el llibre. cap. 3

3. LA HISTÒRIA DE VICENT
Vicent Donet és un home fet de
música. Afable, agradable en la
conversa i una mica –com dirien els
americans– self made man. És ell
qui, des del primer moment, agafa la
batuta.
–Ara jo us salude i després comenceu
a preguntar? No es tracta... No és
així? Hola Rosana, com estàs?
–Hola Vicent.
–Hola Amèlia, com estàs?
–Hola, molt bé.
–Bo, anem a veure com...
Immediatament comencen a escoltar-
se els primers sons d’eixa peça
musical, que ha estat la seua vida.
Les primeres notes se li van afegir
durant una infantesa, com la de molts
xiquets i xiquetes d’aquella època,
dura. Poca escola, massa treball, i
massa prompte. Ben aviat havies de
buscar-te el menjar perquè com diu
ell «sempre anaves curt de... he, he...
de panxeta». Unes taronges recollides
en un bancal, uns moniatos que estaven
bollint per als porcs, una mica
de llet que acabava de munyir un vaquer,
uns nespres... Res furtat». Vicent
confessa que no li agrada eixa
paraula per a definir el que feien. Era
gana, simplement gana, molta gana.
D’un xuplit es fotia mig poal de llet. I
és que, la coca de dacsa que li donaven
a casa quan anava a treballar,
i que havia de durar tot el dia, abans
d’eixir del poble ja havia volat.
Les següents notes les va posar
l’aigua. A casa s’hi estava poc. La
vida es feia al carrer. I el carrer tenia
un punt de referència indiscutible:
allà on brollava la vida, on brollava
l’aigua. Era la Font Gran. «Sí, per la
Font. Sempre ha sigut la Font.» Els
jocs, la neteja... quasi tot transcorria
allí. Les bregues eren entre dues colles,
cadascuna defensant un territori
assenyalat per una deu. Font Major i
Font Menor. Com ell mateix reconeix
sempre hi havia «liets entre els xiquets
i les xiquetes». Res estrany, d’altra
banda. També l’aigua de les basses
on anaven a nadar a l’estiu.
També per als jocs no es necessitava
més que l’aire lliure. A la trompa
i al canut es jugava al carrer; al futbol
en un bancal de garrofers, a tirar-se
pedres al cinglet... Tanmateix, encara
que alguns jocs de pilota també es
feien al carrer, ja hi havia un trinquet.
Llibertat total. «Per a jugar no teníem
hora. Eixíem a l’hora que volíem i no
ens deien els pares: “a tal hora en
casa”. Quan ens n’anàvem ja sabien
per on estàvem.» Ara bé, Vicent reconeix
que mai no ha estat massa amant
ni de jocs ni de bars.
Però també, com en una enorme
atracció de cavallets, la gent passeja
amunt i avall de la Font Gran. Passeja
tota la vida. Des que són xiquets
fins que són vells, eixa serà una de
les eternes distraccions de la vida de
Vicent. El nostre protagonista ens ho
assenyala quan, amb poques paraules,
ens explica com és un dia qualsevol
en la seua vida:
«Doncs la vida meua de jovenet
era així, jo veia la casa... doncs a les
cases ni teníem banys pràcticament,
quasi que no teníem aigua, era tot...
ens anàvem a...allí a la Font Gran que
allí ja xorrava l’aigua i tots sampavem
el pilonet de sabó i la tovalleta... ens
n’anàvem a rentar-nos les cames, i...
a la font, i així passàvem els dies... i
després ens vestíem i llavors teníem
també el costum dels xavals i les xavales
a la Font Gran... la diversió era
passejar els xics i les xiques amunt i...
Font Gran amunt i Font Gran avall. Ni
anàvem als bars ni anàvem a cap lloc,
fins que era l’hora de sopar. I quan era
l’hora de sopar ens n’anàvem a sopar
i fins l’endemà, que ens n’anàvem a
treballar també.
Vicent va passejar fins i tot quan
va tenir els fills. Quan li preguntem si
ell va estar present als parts no s’ho
pensa dues vegades per a contestar.
Immediatament ens confirma que «jo
no, jo estava sempre fora, escales
amunt, escales avall, pujant i baixant,
esperant que nasqueren. Perquè jo
això no ho puc veure».
De fet els peus i els carros són el
mitjà per a desplaçar-se més usual,
sobretot els primers. A peu es va a
treballar, a estudiar, a divertir-se, a
casar-se... Alguna vegada la colla de
Vicent, xiquets i xiquets, acompanyats
–com sempre– per una persona major,
agafaven el carro i el burret de Joanet
d’Esplugues, i anaven a la platja de
Tavernes. És clar, els desplaçaments
necessàriament eren reduïts. Exceptuant
quan va anar a Alemanya, Vicent
només havia viatjat amb tren a Tarragona.
Eixe va ser el viatge de noces. I
perquè tenien uns familiars allí que els
van hostatjar. Que si no, ni en somnis.
I, com no, la mili. Vicent va tenir
sort i va ser excedent de contingent.
Però encara així va haver d’anar tres
mesos a Paterna, a fer la instrucció.
En aquells temps Simat no era
massa gran, però per passar els dies
encara necessitaven menys. La Pista
Mahiques va posar el ritme a la
música. A la Pista es ballava i Vicent
–xavalet–
hi anava. A vegades no tenien
diners ni per a entrar però quan
guanyaven
algun gallet extra, sovint
era per a això. Perquè la pista duia
«els millors conjunts de la província».
Però a la Pista també s’anava a patinar.
I a la nit cine d’estiu. Entrepà sota
el braç, un refresquet i a veure una
pel·lícula. Vicent reconeix que a ell, el
cinema, ni fu ni fa, però com que no
hi havia res més... I per fi, a la Pista
va fer el convit de la seua boda Vicent
Donet. D’aquesta manera la Pista Mahiques
esdevenia un univers complet.
Encara tardaria un temps a arribar la
televisió que emplenaria quasi completament
tot el temps d’oci. Vicent
recorda que «la primera tele que es
va muntar a Simat va ser a casa del
Coto, al carrer de l’Església i, quan
hi havia alguna cosa que la gent volia
vore, anaven tots a vore la tele a
casa d’ell. És clar, no hi havia cap altra
en tot el poble».
Amb totes aquestes notes anava
conformant-se el que, com diu ell, es
convertirà en el seu gran vici: la música.
La música serà el seu gran somni.
Un somni recurrent, sempre present.
Si la resta de la vida va afegir notes i
silencis, la música definitivament posarà
la clau. Vicent només havia d’interpretar
la peça. Serà la seua llengua
preferida perquè, a l’escola, poc
va aprendre. El material: una llibreta
i una llapissera. El resultat: aprendre
només a llegir i a escriure i prou. Una
escola que més que música feia soroll;
soroll en castellà i, a sobre, amb
mala bava. Com que era esquerrà –
surdo– li lligaven eixa mà per a obligar-
lo a escriure amb la dreta. I si no,
càstig. El resultat és que ara és esquerrà
per a tot menys per a escriure.
Però els peus sempre ben a terra.
Era necessari guanyar-se la vida, i
amb la música –desgraciadament– no
va poder fer-ho. Calia, sense oblidar
l’afició, eixir de l’atzucac i treballar. I
Vicent ho va fer sense remugar. Sí
que algunes vegades se li pot observar
un cert deix de recança. No arriba
a maleir la mala sort perquè ell tam-
poc és home de maleir. És simplement
que –i te raó– la seua vida hauria pogut
prendre dreceres diferents.
Així en un cert moment, quan li pregunten
que si pensa que, si haguera
tingut l’oportunitat hauria pogut arribar
a ser algú gran, conta l’anècdota
d’aquell Lluís el Coeter. Aquest últim,
també de Simat, se’n va anar a Madrid
i fa ver la mili recomanat pel mestre
Amorós i, quan va acabar la mili, va
passar a la Banda Municipal de Valladolid
i d’allí a ser un professional
del Teatre Liceu de Barcelona. I d’eixa
forma, conta Vicent, «tota la vida
ha estat ell Don Lluís, l’amo del Teatre
Liceu de Barcelona, fins l’altre dia…
encara viu… és el Coeter». I afig poc
després, per tancar la qüestió:
«Doncs les mateixes condicions tenia
jo que tenia ell, les mateixes condicions
tenia jo que tenia ell.. aleshores,
jo hauria arribat on va arribar ell.
El mestre Amorós, segons deien els
xicons, deia que sí, que tenia iguals
condicions o més que ell».
Però com que no va poder ser, calia
treballar. Ja de menut, amb 10 o 12
anys, les espardenyes ben lligades, i a
la Plana. A la Plaça o al Casino cada
dia es reuneixen els homes i els lloguen,
per a collir taronja, cavar, etc.
Vicent confessa que ell sempre ha treballat
per a un amo. De jove el jornal
el dóna a casa. Algun dineret extra
–quan sega l’herba per exemple– és
per a divertir-se o per a comprar-se
roba o unes sabates. Fins que no va
ser ben major no en va tenir, de sabates.
Després de 8 anys a Alemanya
les paraules de Vicent ressonen
com a timbals a les orelles d’aquesta
societat que s’ha quedat sorda: «al
poble abans immigrants no hi havia.
Els que emigràvem érem nosaltres a
l’estranger, a França a la verema o a
Alemanya per més temps. I allà ens
tractaven bé.
A ell, que treballava en una fàbrica,
fins i tot, quan es va casar, li van fer
una casa perquè es duguera la dona.
I sense pagar un gallet. Ell no ho diu
però totes les fotografies ens indiquen
que, per a ell i la dona, tot el que veien
els semblava com d’una altra galàxia,
com un somni que havien aconseguit.
El famós escarabat, la casa, els castells,
etc. Tot era digne de ser admirat
i de ser fotografiat. A vegades s’ha
qualificat els valencians de meninfots.
Més aviat som desmemoriats.
En definitiva només va fer allò que
els pares, els avis, i al seu torn, els
seus pares i avis, també havien fet.
Com en una infinita carrera de re-
lleus cadascú continuava el camí que
els avantpassats havien encetat. Els
seus pares havien treballat. Son pare
als camps del tio Rafael de Ramona.
Sa mare, Pura la Gaspara, en allò
que podia. A vegades per al metge
D. Rafael. Una vegada, aquest metge,
li va donar unes sabates a Vicent,
però eren menudes. Feia igual. Vicent
va posar els peus dins, va arrupir els
dits i a lluir sabates. No era qüestió
de menysprear res. Els 7 duros que
guanyava el pare de jornal no eren
prou per a tot: menjar, vestir, escola,
etc. Primer calia bastir la necessitat
bàsica, menjar. I ja hem vist com de
vegades, ni això. La resta, cadascú
maldava per buscar-s’ho.
Vicent, com sempre, ens ho conta
amb eixes paraules que empra ell. Paraules
senzilles però clares, sinceres,
amb una càrrega molt forta d’expressivitat
i de sentiment.
–“Recorde que jo sabates, fins ben
fadrí, no n’havia portat mai. No n’havia
portat mai. Tot eren espardenyetes. I
una volta, un metge que hi havia ací,
que li deien D. Rafael. Ma mare anava
a fer feina a ca D. Rafael... i D. Rafael
li va donar unes sabates roges a
ma mare. Dic, mira eixes sabates són
bones per a mi, però em venien una
mica curtes i jo només per portar sabates
anava amb el dit arrupit i patint
però jo portava sabates perquè em
digueren: mira porta...
–Porta sabates.
–Com que sempre anava amb espardenyes...
Les sabates les portava
qui podia”.
En un altre moment, tot i contestant
a la qüestió sobre la roba que duia,
afig que «la vestimenta que duia era
la que podia i aquesta era fluixeta i
lletgeta».
Les festes marcaven un punt d’inflexió.
No hi havia bous aquells temps.
Les festes sobretot consistien en un
seguit de paradetes per a comprar
tot allò que s’havia anhelat al llarg
de l’any. En tot cas tampoc podia ser
massa: un anellet per la xiqueta, una
joguina pel xiquet, alguna peça de
roba, un rellotge... El carrer Major era
tot ple d’eixes paradetes. I el jovent a
ballar a la Pista mentre les dones més
majors anaven pegant voltes observant-
los. En eixes festes, a les falles,
o quan l’ocasió ho demanava, Vicent
li va tocar participar, més com a actor
que com a observador. Ell feia la seua
part tocant el trombó en la banda. Una
banda que, com els ulls del Guadiana,
apareixia i desapareixia. Primer
la banda del mestre Amorós. Quan
aquest se’n va anar a Gandia es va
acabar la banda. I encara que Vicent
no va arribar a entrar en aquesta, el
vici ja el tenia ben agafat. Va entrar
en la que va formar Antonio Company.
Aquesta ja va durar quatre anys.
Però de nou es va tornar a desfer.
Ara, no obstant això, el capoll ja estava
fet i d’ell, més prompte o més
tard, havia d’eixir la nova banda. Fou
una metamorfosi lenta ja que ara van
haver de passar vint anys. Però finalment
el naixement es va produir. Fou
obra de Juan Polache juntament amb
la il·lusió d’homes com Vicent que estigueren
sempre esperant que algú els
reclamara tots eixos sons que havien
estat acumulant-se al llarg de tota la
vida i totes les experiències. I Vicent
no va refusar la crida. Va estar tocant
fins fa quatre anys.
Ara ell dirigeix una altra orquestra.
És el president de la llar de jubilats, i
amb ells ara sí que viatja, recollint nous
sons que li permeten fer més música,
que és el que a ell de veres li agrada.