el llibre. cap. 2

2. LA HISTÒRIA D’ÀNGEL
El 7 de març de 1933 va nàixer el
nostre protagonista Àngel, al Pla
de Corrals (terme de Simat). L’any
1938, a l’edat de cinc anys, perdé son
pare en la guerra. El van ferir a Sogorb
i va escriure una carta a la dona
perquè anara a buscar-lo, però ella no
va arribar a veure’l en vida perquè ja
l’havien soterrat a Callosa del Segura.
Aquest fet va canviar radicalment
la seua vida perquè la mare no podia
fer-se càrrec dels seus dos fills, Àngel
i Juan, i Àngel va haver d’anar a viure
amb la seua àvia. Quan tenia 8 anys,
es va posar a treballar de pastor, fins
als 12 anys, que entrà a treballar a la
pedrera i pogué tornar a viure amb la
mare i el germà. De menut va patir
fam, no va poder anar a l’escola i no
va gaudir de cap joguet ni va celebrar
cap dia festiu perquè no tenien diners
«però un dia de Reis ma uela em va
fer una tortaeta en un garbellet d’arròs
». Però entre els veïns s’ajudaven
molt. «Ma mare va caure malalta i jo
era l’únic que treballava de pastoret i
les dones anaven casa per casa arreplegant
per a nosaltres.»
De menuts es divertien jugant a
conill amagat, esparda al rei, futbol,
pilota... i també «a la nit anàvem a
fer enfadar a una uela que hi havia
allí, més pudenta... Agarràvem una
corda i a la punta, fil de cosir, i el
nugàvem al picaporta i començàvem
a tocar “tac, tac, tac” i eixia ella tirant
bromera per la boca. Un altre
dia un amic va agarrar un cabàs de
cendra i plomes i quan va obrir la
dona li tirà el cabàs dins de casa...
i “te diré tango”». Però als 12 anys,
quan entrà a treballar a la pedrera,
començà a guanyar diners i va deixar
de patir fam.
Al Pla de Corrals no hi havia ni aigua
ni llum, anaven a peu a la Font
Roja a per aigua. Era un poblet d’uns
250 habitants, on hi havia molts animals
per llaurar la terra. Als 18 anys
va anar un any a l’escola, amb quatre
xics més, i es va ensenyar a llegir
i escriure. Anaven després de sopar i
s’hi estaven una horeta i mitja en casa
de la mestra.
Eixe mateix any es posà a festejar
amb Maria Benavent, primera i única
novia que ha tingut.
Als 22 anys se n’anà a la mili a
Palma de Mallorca. Allí va descobrir
les cuixes de les turistes franceses i
alemanyes, cosa que no havia pogut
veure mai a València perquè les espanyoles
no podien ensenyar-les. «A
Mallorca anàvem a la platja, perquè
les espanyoles tenien por d’ensenyar
les cuixes i tot això, però les estrangeres
no.»
Durant aquests anys, a Espanya
hi havia la dictadura de Franco i la
gent no s’atrevia a enfrontar-se ni a la
guàrdia civil ni al rector. Aquests eren
els que manaven al poble, fins al punt
que el rector de Barxeta va prohibir el
ball en les festes del Pla durant tres
o quatre anys perquè deia que apretaven
massa a les xiques. «Hi hagué
un rector de Barxeta que no volia que
férem ball i diguérem: aleshores tampoc
anem a la processó, ni a missa
ni a res. Els rectors d’ara no són com
els d’abans.» Quant a la relació de la
gent del Pla amb la guàrdia civil, era
bastant bona perquè aquests anaven
a jugar al dominó, que estava prohibit,
quan estaven de servei, i els avisaven
si venia algun cap.
El vot existia però no tenia cap valor
perquè sempre guanyava Franco.
«Quan Franco ja votàvem, però allò ni
era vot ni era res, ells feien el que volien,sempre
guanyava Franco»; fins que
acabà la dictadura i s’instaurà la llibertat
d’expressió. «Aleshores ja podies
contestar a la guàrdia civil o al rector si
alguna cosa no et pareixia bé, cosa que
abans ni pensar-ho. També era l’època
de l’estraperlo. Per exemple, a Sueca
feien arròs i al Pla, oli. I això estava tot
controlat pel govern i no podies anar a
comprar perquè t’ho llevaven. Aleshores,
per les muntanyes, con podíem,
anàvem a Sueca i canviàvem l’oli per
arròs, i el tabac també estava prohibit
i anàvem a Albalat de la Ribera.»
Quant a les relacions de parella,
hi havia molta repressió, però la gent
s’arreglava com podia per aprofitar els
moments de distracció de la persona
que vigilava la parella (normalment
la sogra o un germà) i tenir intimitat.
«Anar-me’n jo amb la meua núvia? Ni
pensar-ho, la sogra havia de vindre
sempre darrere. Però mira, sempre hi
havia estonetes que t’aprofitaves; encara
no es girava la sogra de cul…».
Aquelles dones que es quedaven prenyades
eren molt mal mirades però,
com que no hi havia cap possibilitat
d’avortar, acabaven casant-se amb el
nuvi i tenint el fill. Si una dona volia
avortar, havia d’anar-se’n a l’estranger
o fer-ho d’amagat perquè, si la pillaven,
podia costar-li la presó.
En aquella època, la gent jove es
divertia jugant a futbol, a frontó, a pilota
i a les cartes. Els diumenges llogaven
un acordió i ballava tot el poble.
«Quan els amics festejàvem, els
diumenges llogàvem un acordió i ballàvem
tots junts: uelos, ueles, joventut,
tots sopàvem junts en una taula;
jo igual ballava amb una jove que amb
la meua sogra i ens divertíem molt.» A
banda d’això, esperaven les festes per
fer ball, cordà i bous. Però mai els fal-
tava el divertiment, perquè fins i tot en
el treball trobaven la manera de passar-
ho bé. Una d’aquestes vegades,
treballant en la pedrera, un company
va agarrarun
cartutx de dinamita i el
soterrà, després li prengué foc i tots
acabaren bruts d’arena. Aquell episodi
hauria pogut acabar tràgicament si els
haguera colpejat una pedra. Una altra
volta, a un altre company se li va ocórrer
defecar davall del sac que utilitzava
un altre company per a fer una becadeta
mentre descansaven en el treball.
Àngel es posà a festejar amb Maria
perquè un amic seu festejava amb
una amiga d’ella, encara que ell mai
hauria pensat que acabaria casantse
amb ella perquè era una xica molt
arisca. Durant el festeig es barallaren
un parell de vegades «una d’eixes
vegades Maria va esgarrar una foto,
després li va saber mal i l’apegà una
altra vegada» i també tingueren algun
episodi de gelosia a causa d’un xica
que estiuejava al costat de sa casa,
però tot acabà bé i es casaren.
El casament va ser al Pla, ell amb
vestit negre i ella de blanc, i el convit
al bar de la tia Raquel, amb dos-cents
convidats, dolços, xocolate i paella. El
viatge de noces va ser a València, on
passaren tres o quatre dies. Anaven
a la Malvarrosa a menjar-se una paelleta
i a la plaça de bous per veure alguns
espectacles.
Àngel tingué tres fills: Àngel, Montse
i Evangelina. Però, segons ell, la
joventut dels seus fills ha estat molt
diferent de la seua perquè ells han
tingut molts capricis i ell no tenia diners
per a permetre’s res, ni tan sols
per a comprar-se una bicicleta; «per
a la primera bicicleta que vaig tindre
jo, em vaig barallar amb ma mare.
Ma mare no volia perquè no teníem
diners», ho va haver de fer d’amagades
i pagar-se-la de les hores extres
que feia, perquè el jornal li’l donava a
sa mare. A més, no va tenir cotxe fins
als 40 anys i els fills n’han tingut així
que s’han tret el carnet.
Àngel passà la seua infància i joventut
al Pla de Corrals, fins que tancaren
l’escola perquè hi havia pocs
xiquets i hagueren d’abaixar a viure a
Simat per escolaritzar els seus fills. A
Simat, ha continuat treballant a la pedrera
fins als 65 anys, en què es va
jubilar; «al principi em va saber molt
malament deixar de treballar, però
després ja ho vaig portar bé». Té una
bona pensió de jubilació perquè ha
cotitzat 44 anys a la Seguretat Social
i dos anys que va treballar a Alemanya,
quan ja estava casat.
«La Seguretat Social és una cosa
que va posar Franco i molt ben posada.
» Tanmateix, ell no ha deixat mai
de treballar en el seus camps i traent
llenya, «perquè no puc estar a casa
sense fer res». Amb la jubilació, la
relació que té amb els fills i néts és
molt bona; pot jugar amb els néts perquè
passa més temps a casa. Ara té
les mateixes aficions que abans, com
caçar i veure partits de pilota i futbol,
però pot dedicar-los més temps. Així
mateix, encara que ara viu a Simat,
puja moltes vegades al Pla perquè hi
té molts records i li agrada molt anar
a la seua caseta, on té quatre gossos
caçadors i terra per llaurar.
El nostre protagonista, si mira enrere,
recorda amb tristor els anys
d’infantesa per la mort de son pare i
la fam que va patir fins que es posà
a treballar, però després s’alegra de
com li ha anat tot en el futur. Va trobar
l’amor de la seua vida, ha tingut
tres fills que l’enorgulleixen, ha fet tot
el que ha volgut, i encara té salut i
ànim per a gaudir de la seua jubilació
al costat de la seua dona, els fills, els
sis néts i un rebesnét. Ha tingut una
vida plena d’experiències i s’ha llaurat
un futur «millor del que m’imaginava
fa molts anys».