors públics. El poble arribava
fins al carrer del Toro. El carrer de
la Pista, eren tarongers i totes les cases
del carrer Major obrien portella a
aquest carrer. Estaven els magatzems
de Tonico i d’Honorato que donaven
faena, molta gent de Benifairó venia a
treballar a Simat. Els treballadors rebien
poc pel seu treball però tot costava
menys. La vida era difícil.
A partir del anys 60 la fisonomia
del poble va anar canviant, van empedrar
els carrers, es va millorar l’enllumenat
passant als 220 vats… La
vida va anar millorant però encara hi
havia persones que patien.»
Als 17 anys va tenir el primer amor,
però els pares es van posar pel mig
i no ho van consentir. Li van dir que
aquell xic era massa major per a ella,
que no era el que li convenia. No es
va qüestionar l’autoritat paterna en
aquell moment però ara pensa “la
meua vida podria haver sigut millor,
encara que mai es pot saber”.
Van passar els anys amb la inconciència
que dóna la joventut. En sa
casa no van ser mai polítics ni sabien
el que passava a l’Estat espanyol
ni al món.
«Només sé que molts no volien a
Franco. De vegades els meus pares
comentaven coses sobre els rojos,
que no volien a Franco. Aquestes persones
estaven tancades en la presó.
Quan va començar la guerra jo tenia
cinc mesos però pense que en aquella
època van haver-hi moltes confusions,
els uns mataven els altres i després
els altres mataven els primers. Tots
es van fer molt de mal, d’una part i
de l’altra. Jo no he sigut mai política,
sempre he sigut de qui millor ho faça.
En la meua joventut hi havia poques
diversions, ens gitaven quan
s’ajocaven les gallines, no teníem tele
però teníem una ràdio gran que a mi
m’agradava escoltar. Quan els meus
pares es gitaven jo volia escoltar la
ràdio però el meu pare no parava de
dir-me que em gitara.»
En el seu temps lliure anava a passejar
amb les amigues al carrer Major,
li hauria agradat anar a ballar a la Pista,
però estava mal vist que una xica
de bé anara a ballar. També tenia una
colla d’amics amb els quals es divertia
bastant.
«La xica que era divertida i anava
a ballar la tractaven de tal, com si
anara buscant “córrer l’andola”. L’església
tenia molt de poder en aquells
temps, deia el que s’havia de fer, el
que estava bé i el que estava malament,
pobre d’aquell que no passara
per la pedra. Jo, aleshores era beateta,
ara ja no ho sóc.»
Sense adonar-se, va veure com un
xicot del poble començava a posarse
al seu costat en els passejos, es
feren nuvis i es van casar. Rosa tenia
23 anys quan es va casar i, com
que era filla única, la boda va ser una
mica lluïda. Es va casar de blanc, la
qual cosa no podien fer totes. Van fer
el convit en la Pista: ensaïmades i xocolate
com tot el món, però la seua
boda ve ser la primera en què hi hagué
pastissets de tomaca.
«Arribaves al matrimoni sense saber
res de sexe, les mares no ens explicaven
res, era un tema de què no
es podia parlar. Tot era pecat. L’església
manava molt.»
De viatge de noces se’n van anar
a Barcelona i d’allí el seu marit volia
anar a Madrid, però ella li va dir que
volia anar primer a Osca i després ja
anirien a Madrid. No era un destí triat
a l’atzar, Rosa volia buscar els seus
orígens i si podia, trobar la seua família.
Estava decidida.
Anys arrere havia trobat unes cartes,
que els seus pares tenien molt
ben guardades, on explicaven tot el
que necessitava per a poder trobar
l’orfenat on s’havia criat. Seguint les
indicacions que anaven dient-li segons
arribava als llocs que buscava
va conéixer els seus orígens. Va saber
qui eren els seus pares i va trobar
els seus germans. Va arribar fins
i tot a conéixer sa mare de llet, a qui
va anar a buscar al poblet on vivia.
Segons li van explicar, era temps de
guerra i la gent patia molt. Aquesta
dona tenia l’home en la guerra i com
que havia de guanyar per poder ali-
mentar els seus fills, donava el pit als
més menuts de l’orfenat i les mongetes
li pagaven.

Aquesta trobada va tenir un gust
agredolç, mentre alguns dels seus familiars
van sentir la mateixa emoció
que ella en l’encontre, uns altres no
van voler saber-ne res. A hores d’ara
continua la relació amb alguns d’ells,
i es visiten a l’estiu.
Encara que, com diu Rosa, «amb
qui més relació té, com és normal, és
amb els meus cosins del poble, amb
qui m’he relacionat tota la vida».
Els fills van venir de seguida, en volia
dos i en va tenir quatre, no hi havia
els mètodes anticonceptius d’ara. Els
quatre van nàixer a Gandia en una clínica
privada, que es deia Clínica Pellicer.
Com que el seu marit tenia jornal
cada dia, s’ho van poder pagar.
Abans les dones parien a casa
i sols anaven a la Seguretat Social
quan el part era difícil, però anaven a
València que a Gandia no hi havia res.
Quan es va casar es va dedicar a la
família. No tenia temps per a res més,
es passava el dia llavant i fent la faena
de la casa i esperant l’home per a obsequiar-
lo. Es podia considerar afortunada
perquè hi havia altres dones
que havien d’anar a jornal i després
fer totes les faenes de casa. La faena
de la dona era per a la dona i l’home
no ajudava en res. «Quan van aparéixer
les primeres rentadores me’n
vaig comprar una i em pensava que
estava rica i això que encara havia de
rentar la roba. Allò pareixia una xocolatera,
tota rodant i després havies de
desenrotllar la roba, però alguna cosa
feia. La rentadora bona no vindria fins
fa trenta anys, quan la meua filla menuda
en devia tindre huit.»
En els primers anys de matrimoni
vivien a l’horta perquè el seu marit era
l’encarregat d’una finca que es diu El
Pator. Els xiquets eren encara menuts
per anar a jugar al poble i es van decidir
a comprar una televisió.
«Era en blanc i negre i va ser de
les primeres del poble. Quan van comprar
la televisió jo em pensava que tenia
tot allò del món. Sols tenien tele
el bar de la plaça, Rafael el ric i els
pares de qui hui és estanquer. Ens va
costar vint-i-cinc mil pessetes, que era
un dineral.»
Estant en El Pator també es va
comprar la primera nevera.
Així van transcórrer trenta anys de
la seua vida, criant els seus fills i sempre
pendent d’ells.
«Es van criar sans i sols vaig tindre
un disgust amb el tercer xiquet. Vaig
notar que quan es va posar a anar
anant que anava un poc de costadet
i és que tenia la columna desviada.
Me’l van escaiolar tot i després va portar
un aparell fins als 7 o 8 anys, que
ja estava bé. Vaig passar prou amb ell.
Ens vam comprar un 600 i així els
podíem portar a l’escola a l’hivern i
així que no es gelaren amb la moto.»
Uns quants anys després ja passaren
a viure al poble i els xiquets ja podien
jugar amb altres de la seua edat.
I així durant trenta anys. La seua ocupació
era la casa i els fills.
Encara que seguien sense saber
res de política, el seu marit va ser regidor
de cultura als anys setenta.
Les tres filles han estudiat una carrera
a València. El seu fill, en el seu
moment, no va voler fer i va continuar
els passos del seu pare com a encarregat
de la finca, però ja de major
es va decidir a estudiar i ja ha acabat
la carrera.
Després d’una vida dedicada a la
casa i als fills, quan els va veure ja
amb els estudis acabats i amb la vida
més o menys solucionada, va pensar
que ara era el moment que el seu marit
i ella començaren a viure un poc
més per a ells dos.
Rosa li va proposar fer un viatge a
Palma amb gent del poble. El seu marit
no va voler anar-hi però li va proposar
que anara ella. A Rosa, com que
li abellia anar-se’n, hi va anar i quan
va tornar del viatge el seu marit ja se
n’havia anat de casa. Han passat vint
anys des d’aleshores i malgrat viure
en el mateix poble no s’han tornat a
veure.
Rosa i el seu marit es van separar
al cap de trenta anys de matrimoni,
no per una mala convivència, sinó
més bé per veure la vida de manera
diferent, per intransigència i per una
alta dosi de masclisme.
Al principi de separar-se va haver
de treballar perquè la seua filla
menor
encara estava estudiant i feien
falta diners.
La vida encara li deparava un altre
colp, li detectaren un càncer de pit i,
és clar, va deixar de treballar.
Rosa es va saber organitzar la
vida, buscant-se ocupació i amigues
amb les mateixes inquietuds que ella.
Li agrada anar a caminar, ballar els
dissabtes en la llar dels jubilats i viatjar.
És una dona alegre que ha recuperat
el caràcter que tenia abans de
casar-se.
Ara es diverteix més que quan era
jove, que no podia anar a cap lloc ni
fer res perquè tot estava mal vist. Per
a ella la jubilació és l’alegria de la vida.
Rosa fa un balanç positiu de la
seua vida i està contenta d’anar complint
anys. No està penedida de res i
d’allò que està més orgullosa és dels
seus fills i ara dels seus néts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada